SANT MEDIR

Quan era petit em feien anar a missa. Anava a la parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta. Tenia dues opcions, anar dissabte al vespre amb la mare, o diumenge al matí amb el pare. Solia escollir anar el diumenge a missa de 9 perquè em tallava menys el dia, tot i que implicava aixecar-se aviat el diumenge. Recordo caminar mort de son al costat del meu pare, ell m’agafava per la nuca, exercint una lleu pressió amb els dits gros i petit, fins arribar a l’església. Hi havia poca gent. La missa la deia Mn. Vidal Aunós (qui fou després mossèn de la parròquia del Pi, qui acollí, en el seu interior l’any 2004 els immigrants sense papers sota el lema “papers per a tothom”). Jo les recordo immenses, lentes, denses i pesades. Un nen de nou anys difícilment podia entendre la sensibilitat i la bondat de Mn. Vidal. Recordo haver desenvolupat mil recursos per tal d’accelerar el temps. Mirava la gent i imaginava històries entre ells. Mirava les sabates. Mirava les mans del meu pare amb els seus dits “rechonchetes”. Modificava la lletra de les cançons per fer-les una mica més divertides, i quan s’havia de dir amén, deia (i encara dic) “hammamet” (el nom d’aquesta població de Tunísia ha  quedat retinguda per sempre més dins la meva ment). Mirava les columnes que aixequen l’església cap al cel, i que encara ara trobo molt màgiques, i les línies minimalistes de la cúpula. Pujava per una columna escollia una de les tres bifurcacions i traçava un recorregut mental per tot el sostre, fins que el meu pare em deia que parés de moure el cap. Quan van posar els vitralls de colors jugava a tancar els ulls, i mirant-ne un, obrir un ull poc a poc i fer-me conscient de quin era el primer color que penetrava per la meva retina. Quan arribava l’ofertori era feliç perquè era el senyal que m’advertia que la celebració estava arribant al seu comiat. Llavors en la presentació del pa i del vi, m’encantava veure un diaca impartir l’olor d’encens cremant-se dins l’encenser. El diaca agafava l’encenser per la cadena, amb una mà al pit i l’altre endavant, llavors aixecava l’encenser a l’alçada del cap, donant-li un moviment d’oscil.lació doble per honrar el pa i el vi. M’encantava aquell moment: l’olor, el fum, el so doble de  "clec-clec" que feia la cadena pels cops fets al oscil.lar, era una barreja de màgia i dignitat. De tot això ja  fa més de 35 anys. Quan fa poc, un funeral, em va dur de nou a Sant Medir, no vaig poder evitar sentir un sentiment de declivi: les mateixes cares que quan jo era petit però envellides, la mateixa litúrgia avorrida (només en salvo l’homilia i els textos llegits per familiars i el mossèn que concelebrava la cerimònia), les mateixes columnes s’aixecaven imponents però amb l’estuc rebufat per la humitat,... tampoc no hi va haver la dignitat de l’encens.... no vaig poder evitar pensar que l’església ha de renovar-se urgentment o morirà,... de fet església, etimològicament ve del grec "ekkaleo" que vol dir convocatòria, però ara, no convoca gaire, i si afegim església catòlica (catòlica ve de "katal" + "holos", i vol dir oberta a tothom)...la cosa encara esdevé més greu,...i potser, em temo, que ja és massa tard.

REUNIÓ D’ESCALA

Demanar el dia lliure a la feina. No dir res a la família. Vestir-se com per anar a treballar. Esperar que la dona marxi, i que els nens vagin a l’escola. Sortir del pis. Tancar la porta amb clau. Trucar l’ascensor. Esperar que arribi al teu replà. Veure com s’obre la porta. Entrar. No pitjar cap botó. Esperar que es tanquin les portes i esperar. Esperar tot el dia. Esperar tot el dia dins de l’ascensor. Veure qui i quants viatges et fan fer. Observar molt. Apuntar-ho tot en una llibreta. Al final de la  jornada, tornar a casa cansat. Tancar-te a l’estudi. Obrir l’ordinador. Elaborar estadístiques complexes del dia. Acompanyar-les amb uns gràfics clarificadors. A dos quarts de vuit, anar a la reunió d’escala que ha convocat el gestor. Mirar els veïns i les veïnes. Saber que, aquest cop, hi vas molt ben preparat.

SOMNI DE LA NIT DEL 7 AL 8 DE DESSEMBRE

Estic amb una amics, que no identifico, de viatge. Hem anat en unes illes al mig de l'oceà índic. Hi ha illes per tot arreu. De fet estan molt pròximes entre elles i durant el somni ens movem en barca d’una a l’altra lliurement. Estem aquí perquè és on aquest cap de setmana  es celebra el campionat de Fórmula 1. La nit abans dels entrenaments anem de festa. Estem tots els amics asseguts en uns sofàs d’una discoteca molt “cool”. Hi ha moltes dones atractives. Mentre parlo amb els companys, els ulls no poden evitar marxar a perseguir formes sinuoses. Un dels amics és pilot de carreres. Moltes noies vénen on som per demanar-li un autògraf. Ell signa tranquil·lament. Diu que té molta esperança en els entrenaments de demà. Jo no entenc com pot estar tranquil amb tanta "tia bona" al seu voltant. La següent imatge que tinc és de l’endemà. Ens hem aixecat d’hora. Pels entrenaments, cada pilot corre amb un cotxe de sèrie però de luxe que la seva escuderia escolleix per tal de publicitar les grans marques. El meu amic porta un ferraria esportiu. Comença la cursa, és molt important posicionar-me bé per poder sortir en una bona posició a la cursa oficial de l’endemà. Per tant els pilots arrisquen. El nostre amic va molt esverat, tots pensem que està arriscant massa quan el cotxe que va davant del seu, un escarabat, per evitar que l’avanci, el talla en sec, barrant-li el pas, de forma que, el nostre amic es veu obligat a fer un cop de volant a l'esquerra. Moments després, degut a la maniobra que ha fet, s’encasta contra un mercedes vell que estava aparcat al voral. El ferrari queda absolutament empotrat al cul del mercedes. Em poso les mans al cap: és inadmissible que l’organització de la cursa permeti que la gent estacioni el seu cotxe als vorals del circuit. Penso que el meu amic havia arriscat massa donades les condicions de la carrera, i lamento que hagi perdut aquesta oportunitat. Dubto si desplaçar-me fins al lloc de l’accident per donar-li el meu últim adéu, però penso que no cal, que tal com ha quedat el ferrari enculant el mercedes, a hores d’ara, el que ha de quedar del meu amic és una massa de carn i ferralla. Em desperto, són les vuit menys deu. Què bèstia!

SOMNI DE LA NIT DEL 4 AL 5 DE DESSEMBRE

Estic visitant una escola d’excel·lència en la formació en la direcció d’empreses, tipus ESADE o IESE. El Degà de l’escola m’acompanya mostrant-me les instal·lacions. Baixem a la planta baixa de l’edifici. Davant de la porta de l’ascensor que ens ha baixat,  hi ha una porta de doble fulla  tipus antipànic. Em dirigeixo convençut que allà hi ha el que busco. Obro la porta de cop sota la mirada entre sorpresa i molesta del Degà. Però sóc jo qui queda realment sorprès. El que veig és una gran aula, amb les taules pròpies d’un laboratori i amb el sostre molt alt, sembla un auditori o un teatre. L’aula està plena de gent de molts orígens, asiàtics, hindús, àrabs,…tots estrangers. El degà saluda i demana disculpes per la intromissió parlant en un perfecte anglès, explica qui som i a continuació m’ensenya unes estructures que hi ha al fons de la sala. És una estructura desordenada de color marró i d’una alçada d’uns 15 m. Està feta amb panells d’aparença molt lleugera. M’explica que és un equip de gent seleccionada a nivell internacional per desenvolupar un nou material ultra lleuger i autoportant que revolucionarà la construcció en un futur molt pròxim. Llavors em fan una demostració. De dos tubs d’assaig diferents n’extreuen amb l’ajuda de pipetes una gota de cadascun. Quan posen les dues gotes en contacte, els laborants s’aparten, i amb pocs segons es produeix una reacció que fa que les gotes es solidifiquen i agafin l’aspecte d’una plastilina marró, la reacció segueix, i la plastilina comenta a créixer ràpidament fins a esdevenir un plafó, com els que constitueixen l’estructura que hi ha al fons de la sala. De dues gotes han aconseguit 6 m2 en forma de rectangle perfecta estructural i autoportant. El factor multiplicador és brutal. Allò és espectacular. M’expliquen que els hi falta desenvolupar les unions entre les estructures i desenvolupar formes diferents. Corprès decideixo prendre públicament la paraula. Començo a parlar amb un anglès taranci, pateixo per dir les quatre frases que vull dir, fins a l’extrem en què el Degà surt a la meva ajuda. Explico que quan he obert la porta de la sala bruscament, estava convençut de que trobaria un taller tèxtil il·legal ple de mà d’obra oriental explotada. Però el meu error ha estat apoteòsic, per tant, els hi demano disculpes i em retiro humilment desitjant que el seu projecte esdevingui un èxit absolut. Giro cua acompanyat del Degà.  Sento molta vergonya, penso que el futur dels Europeus està en entredit, penso qui collons sóc jo que ni tan sols els hi sóc capaç de parlar amb un anglès mínimament correcte. Em desperto. Són tres quarts de sis.

TORRELACÁRCEL

A 1000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, en una terra de depressions i serres, s’obra un pla  de varis kilòmetres d’amplitud, encanyonat entre dues serralades perfectament paral·leles que van quasi de Nord a Sud: la Sierra de Lidón i la Sierra Palomera. Passeja pel mig d'aquest pla el riu Jiloca, tranquil·lament, amb un cabdal d’aigua massa estacionari per les necessitats de les persones que viuen en petits pobles estesos com esquitxs damunt la terra, petits pobles  com Torrelacárcel, en el que és, sense cap dubte, l’eix natural de comunicació Valencia-Zaragoza-Bilbo. La terra sedimentaria d’origen marí està seca. Hi ha vestigis d’estacions de bombeig ara en desús. Una agricultura de cereal extensiu i una ramaderia ovina alimentada per la ruda vegetació dels “piedemontes” que creix allà on la orografia ja no permet el cultiu agrícola. Avui, pocs habitants i cada cop més grans. M’expliquen que ara només queden dos pastors. Que quan ells feien de pastors n’eren una trentena. M’expliquen que ara viurien molt bé fent de pastors, perquè podrien alimentar més caps sense haver de caminar fins tant lluny. Els fills viuen a ciutat: Teruel. El cap de setmana  tornen a casa. Aquesta terra se l’estimen, aquesta terra només admet amor o odi. Sense tenir-ne massa idea no puc deixar de pensar que una plana tan extensa, només amb una mica d’aigua ben aprofitada, escollint aquells cultius que no tinguessin por al fred de l’hivern, seria una terra capaç de sostenir molt més a la seva gent. No puc evitar pensar que pot ser alguna cosa s’ha fet malament, quan hem promogut un model social centrat a afavorir l’emigració cap als grans nuclis, i quan s’entesten en comunicar amb camins de ferro daurats, ciutats massa poc actives com per fer rentable tanta inversió. Pot ser recuperar el reg a la vall del Jiloca, aprofitar l’autovia de Mudéjar  i exportar des de València cap a Europa el Cereal turolenc a través d’un encara  imaginari  Corredor Mediterrani ajudaria a aixecar els ànims d’una terra que es veu pobre i sola.Deien que quan fa 15 anys ho van intentar no fou rentable pel cost de l'aigua. Pot ser val la pena subvencionar l'aigua a canvi de mantenir un territori viu i amb esperança. P.D.: la meva filla em reclama tornar a Torrelacárcel aviat, enyora el camp, els gossos i la Rulera, una ovella que es van trobar acabada de néixer a peu de carretera i que han cuidat com una més de la família.

SOMNI DEL 26 AL 27 DE NOVEMBRE DE 2012

Amb la meva dona ens hem apuntat a fer una excursió a Montserrat. En tenim moltes  ganes. Tot està molt ben organitzat i de fet assistim a una reunió preparatòria feta pels organitzadors de la trobada. Resulta que l’excursió realment és una ascensió als cims de Montserrat però feta per l'interior de l’estructura metàl.lica de grans torres elèctriques que ens permetran arribar fins a dalt. Ens ensenyen fotos dels entremats metàl.lics i ens diuen que ens hem de preparar molt bé físicament, perquè no serà fàcil. Seguidament em trobo fent un massatge a l’esquena de la meva dona mentre li miro el seu fantàstic cul. Em desperto pensant que era una magnífica preparació física per a una fantàstica excursió.

DESAFECCIÓ

Tinc mal humor. Tinc desafecció. Diumenge passat mirava el debat dels 7 caps de llista amb representació parlamentària a dia d’avui. L’escenografia era més pròpia d’un concurs de televisió que d’un debat entre els representants de Catalunya escollits democràticament pel poble. Vaig pensar que no anàvem bé. La política no hauria de ser només espectacle. Aquests hàbils especialistes en la propaganda i la publicitat no paraven de gargaritzar paraules buides, xerrameca banal que només podia ser absorbida per una massa gregària fidel i crèdula. Quan el discurs dels polítics es basa en conceptes confusos i inexactes genera falsos problemes irresolubles, perquè aquest pertanyen únicament al món de la ideologia. La ideologia, que tots tenim, és un escut fanàtic dins el nostre cervell, una escala de valors que ens entestem a glorificar davant de tots els altars de forma intocable. Quan cadascú s’encaparra a parlar sense escoltar només aconseguim xocar contra la mateixa paret repetidament. Però la situació de crisi actual és prou crítica com per adormir-nos sobre aquesta mediocritat. Modestament penso que caldria sotmetre la política al mateix rigor que la ciència. Abans de començar a debatre, caldria que posessin les dades objectives referides al tema, degudament auditades de forma imparcial, damunt la taula. Per exemple, si parlen sobre la independència de Catalunya, caldria tenir les dades econòmiques de les relacions entre España i Catalunya, les lleis internacionals i nacionals, no les interpretacions, sinó les lleis,...i seguidament argumentar sobre les mateixes i sobre la seva interpretació, però sempre partint d’una realitat consensuada. Penso que l’existència de dades vàlides frenaria la demagògia i el populisme fàcil que tots practiquen. El teorema de Pitàgores no cal sotmetre’l a votació, però si cal decidir sobre què i com l’apliquem per resoldre el problema plantejat.

ENGUANY DOS!

Avui han dit que és dia de vaga general. Enguany ja en van dos. Un país que és capaç de donar al PP la majoria absoluta per  governar el país,... ara vol fer vaga?... no ser en què pensaven el dia de les eleccions?. Treballo en un Polígon Industrial. De la vintena de naus que hi ha al nostre carrer, només set estan en actiu, les altres empreses han tancat. Les set empreses vives han obert. Hi ha tranquil·litat. Massa tranquil·litat. Parlo amb un veí que és calderer. Treballa pare i fill, més tres persones. Em diu que els tres treballadors no li han vingut. Em diu que avui, pare i fill, hauran de treballar fins tard perquè demà al matí li venen a buscar unes peces de ferro que han d’anar a l’AVE de Girona, i la seva obligació és entregar les peces. A l’escola dels meus fills, el Director ha decidit obrir l’escola amb normalitat. Alguns pares han protestat pel fet que l’escola obri. En una circular explica que els treballadors de l’escola, lliurament han decidit treballar tots menys dos. Per tant el funcionament de l’escola serà pràcticament normal. La circular explica que no fer vaga, no vol dir estar d’acord amb les retallades, amb els desnonaments, amb la impunitat dels polítics i dels alts càrrecs,... explica que la seva obligació com a escola és educar i formar els alumnes en el treball i en l’esforç, i en el dret a decidir lliurament amb criteri propi. M’ emprenya que els piquets informatius no hagin vingut al meu Polígon a informar-me, senzillament, perquè no som Mercabarna ni El Corte Inglés,  i per tant, la televisió mai hi vindrà a donar publicitat del seu èxit informatiu. Trobo que les vagues generals estan al mateix nivell que les retallades. Trobo que els sindicats estan al mateix nivell que els polítics. Si la crisi que estem vivint és una crisi sistèmica on cal canviar de model, pot ser cal començar per no subvencionar els sindicats i  fer que els polítics responguin personalment per la seva gestió. Pot ser caldrà posar de President del país, al director de l’escola dels meus fills, i al calderer, com a President del Sindicat. Al revés, també serveix.

A LA GUERRA!

Algun amic, alguna vegada, m’havia dit que n’estava fart. Que no sabia com fer-ho per treure-se-les de sobre. Que ho havia provat tot!...però que tot seguia igual. Que havia aplicat tots els sistemes de lluita que li havien proposat els experts, convencionals i extraordinaris, però que cap havia estat eficaç. Que tirava la tovallola tot i el fàstic que li feien. Jo pensava que era trist i ridícul perdre una guerra contra una cosa tan petita. Al vespre, estirat al llit, llegia una novel·la policíaca intrigant, d’aquestes que la narració dels fets t’obliga a no parar de seguir llegint, a punt d’acabar-la. Estava absolutament abocat a la lectura quan em va distreure una petita picor a la cama esquerra. Em vaig rascar i vaig seguir llegint. No va passar gaire estona que vaig notar altre cop una picor, però aquest cop damunt la natja. Em vaig rascar i vaig seguir llegint, ja que en aquell moment, en Tore perseguia amb una moto de neu a la Rebecka per damunt d’un riu glaçat i era a punt d’encalçar-la... però de nou una intensa picor, aquest cop al clatell,  em tornà a despistar. Em vaig rascar i després em vaig mirar la mà,.....aaahhh! ... tenia la mà plena de formigues petites. Vaig aixecar-me d’un vot, vaig obrir el llum general de l’habitació, i vaig contemplar els llençols tenyits d’un polsim negre que es bellugava nerviosament. Les formigues sortien de dins d’un endoll de paret que hi ha damunt la tauleta de nit  fent una fila ordenada, s’enfilaven pel capçal del llit de fusta de pi i a través del coixí s’escampaven, ara ja caòticament formant un núvol, per damunt del llit. Quin fàstic!. Vaig treure’m el pijama i el vaig posar a la banyera, vaig anar a buscar insecticida i vaig ruixar rabiosament els centenars d’insectes mentre gaudia de la seva mort (no dic que estigui bé,...però aquesta fou la meva reacció!). Vaig posar els llençols al bidet, vaig dutxar-me i vaig tornar a fer-me el llit. No vaig poder seguir llegint,...tot em picava! La guerra ha estat declarada i la primera batalla l’he guanyada,  de moment, el fred les ha obligat a declarar una tregua unilateral, però seria trist i ridícul perdre la guerra aquesta primavera contra una cosa tan petita. La destral ha estat desenterrada!

PLENITUD

Tinc tots els elements damunt la tauleta per passar una estona feliç mentre m'acompanya la meva solitud. Sona majestuosament suau els Brandenburg de Bach i el gessamí empastifa l’aire essencial que respiro. Cointreau al got amb dos glaçons. Pierre Vilar escriu que Catalunya és una oposició entre passadissos i refugis. Quanta raó versa sobre la terra que m’estimo: un país eriçat de muntanyes, i són les muntanyes els símbols de la nostra transcendència. Cansat en aquestes hores nocturnes de fer de pare solter circumstancial, trobar aquest petit racó il·luminat a casa, fa que m’abasti la plenitud sense haver de matar-me a palles. Després descansaré. Demà, de nou, m’aixecaré amb la força masculina de les matines sense recordar els éssers de la foscor que no tenen ni ulls ni colors.

WALLY DE BLAU

Em preocupava molt fer-me vell sense trobar en Wally. Tota la meva infantesa preguntant-me a on està en Wally. Passaven els anys i jo no sabia a on estava en Wally. Però ahir vaig tenir més sort que en Peirot, que es va morir d’un rot! Me’l vaig trobar en una parada d’autobús a Barcelona. Encara que vestia ratlles blaves estic segur que era ell. Ara que l'he trobat, em preocupa fer-me vell i no entendre el jovent.

CALA ESTRETA

M’agrada la solitud. M’agrada el silenci. M’agrada la muntanya i m’agrada la mar, quan el fred fa fora la gent. Fa menys d’un mes vaig descobrir Cala Estreta i ja hi he estat dues vegades. Cala Estreta és una platja de la Costa Brava, davant de les Illes Formigues. A l’estiu l’accés rodat a través d’una pista forestal està tallat. Per tant cal caminar o fer bicicleta per accedir-hi. Ara que ha acabat la temporada dels banyistes, l’accés és més fàcil. L’altre dia, amb la meva companya vàrem caminar més d’una hora recorrent la superfície fractal que formen les platges encadenades al llarg de la costa. Nosaltres dos i el mar. Mentida: una parella de pescadors de canya i dues parelletes volgudament apartades de les mirades. El verd dels pins que fan d’equilibristes sobre els penyasegats còncaus de la rosada  roca granítica que cau damunt la sorra àrida de la platja. La sorra grossa, maldestre fins fer mal als peus descalços, els còdols amb llurs pàtines salades desordenadament  ubicats dins aquell interval fronterer, ara remullat per l’aigua del mar, ara exposats al sol cansat d’una tarda de tardor. I l’aigua salada que es repeteix com un mantra. Cansats, descansem damunt d’una roca mentre es dorm el dia. A l’horitzó els illots, i més enllà la fina ratlla divisòria de dues masses descomunals de blaus. Quan la meva mirada es fa més curta ressalten unes escultures erectes de pedre. Únic vestigi d’humanitat.

LA CARA "GUARRA" DE L'ADOLESCÈNCIA

Tenir fills t’actualitza. Tenir un fill  sempre t’actualitza en tots els sentits. Però tenir un fill adolescent t’actualitza acceleradament. Tot ho qüestiona, les respostes evasives no li són vàlides, demana explicacions, encara que, després és incapaç d’entendre-les,…però les vol, les necessita per autoconstruir-se mentre intenta enderrocar els lligams de fill cuidat que encara necessita i… que en el fons desitja. És com una serra, ara ho rebenta tot clavant la seva arada fins el fons i estirant fins a  esquinçar qualsevol relació raonada, més tard et demana quelcom que no entén, i quan l’ajudes a solucionar-ho, et fa un petó. No t’explica què ha fet. Porta una ferida a la cama i et diu que no t’importa el què li ha passat. Després li cou… i et demana que com se la pot curar. Li neteges , li poses topiònic amb amor i t’explica que ha caigut amb la bici d’un amic quan hi anaven tots dos al damunt. Llavors li dius que vigili, escollint el to i les paraules, que anar dues persones amb bici per Barcelona, amb els cotxes que hi ha pot ser perillós,…i t’envia a la merda dient que ell ja sap el què fa. Això… una serra. Ja se que no deixen de ser tòpics,…i que els pares més veterans que ja han passat aquesta fabulosa etapa de tenir fills adolescents els avorrirà supinament, no obstant, una faceta de l’adolescència, de la que ningú, prèviament, me n’havia parlat de forma especial, però que en canvi a mi m’ha sorprès, és el que jo n’anomeno la cara "guarra" de l’adolescència. En puc comentar mil exemples: és capaç de no portar els mitjons bruts al cubell de la roba bruta, i portar-los cada dia de la setmana, perquè aquells mitjons li agraden, i per tant, els vol tenir sempre i eternament a plena disponibilitat,…fins que la pudor que impera a la seva habitació esdevé insuportable,... i fent de Sherlock Holmes, descobreixes dins les bambes dos emissors de pudor encartronats. Pot posar-se fins a quatre camisetes durant un matí segons que i amb qui s’hagi de trobar. Les samarretes utilitzades quedaran com estàtues omnipresents decorant l’habitació com banderoles de colors de Festa Major. L’endemà et dirà que no té cap camiseta neta. No obstant l’exemple rei és el que va passar fa poc; després de les vacances d’estiu va arribar el dia de tornar als entrenaments de futbol. Minuts abans d’haver de marxar començava a fer-se la bossa quan es començà a posar nerviós perquè no trobava la samarreta de l’equip. – Com és que no m’heu rentat la samarreta de futbol? – No va servir de res dir que no l’havíem vist en tot l’estiu. La sorpresa va ser quan ja resignat a agafar una altra samarreta va treure la bossa d’esport de l’armari i l’obrí, moment fulminant en que un perfum humit i dens embolicà les nostres narius. A la bossa hi havia la camiseta de l’equip, els mitjons bruts, les xancletes i la tovallola mullada de l’últim partit jugat el mes de juny. Aquesta és la cara "guarra" de l’adolescència que tot pare digne de ser-ho ha de patir. Amén.

FLAMENCO

No puc adormir-me, deu ser molt tard, passades les tres de la matinada; no, no vull mirar la hora que és, fa poc vaig escoltar per la radio que contra l’insomni un no havia de mirar la hora, perquè llavors, encara ens posàvem més nerviosos,...ja veus, segueixo sense dormir, donant voltes a tot el que no tinc tancat,...i sempre hi ha tantes coses mal tancades....és llei de vida. Cansat encenc la ràdio i em poso  els auriculars per no molestar a la meva companya de llit:                            (...) “Yo te di tu primer beso Y tu boca fue un volcán, Y la luna fue testigo De tu cuerpo de cristal”  (...)  Quan no puc dormir, o quan porto molta estona conduint sol en un viatge llarg i ja no ser com posar-me, quan rento els plats avorrit com una ostra o faig una feina mecànica insípida,... són moments en que m’agrada escoltar música flamenca popular. Quan dic popular, vull dir flamenco fàcil, ... rumbero, pachanguero. És una música repetitiva, amb tonades sentimentalistes, alegres o tristes però molt emotives. Emotives perquè les lletres són franques i directes, expressen els sentiments tal com raja, sense miraments. Sentides. És cert que la seva lletra no és poesia, però és “bonita”, i si un s’hi posa,  les escolta sense perjudici cultural ... si aconsegueix fluir dins  la melodia fins entrar-hi,...descobrirà una humanitat insòlita. Quan m’he despertat, els auriculars havien caigut damunt dels llençols, me'ls he posat a les orelles mecànicament i deien així: (...) “Y entre las flores mas bonitas, tu eres la rosa que no marchita, Que alegra mi casa y mi jardín, que me da fuerzas pa vivir, Hay flores rojas y amarillas, cuxa xikilla no toy mintiendo, Que la vida son dos días, y que uno esta lloviendo.” (...)

SOMNI DEL 23 AL 24 DE SETEMBRE DE 2012

Participo dins d’un grup de gent que no identifico en un concurs folklòric (no recordo si cantem o ballem). El concurs s’acaba i nosaltres som els guanyadors. El jurat ens diu que el premi ens el donaran en un bar on es farà un petit piscolabis. Em sembla estrany. En el públic hi ha un amic del meu pare (és l’única persona que identifico en tot el somni). Em fa un senyal que no se interpretar.  No obstant marxem cap al bar dalt d’un cotxe. Veig que l’amic del meu pare també agafa un altre cotxe i ens segueix. Quan arribem, el bar està  tancat. De fet hi ha un balissament impedint el pas amb una cinta de la policia. El bar està buit i la porta rebentada. L’amic del meu pare arriba, i ens diu que tot el jurat està imputat en el tràfic de drogues, i que el concurs era una “tapadera” per blanquejar-ne els guanys. Llavors arriben tots els membres del jurat damunt de motos i vestits amb “xupes” de cuir negre. És massa tard. Comencem a córrer desesperadament però ens persegueixen. (Aquesta persecució tinc la sensació que és molt llarga,...i estic semiconscient, perquè jo mateix em dic que tot allò no és lògic, que estic somiant, però no puc fugir del somni). Finalment em trobo baixant unes escales amples d’un Institut de Batxillerat, faig salts espectaculars que fan que estigui a punt de fotre’m de lloros vàries vegades. Cada cop agafo més velocitat. Això fa que els meus perseguidors vagin caient per les escales, i els que no cauen cada cop els tinc més lluny,...em sento alleugerit,...però quan arribo a la planta baixa veig que m’està esperant un “dolent”. Tinc por perquè em sento molt cansat.  Llavors veig que darrera el “dolent” hi ha l’amic del meu pare que amb un cop de puny l’estaborneix. M’abraço a l’amic i llavors per la porta de l’Institut entra la policia. Em desperto. Estic suat i amb la boca seca. És la una i nou minuts de la matinada. Fa dues hores que era al llit.

INSTITUT PERE MATA DE REUS

Aquests vacance he visitat una de les joies del modernisme català, l'Institut Pere Mata, a Reus, de Lluís Doménech i Montaner. Fou inaugurat el 1908. El modernisme el trobo especialment bell, bàsicament perquè és elegant. Té aquell punt de la sofisticació senzilla. Escollit el motiu sobre el qual versar, repeteix contínuament formes originals impregnades de colors naturals que fan el conjunt bell i el detall elegant. Res de més, tot volgudament escaient. La zona oberta al públic s’anomena “el pavelló dels distingits”. Originàriament fou concebut per a ser destinat exclusivament a homes. A "homes malalts". Cada planta tenia capacitat per a 12 persones,...tot un luxe, pel qui s’ho podia pagar. Hi havia tres categories d’habitació; les més benestants, tenien bany i lavabo, cambra de dormir i sala d’estar. I el personal mèdic, espiava al pacient, a través d’una finestreta. No obstant el que més m’ha fascinat era el concepte d’"home malalt". Si bé hi havia pacients realment malalts, molt d’ells, eren senzillament solters. Ser home solter a principis del segle XX no era socialment ben vist. Les famílies poderoses, per tal d’estalviar-se l’escarni públic que suposava tenir un fill amb aquestes condicions, preferien enviar-lo al Institut Pere Mata de Reus, argumentant que el fill havia marxat de viatge a les amèriques. El “single” (tan ben valorat avui en dia!) s’estava però a Reus. Amb aquesta distingida clientela (imagineu uns quants solters rics i en edat de casar tancats en un centre a Reus) els diumenges a l' Institut Pere Mata, especialitzat en "homes malalts", s'organitzava un  Gran Ball, on eren convidades, com havia de ser, totes les noies fadrines a qui els convenia un bon partit. Segurament alguna parella de ball podia acabar pujant a les habitacions del pis de dalt,...mentre, les infermeres vigilaven "els malalts" des de la finesteta. Genial,...el modernisme és senzillament genial!

SOMNI DEL 9 AL 10 DE SETEMBRE

Estem de Festa Major d’un poble que no identifico en el somni. Em toca preparar el dinar de Festa Major. Decideixo cuinar un “oliaigo” (plat típic de Menorca, molt senzill de fer, que es basa en un sofregit de ceba, pebrot, all i tomàquet, i que abans de servir s’escalda, quan es serveix a  taula s’acompanya amb figues).El somni segueix amb tota la gent asseguda a taula,...tothom està sorprès del dinar. Critiquen que no sigui un típic dinar de Festa Major. Tasto l’”oliaigo” i és molt àcid. Sobre la taula plana una intuïció comuna a tots els comensals: a taula només un dels plats a sortit bo!... ens mirem de reüll entre nosaltres, tothom amb la cullera a la mà i amb la sopa caldejant, ningú gosa fer el primer tast per no arriscar-se.... arribats en aquest punt,....el somni torna a començar: des de “Estem de Festa Major d’un poble...” fins a “...rebre tanta acidesa”. Faig aquest bucle quatre o cinc vegades. Em desperto suat. Són les 5h 07’. Nota: aquest cap de setmana era Festa Major a Solsona. Dissabte a la tarda veient que la figuera de la masia estava repleta de figues,...vaig preparar una “oliaigo”.