NO ET FARAN CAS... (més sobre la meva filla)

Cap de setmana familiar en un poble de la Costa Brava ara que és hivern. Quan arribem a la platja els dos nens es posen a jugar a futbol descalços damunt la sorra i la nena s’enfila a uns engronxadors postmoderns. Els adults seiem en un banc del passeig marítim. Ella llegeix el diari. Jo miro les successives capes que em porten fins l’horitzó: les lloses fosques de marbre car del passeig, el bordó granític que dibuixa la recta limítrofa amb la sorra, els jocs infantils per nens astronautes, la sorra pàl·lida i sense pentinar, les onades tossudes, l’aigua bruna de mar immens i el cel emblanquinat inabastable. Llavors, dins la mirada perduda sento veus dels meus fills. Un fill fa estona que ens crida perquè fem d’àrbitres en un conflicte piloter entre germans, però ella llegint i jo mirant, no li hem fet cas. L’altre veu la de la meva filla que diu amb veu ben forta: -TRANQUIL M., segur que els pares NO ET FARAN CAS,... perquè ara ESTAN FENT L’AMOR!- Hòstia! Miro la meva parella, ella també ho ha escoltat, em fa un petó picat...; miro a la meva filla mentre un matrimoni que passa pel passeig em mira i riu, jo també ric, ... i decideixo seguir fent l’amor sense fer cas als meus fills.