FLAMENCO

No puc adormir-me, deu ser molt tard, passades les tres de la matinada; no, no vull mirar la hora que és, fa poc vaig escoltar per la radio que contra l’insomni un no havia de mirar la hora, perquè llavors, encara ens posàvem més nerviosos,...ja veus, segueixo sense dormir, donant voltes a tot el que no tinc tancat,...i sempre hi ha tantes coses mal tancades....és llei de vida. Cansat encenc la ràdio i em poso  els auriculars per no molestar a la meva companya de llit:                            (...) “Yo te di tu primer beso Y tu boca fue un volcán, Y la luna fue testigo De tu cuerpo de cristal”  (...)  Quan no puc dormir, o quan porto molta estona conduint sol en un viatge llarg i ja no ser com posar-me, quan rento els plats avorrit com una ostra o faig una feina mecànica insípida,... són moments en que m’agrada escoltar música flamenca popular. Quan dic popular, vull dir flamenco fàcil, ... rumbero, pachanguero. És una música repetitiva, amb tonades sentimentalistes, alegres o tristes però molt emotives. Emotives perquè les lletres són franques i directes, expressen els sentiments tal com raja, sense miraments. Sentides. És cert que la seva lletra no és poesia, però és “bonita”, i si un s’hi posa,  les escolta sense perjudici cultural ... si aconsegueix fluir dins  la melodia fins entrar-hi,...descobrirà una humanitat insòlita. Quan m’he despertat, els auriculars havien caigut damunt dels llençols, me'ls he posat a les orelles mecànicament i deien així: (...) “Y entre las flores mas bonitas, tu eres la rosa que no marchita, Que alegra mi casa y mi jardín, que me da fuerzas pa vivir, Hay flores rojas y amarillas, cuxa xikilla no toy mintiendo, Que la vida son dos días, y que uno esta lloviendo.” (...)

SOMNI DEL 23 AL 24 DE SETEMBRE DE 2012

Participo dins d’un grup de gent que no identifico en un concurs folklòric (no recordo si cantem o ballem). El concurs s’acaba i nosaltres som els guanyadors. El jurat ens diu que el premi ens el donaran en un bar on es farà un petit piscolabis. Em sembla estrany. En el públic hi ha un amic del meu pare (és l’única persona que identifico en tot el somni). Em fa un senyal que no se interpretar.  No obstant marxem cap al bar dalt d’un cotxe. Veig que l’amic del meu pare també agafa un altre cotxe i ens segueix. Quan arribem, el bar està  tancat. De fet hi ha un balissament impedint el pas amb una cinta de la policia. El bar està buit i la porta rebentada. L’amic del meu pare arriba, i ens diu que tot el jurat està imputat en el tràfic de drogues, i que el concurs era una “tapadera” per blanquejar-ne els guanys. Llavors arriben tots els membres del jurat damunt de motos i vestits amb “xupes” de cuir negre. És massa tard. Comencem a córrer desesperadament però ens persegueixen. (Aquesta persecució tinc la sensació que és molt llarga,...i estic semiconscient, perquè jo mateix em dic que tot allò no és lògic, que estic somiant, però no puc fugir del somni). Finalment em trobo baixant unes escales amples d’un Institut de Batxillerat, faig salts espectaculars que fan que estigui a punt de fotre’m de lloros vàries vegades. Cada cop agafo més velocitat. Això fa que els meus perseguidors vagin caient per les escales, i els que no cauen cada cop els tinc més lluny,...em sento alleugerit,...però quan arribo a la planta baixa veig que m’està esperant un “dolent”. Tinc por perquè em sento molt cansat.  Llavors veig que darrera el “dolent” hi ha l’amic del meu pare que amb un cop de puny l’estaborneix. M’abraço a l’amic i llavors per la porta de l’Institut entra la policia. Em desperto. Estic suat i amb la boca seca. És la una i nou minuts de la matinada. Fa dues hores que era al llit.

INSTITUT PERE MATA DE REUS

Aquests vacance he visitat una de les joies del modernisme català, l'Institut Pere Mata, a Reus, de Lluís Doménech i Montaner. Fou inaugurat el 1908. El modernisme el trobo especialment bell, bàsicament perquè és elegant. Té aquell punt de la sofisticació senzilla. Escollit el motiu sobre el qual versar, repeteix contínuament formes originals impregnades de colors naturals que fan el conjunt bell i el detall elegant. Res de més, tot volgudament escaient. La zona oberta al públic s’anomena “el pavelló dels distingits”. Originàriament fou concebut per a ser destinat exclusivament a homes. A "homes malalts". Cada planta tenia capacitat per a 12 persones,...tot un luxe, pel qui s’ho podia pagar. Hi havia tres categories d’habitació; les més benestants, tenien bany i lavabo, cambra de dormir i sala d’estar. I el personal mèdic, espiava al pacient, a través d’una finestreta. No obstant el que més m’ha fascinat era el concepte d’"home malalt". Si bé hi havia pacients realment malalts, molt d’ells, eren senzillament solters. Ser home solter a principis del segle XX no era socialment ben vist. Les famílies poderoses, per tal d’estalviar-se l’escarni públic que suposava tenir un fill amb aquestes condicions, preferien enviar-lo al Institut Pere Mata de Reus, argumentant que el fill havia marxat de viatge a les amèriques. El “single” (tan ben valorat avui en dia!) s’estava però a Reus. Amb aquesta distingida clientela (imagineu uns quants solters rics i en edat de casar tancats en un centre a Reus) els diumenges a l' Institut Pere Mata, especialitzat en "homes malalts", s'organitzava un  Gran Ball, on eren convidades, com havia de ser, totes les noies fadrines a qui els convenia un bon partit. Segurament alguna parella de ball podia acabar pujant a les habitacions del pis de dalt,...mentre, les infermeres vigilaven "els malalts" des de la finesteta. Genial,...el modernisme és senzillament genial!

SOMNI DEL 9 AL 10 DE SETEMBRE

Estem de Festa Major d’un poble que no identifico en el somni. Em toca preparar el dinar de Festa Major. Decideixo cuinar un “oliaigo” (plat típic de Menorca, molt senzill de fer, que es basa en un sofregit de ceba, pebrot, all i tomàquet, i que abans de servir s’escalda, quan es serveix a  taula s’acompanya amb figues).El somni segueix amb tota la gent asseguda a taula,...tothom està sorprès del dinar. Critiquen que no sigui un típic dinar de Festa Major. Tasto l’”oliaigo” i és molt àcid. Sobre la taula plana una intuïció comuna a tots els comensals: a taula només un dels plats a sortit bo!... ens mirem de reüll entre nosaltres, tothom amb la cullera a la mà i amb la sopa caldejant, ningú gosa fer el primer tast per no arriscar-se.... arribats en aquest punt,....el somni torna a començar: des de “Estem de Festa Major d’un poble...” fins a “...rebre tanta acidesa”. Faig aquest bucle quatre o cinc vegades. Em desperto suat. Són les 5h 07’. Nota: aquest cap de setmana era Festa Major a Solsona. Dissabte a la tarda veient que la figuera de la masia estava repleta de figues,...vaig preparar una “oliaigo”.

EXPLICAT MOLT BÉ

HERÈNCIA EN VIDA NO REEIXIDA

La mare em va dir que ni tu ni jo, que pot ser seria bo deixar de banda el nostre interès diferencial, que el més segur, és que, actualment, no ens aporti, ni a tu, ni a mi, res de bo. Se que potser t’és complicat acceptar aquesta nova situació, però en el meu cas, no se veure cap altre opció sí el que volem és sortir-ne tots dos amb un mínim de dignitat, vull dir sense arribar a la baralla maldestre entre germans. Queda clar que, ara per ara, el moble canterano de la besàvia es quedarà a casa la mare, i qui sap si més endavant, quan l’herència pot ser t’afavoreixi a tu, o a mi, podrem seure en una taula rodona de marbre d’un bar amb classe, i signar damunt d’un tovalló un acord que ens dignifiqui davant d’un vermut il.lustrat. Per sí no saps on col·locar-lo, jo ja li tinc un lloc reservat a casa meva.

ZEN

Humanament retrocedim. Ens hem cregut que les nostres explicacions sobre el món, sobre nosaltres,... creiem que són la veritat i hem oblidat la nostra intuïció. Confiem cegament en la nostra explicació simplificada del món i ens creiem que l’explicació construïda per pur convencionalisme humà és la realitat verdadera. Separem els conceptes, una cosa és una mà i l’altre és un puny, perquè el nostre llenguatge és discontinu, i després no sabem respondre a la pregunta d’on és el puny quan obrim la mà. No entenem que la primavera i l’estiu, i la tardor, i el hivern són el mateix perquè al nostre coneixement convencional se li escapa tanta fluïdesa. Fins i tot la nostra ment crea una idea de nosaltres mateixos, una idea que simplifica la nostra pròpia complexitat, complexitat que no tenim capacitat per comprendre, i per tant, el símbol més simple que ens hem auto construït, ens és molt més comprensible que la realitat que som, fins al punt en que aprenem a identificar-nos amb el jo simbòlic que hem construït. Però ens estem enganyant. Quan separem perdem el sentit, veritablement, només podem comprendre globalment (estic segur que la solució a la crisi actual serà global o no serà). Per tant el problema rau en el coneixement convencional i analista, que divideix i ’especialitza, fins a perdre el sentit. Res és aïllat. Tot és relatiu. Cal despertar. Despertar és un tema de fibra, de coratge, d’aprendre a deixar-se anar per entrar en allò místic, abandonar-se en la fe de la nostra intuïció natural i espontània, oblidar el que hem après de forma convencional,  deixar de cavalcar, prendre calma. En un món tan atabalat que millor que aturar-se… de fet, per netejar l’aigua tèrbola  de la nostra ment no hi ha res millor que deixar-la reposar, perquè quiet, assegut, arriba la primavera i creix l’herba, i aquesta és la espontaneïtat en que actua la ment i amb la que actua el món, igual que els ull veuen i les orelles escolten. Perquè quan un actua  espontàniament no dubta. Perquè assegut i atent, amb la ment reposada (sense esperar res perquè no hi ha res) s’aconsegueix una consciència quieta, sense cap comentari sobre tot el que passa aquí i ara. I aquesta consciència va acompanyada d’una sensació de no diferència entre un mateix i el món exterior. Tot flueix. Tot és l’Ú, el “No-dual”.