POLÍTICS PLANETARIS DE FLOR DE PLÀSTIC

Escoltava per televisió a una política  planetària de flor de plàstic que es limitava  a no parlar del que m’importa, en veu molt alta... quan, màgicament,  he desconnectat i la meva ment ha començat a viatjar: he vist el polític molt lluny, talment com un planeta, tant i tant allunyat, que quasi no rebia llum per poder-la reflectir,...i per tant invisible als meus ulls; he pensat en el  dibuix del Sistema Solar que sortia al meu llibre de ciències naturals, on els planetes sortien en fila un darrera l’altre en bon veïnatge, i amb la frustració que vaig tenir quan em van dir, anys més tard, que aquell dibuix tan bonic del Sistema Solar era tan mentida com la política de casa nostra, que el Sistema Solar per ser dibuixat a una escala real, si la terra tingués la mida d’un pèsol, Júpiter l’hauríem de dibuixar a 300 m de distància del pèsol, i Plutó a 2,5 km i del tamany d’un bacteri; he pensat que aquell polític de la televisió, dins d’aquest Sistema Solar a escala, estaria més enllà de l’estrella més propera a la terra, i que l’hauríem de dibuixar petit-petit a 16.000 km del pèsol. I és que aquests dies l’astre Sol ens està il.luminant i la política és com l’espai: enorme i buida, i la distància entre la política i les persones resulta fantàsticament descomunal, del tot inabastable per a qualsevol viatger, fins i tot pels qui anem en coet.

LA VERITAT

No estimem la veritat, ja no té cap valor. Per això cada setmana tenim un nou escàndol, perquè polítics i mitjans de comunicació, necessiten crear, permanentment, soroll per tapar la veritat. Perquè el nou cas tapa l’anterior i així la pilota va endavant. Però la veritat existeix. És tossuda. El problema rau en esbrinar-la i en explicar-la. Esbrinar-la és difícil perquè som porucs i no ens convé fer-nos més enemics. Només la descobrim quan hi ha un xivato interessat. El problema llavors està en saber si el xivato diu la veritat o menteix. L’altre dificultat és explicar-la. La por torna a ser el fre. Abans el poder volia el refugi del castell, era un dictador que es jugava la pell cada cop que sortia a passejar, les parets del castell li donaven la força. Ara el poder necessita la visibilitat per recollir-ne el vot. La visibilitat només els hi poden donar els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació pertanyen als lobbies de poder, els guanys dels quals, sovint, són en mans de decisions polítiques. Cada lobbies s’identifica amb els seu color polític.  Els periodistes viuen de la feina que els hi donen els lobbies que controlen els mitjans de comunicació. I altre cop la por fa que la veritat no s’expliqui. Però la crisi fa aguditzar els interessos entre lobbies rivals fins al punt que la merda que estan fent aflorar els ofegarà. Ara faltarà només que començem a estimar la veritat.

GENT GENIAL

Quan la vaig veure lligada a l’aparca bicicletes no vaig poder evitar fer-ne una foto. Vaig pensar que encara hi ha gent genial en aquest món. El detall del cadenat vermell denotava el gust per la feina ben feta. Lògicament vaig pensar que fàcilment esdevindria un element escultòric transgressor i omnipresent al barri, un homenatge a la volta ciclista a Catalunya en època de retallades. Però l’altre dia ja no hi era. No vaig poder evitar pensar que el meu Ajuntament no hi entén  en art modern.

MIGDIADA

Una de les evidències de que em faig vell és que cada dia necessito més fer la migdiada. De fet, fer una dormideta curta després de dinar, ha esdevingut una imperiosa necessitat. Jo sempre he estat un home de matins. M’aixeco ràpid, actiu i despert, i a mesura que el dia passa el meu ritme va disminuint. Pateixo una petita davallada després de dinar, i segueixo baixant,  fins al punt que, un cop sopat, ja no serveixo per a res. Amb els anys aquesta davallada digestiva s’ha anat aguditzant. Ara necessito dormir si vull passar la tarda amb un mínim de dignitat. Ara, després de dinar, sóc capaç de dormir-me assegut a la cadira de la feina amb el cap recolzat en una paret, o si disposo d’una mica de temps, de baixar al cotxe, posar a la ràdio una música suau o una conversa xarlatana, obrir un dit les finestres, tancar amb la balda les portes i adormir-me plàcidament. Fins hi tot tinc una petita manta al cotxe, de quan els nens eren petits. Si és cap de setmana, m’agrada pujar al terrat, estendre l’hamaca i gronxar-me plàcidament fins adormir-me. La son és un plaer. Els ulls se’m van tancant. La llum esdevé translúcida claror blanca, i les formes es deformen sinuosament. La veu clara i conscient esdevé so, i després rumor, fins a desaparèixer dins del meu silenci interior. No dormo més de vint minuts, però els dormo profundament. Quan em desperto torno a ser aquell noi ràpid, actiu i despert, fins que la son em torna a embriagar sota els llençols del meu llit, ara ja, dins la negra nit.

COLA-CAO

La meva companya sempre ha estat, i sempre serà, fan del Cola-Cao. Quan vam començar a viure junts ella no em va donar cap oportunitat, tossudament es va negar a avaluar qualsevol alternativa possible al Cola-Cao. Així que vaig claudicar de per vida. Quan alguna vegada, els meus fills s’han conxorxat pressionant per comprar una altra marca de xocolata en pols per dissoldre, la nostra resposta com a caps del clan familiar ha estat clara i unànime: NO. L’altre dia van venir uns amics del meu fill gran a casa. Al vespre, mentre sopàvem tota la  família, el meu fill va comentar que els seus amics s’havien fet un fart de riure per la quantitat de pots de Cola-Cao que tenim guardats en un dels armaris de la cuina. Vist fredament, els amics del meu fill, tenen raó. No obstant, hi ha una explicació fruit del nivell d’excel·lència que hem assolit després de tants anys d’addicció al Cola-Cao: la suma dels volums de tots aquests pots de Cola-Cao és igual al volum dels dos sacs de Cola-Cao que hi ha a l’envàs familiar de Cola-Cao que sempre comprem al supermercat, d’aquesta manera, l’ incòmode envàs familiar queda perfectament contingut en el sumatori de pots depositats dins de l’armari. Espero que aquesta explicació serveixi per calmar la burla hilarant dels amics del meu fill. Moltes gràcies.

NO ET FARAN CAS... (més sobre la meva filla)

Cap de setmana familiar en un poble de la Costa Brava ara que és hivern. Quan arribem a la platja els dos nens es posen a jugar a futbol descalços damunt la sorra i la nena s’enfila a uns engronxadors postmoderns. Els adults seiem en un banc del passeig marítim. Ella llegeix el diari. Jo miro les successives capes que em porten fins l’horitzó: les lloses fosques de marbre car del passeig, el bordó granític que dibuixa la recta limítrofa amb la sorra, els jocs infantils per nens astronautes, la sorra pàl·lida i sense pentinar, les onades tossudes, l’aigua bruna de mar immens i el cel emblanquinat inabastable. Llavors, dins la mirada perduda sento veus dels meus fills. Un fill fa estona que ens crida perquè fem d’àrbitres en un conflicte piloter entre germans, però ella llegint i jo mirant, no li hem fet cas. L’altre veu la de la meva filla que diu amb veu ben forta: -TRANQUIL M., segur que els pares NO ET FARAN CAS,... perquè ara ESTAN FENT L’AMOR!- Hòstia! Miro la meva parella, ella també ho ha escoltat, em fa un petó picat...; miro a la meva filla mentre un matrimoni que passa pel passeig em mira i riu, jo també ric, ... i decideixo seguir fent l’amor sense fer cas als meus fills.

LA TRANQUIL•LITAT D’UN FUTUR ASSEGURAT

Diumenge, les nou del matí. Vull plantar unes llavors de glicina que vaig recollir a Vic i unes llavors de jinjoler que vaig recollir al Jardí Botànic de Barcelona. Vull trasplantar tres cactus que vaig plantar amb la meva filla fa més de quatre anys i que han anat creixent fins que el test se’ls hi ha fet petit. Quan la meva filla ha sabut que volia trasplantar els cactus m’ha volgut acompanyar. Pugem al terrat de casa.  Fa fred. El sol no escalfarà el terrat fins d’aquí ben bé una hora.  El silenci de la ciutat, el diumenge al matí, és glaçat. Treballem de valent. Quan hem acabat de fer els trasplantaments i toca netejar tot el que hem embrutat amb la terra que ha caigut, la meva filla em diu que està cansada, que torna cap a casa. Li dic que molt bé. Quan gira cua i comença a caminar em diu com si no digués res: - papa, tranquil, el dia que et moris, jo ja cuidaré les plantes,...-i afegeix: - si és que encara estan vives!-,... a continuació sento com es tanca la porta i ja no la veig. Tardo un temps ha reaccionar. No és que desitgi morir-me aviat,...però està clar, que saber que la meva filla em cuidarà les plantes quan jo marxi d’aquest món, em tranquil·litza el futur.