TROFEU DE CAÇA

La calor i la humitat d’aquest setembre a l’entorn de Barcelona ha estat fastigosa. Sembla que aquesta setmana, finalment, el fred ha començat a protegir-nos. I és que ha estat un final d’estiu infectat de mosquits malignes picadors. Dins de casa, a la terrassa, a l’oficina,... el zum-zum de qualsevol mosquit de merda et pertorbava la pau, i des d’aquell moment, l’atenció es desviava cap a la caça i mort del miserable insecte, sovint després de patir ja, un principi de coïssor precursor de la fava que havia de venir. Mort que no sempre s’aconseguia perquè, en honor a la veritat, els hi cal reconèixer unes altes habilitats escapatòries. Feliç de saber que les baixes temperatures acabaran amb ells de forma fulminant, he escoltat un zum-zum emprenyador arran d’orella, i amb una rapidesa insospitada, més atribuïble a la tonteria que tenia el mosquit que a mi, me l’he carregat. Pot ser aquest serà l’últim de l’any, i com a bon trofeu de caça, he decidit penjar-lo a la finestra de l’oficina per poder lluir-lo davant dels meus companys.

IDEA GENIAL

Després de molt temps, tornar a córrer. Córrer lentament, massa a poc a poc. Tenir temps per pensar. Tenir una idea genial per un problema de la feina que fa dies que m’ocupa. Parar. Entrar a la primera botiga que veig: una farmàcia. Desfigurat i suat, veure que la noia jove que hi ha darrera el taulell em mira. Demanar-li un paper i un llapis. Donar-me’ls sorpresa per la meva sol·licitud. Escriure amb mala lletra els conceptes que no puc oblidar per recordar després la idea. Tornar-li el llapis dibuixant el meu millor somriure. Retornar-me el somriure estranyada. Tornar a córrer.

CURIOSA PERSISTÈNCIA

Ara que la mare és molt vella, pell i ossos,  és segurament quan més estona he passat reflexionant amb ella. Avui m'ha dit que la vida no deixa de ser estranya. I ha callat. Després hi ha tornat: "mentre el meu cos ha canviat tant, envellint en caiguda lliure, la Dolors interior, es manté dins meu, es mante en una curiosa persistència". I després ha tornat a callar. M’ho ha explicat dolçament, vocalitzant malament però amb el cap ben clar!

IMMIGRACIÓ

D’entrada dir que és un tema espinós. Penso que no hi ha dret que cap persona es vegi obligada a marxar de la seva terra per sobreviure. Penso que el conjunt dels qui no tenim aquest problema hem de ser capaços de donar, als qui si que el tenen, una solució. No sé quina, però si sé que de moment ho estem fent molt malament. I lamento quedar-me aquí, no en sé més, ni tinc cap idea. Tot això ve de que l’altre dia, parlant amb un conegut que treballa a recursos humans d’una firma de  distribució de materials, m’explicava que des de feia més de set anys tenien un mosso de magatzem, de nom Fisiru, considerat com a molt bon treballador per l’empresa: serio, puntual, proactiu i responsable. El divendres anterior al dia que m’ho explicava, quan va ser l’hora de plegar, va demanar de pujar a les oficines per parlar amb personal. Va ser directe: me’n torno al meu país, deixo l’empresa, em caso,  el meu pare ja li toca descansar i jo seguiré amb el seu petit negoci, amb aquesta feina i el què he anat recollint crec que en tindré prou. I a continuació digué: però no us preocupeu, jo no vull portar-cos problemes, dilluns ja vindrà en Fisiru, el de veritat, el de la documentació que ja teniu, la que jo us vaig entregar fa set anys; on està treballant ara no està content, li he dit que jo aquí he estat molt bé, i a ell li sembla molt bé venir amb vosaltres. No us amoïneu que dilluns estarà aquí puntual, és molt bon treballador, ja ho veureu.  Això amb la gent que va venir ja fa anys. Hi ha massa cinisme i massa interès econòmic, per tan poca humanitat. A molts no els ha interessat mai fer les coses ben fetes.

FOOTBAL ABOVE ALL ELSE!

Ara que es preveu una tardor políticament distreta, no puc deixar de pensar, les dificultats per fer entendre, el què jo penso què passa a Catalunya en relació a Espanya, a la gent que senzillament no pensa com jo. Dinàvem a casa amb dos anglesos aquest juny. Estaven orgullosos del paper que estava fent, fins llavors, la seva selecció de futbol al mundial de Rússia. Un d’ells em diu que el sobta escoltar petards quan la selecció espanyola rep un gol en contra. Li responc que per mi això és el resultat normal quan un estat ignora part dels seus ciutadans, i a més a més, els imposa la por, exercint el càstig injust amb relats inventats, enlloc d’escoltar-ne les raons i buscar-ne una solució pactada. Després de la vomitada pseudo-racionalista, me’l miro. Crec que fa l’esforç d’entendre el meu raonament, però la següent frase que em deixa anar, m’és demolidora: “football above all else!”. Està clar que no en vol parlar o que no li interessa. No, no és gens fàcil. Ànims i coratge!

PAL DE PALLER

No condueixo, vaig de paquet al darrera. El meu fill gran va davant, al lloc de l’acompanyant, i la seva mare condueix. Ella mira endavant, a la carretera, i nosaltres dos mirem per la finestra lateral: camps segats passen un darrera l’altre. Quan era jove totes les bales de palla tenien forma prismàtica, jo n’havia carregat a mà dalt d’un remolc a prop de Teruel. Guardar la palla en un bloc premsat fou el salt tecnològic que acabà amb l’existència dels pallers. Ara les bales són cilíndriques perquè així la seva mecanització és més fàcil. Li dic en veu alta al meu fill que no entenc que si la terra gira, com sembla que gira, com és que al pagès no se li escorren avall les bales de palla cada nit i les perd. Ell em respon que això no passa perquè les lliguen a terra. Segur que anem bé! ******** Com he fet darrerament: a l’agost no publicaré. Bones vacances!

MAI SABRÉ

Mai sabré com és el món. Sempre el capturo a trossets. Després, dins del meu cap, intento unir totes les parts per fer-ne el tot, com volent resoldre el trencaclosques de les petites mentides que he anat recollint. Però fins avui, encara mai me n’he sortit.