BARROC

Escolto per la ràdio un tros d’una entrevista a un tal Xavier Sabata, contratenor nascut a Avià. Mencionen a Antony and the Johnsons, perquè les dues veus, tenen un registre similar. Antony and the Johnsons és un grup que m’agrada molt. En Sabata els defineix com a un exemple actual del Barroc... i se’m desperten les dues orelles..., ho trobo encertadíssim... i tot seguit, sense por, l’entrevistador li demana que què entén ell per Barroc: Barroc és bellesa i alhora estranyesa. Barroc és una perla rara. Barroc és l’artifici afegit que amaga sota, allò més profund. Barroc és un cor trencat pintat de daurat. Barroc..., Barroc és Antony!. Si senyor!

TAGA

Dissabte passat vàrem haver de recollir el nostre fill després d’unes estades de formació amb la FEEC. L’A. i jo decidírem prendre-ho bé i aprofitar l’oportunitat per pujar junts al Taga (2038 m). Caminem en pujada fins la Portella d’Ogassa on la boira ens encalça. No podem perdre temps. Assolim el cim arrodonit del Taga quan l’ombra ennuvolada s’allarga  espessa al voltant de la seva creu tranquil·la. No ens atrevim a pertorbar la seva pau màgica. Baixem afanyats perquè la foscor ens aixafa. Un vedell remuga perdut mentre s’ajeu a la pastura. Conscients que ens hem perdut l’alegria d’un paisatge que ens hagués eixamplat el cor acordem que haurem de tornar. Més tard,  asseguts a les faldilles del Torrent de la Font del freixe, poc abans d’arribar a Sant Martí d’Ogassa, mengem un petit entrepà i cireres formoses que el rierol ens ha refrescat. Quan ens tornem aixecar els nostres genolls es queixen. Des de l’estiu passat que caminem tots dos amb quatre cames. Els bastons milloren la nostra estabilitat i sobretot calmen les punxades dels nostres genolls quan la baixada pronunciada ens maltracta. Me la miro des del seu darrera estant quan camina avançada unes passes endavant. Petits dins aquesta terra tant basta sóc feliç fent-me vell al seu costat.

LA MEVA VEÏNA ITALIANA

A punt de fer-ne quaranta. Fantàsticament cuidada s’ensenya elegant pel barri amb talons de vint centímetres. Avui duu una faldilla  ajustada amb una obertura de la mida d’un braç. Quan ens creuem... no em mira mentre jo me la miro. Davant del desordre, la corrupció i el frau d’aquest món, només es pot confiar en la bellesa..., encara que sigui en la bellesa efímera d’un tros suculent de plastilina, encara que sigui durant l’instant breu que transcorre des de que la veig, fins que em passa; sense atrevir-me a girar el cap per guanyar uns segons perduts dins del seu cul tan rodó.

CONSOL CELESTE

Em cal rebre dosis regulars de romanticisme en forma de consol celeste. (Simosa, tarda de la revetlla de Sant Joan- 2014).

DE REIS

“... i per això, vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent,...” deia el nou rei en el discurs de proclamació reial davant de les corts espanyoles. I a mi em va sonar igual que quan els meus fills em diuen: “... ara sí que em portaré bé, ja ho veuràs....” reconeixent que fins llavors no ho havien fet bé. I a continuació vaig pensar que el fiscal general de l’estat ja hauria d’haver obert les pertinents diligències contra l’ex-rei... amén. ******* Nota: Quatre dies més tard d'escriure aquesta reflexió l'ex-rei ja és aforat!

MONTSERRAT

M’he passat la nit caminant i ara m’estic assegut esgotat a l’atri de la basílica de Montserrat. De primer hi havia poca gent però ara és un autèntic formiguer. Em crida l’atenció un grup de japonesos. Qui m’acompanya m’arrenca un somriure cansat quan em diu que ell, els turistes nipons sempre els veu com raïms, i té tota la raó sempre van agrupats. Tot seguit un noi s’atura, i la femella que l’acompanya segueix caminant unes poques passes més. Llavors ella es gira mirant la càmera lleugerament per damunt la lent amb la que ell ja l’apunta. Inclina el cap una mica cap a un cantó ensenyant-li el seu auto suposat perfil bo. El ventre i les natges les té apretades. Posa ferma, amb l’esquena recte i l'espatlla endarrere. Les cames una davant de l’altre sense voler semblar antinatural. El peu més endarrerit manté un angle de 45º  respecte l’avançat. Un braç el porta a la cintura amb pretesa naturalitat, l’altre el separa del cos, sense exageracions. Fa una expressió misteriosa només amb els ulls. Finalment dibuixa una mig somriure amb la boca un pel entreoberta just quan ell dispara repetidament sense compassió.  Ella desfà les passes cap a ell, es miren les fotos a la càmera, i ... decideixen que no deuen ser del gust de la Verge morena que presideix el temple, i per tant, repeteixen l’operació. A partir d’aquesta primera foto amb posat, no puc deixar de veure  com el fenomen es repeteix un i altre cop,... sembla que l’espai que configura l’atri generi la foto forçada del turista i de l’autòcton que hi és de peregrinatge no necessàriament religiós. Em fascina la ment humana ara que sé que mai podré abastar-la. Una mica més tard marxo de la basílica no sense abans pregar a la Verge per tots els qui he posat dins l’olla. ******* Nota: Pregar pels qui són a l’olla era una fórmula de pregària utilitzada per una amiga de ma mare qui solia anar sovint a Montserrat, i a qui els seus veïns sempre li demanaven una pregaria al seu favor quan fos davant la Moreneta; tenint la poca memòria que tenia, ella posava totes aquelles pregàries dins d’una olla imaginària i quan era davant la Verge de Montserrat ho enllestia ràpidament tot demanant el favor per tot el qui eren dins l’olla, tenint la plena seguretat de no haver-se deixat a ningú.

IOGA

Torno a fer ioga. Fa temps que vaig dient que m’he d’aturar, que massa sovint em sento com una terra grollerament sobrexplotada a qui cal un any de guaret. M’hi va animar un pare de l’escola. Fer ioga és com sotmetrem a una sessió terapèutica de centrifugat de cervell. Ioga ens sànscrit vol dir unió, deriva de la paraula yuj, que vol dir centrar-se en la tasca que tens entre mans. Jo em limito a intentar ser escrupolosament fidel als exercicis que em proposen, estirant-me tant com puc, no per mantenir-me en forma, que també, sinó per aconseguir deixar anar els meus músculs i la meva ment, anhelant alliberar-me quan, a la fi dels mateixos, toqui la glòria amb uns curts instants de meditació: la unió entre la ment i el cos, entre jo i Déu.