NO TAN DESCONEGUT

Al davant de casa viu un escriptor.  Crec que escriu novel.la juvenil. Se que fa poc ha guanyat un premi  perquè va sortir als diaris. Fou llavors quan vaig saber quin era el seu ofici. Abans però, jo ja el tenia vist pel barri.  Compartíem, i encara compartim, botigues on tots dos en som clients. Coincidim al forn de pa, coincidim als queviures, coincidim a l’embotit i també a la pagesa on cada dissabte, al mercat, comprem la verdura. També ens creuem pel carrer. Ell té un tarannà obert, és d’aquells qui es fa el simpàtic amb les botigueres, però jo sempre l’he vist un pèl estirat. Com que fa anys que ens creuem les mirades hi ha un punt de complicitat, un saber-nos veïns sense coneixe'ns, un et podria saludar però m’ets un perfecte desconegut. Però ara les coses han canviat entre ell i jo: jo tinc més informació sobre ell que no ell de mi,... i això, sense cap dubte, em concedeix certa avantatge competitiva.

ON EL CEL TROBA EL MAR

Hi ha dies que m’aixeco cansat de sentir-me tancat, i llavors m’entretinc investigant els límits que ningú m’ha dibuixat, i ressegueixo amb la mà nua la superfície freda que edifica aquesta estança que avui m’estanca. Se’m rebota, dins  la meva ment, la bola de  la  revolta... però no puc, no m’atreveixo... i vagarejo, i m’aturo, i resto cansat, pres sense  esperança. Però tossuda la consciència no calla, i no para de bramar, i ja no puc deixar de pensar, i em cremo fins fer-me res. I a fora bufa el vent, i el fum llisca amunt, i segrestat per venturi fuig escolant-se pel forat que fins ara no havia estat vist... just en aquell precís moment... on el cel troba el mar.

MWC

El mobile world congress  ja ha passat. Vaig llegir en un article d’opinió que l’edició d’enguany havia evidenciat la guerra entre les empreses d’infraestructures de telecomunicació, que fins ara eren les reines del "tinglado", i les empreses d’aplicacions i serveis, que han esdevingut les noves “starlets”.  Quan ho processo penso que ja va passar el mateix dins el món de la informàtica, on primer ibm fou el rei i després ho ha estat windows. No m’és cap novetat. Llegeixo que arrel de la pèrdua de poder, les empreses d’infraestructures persegueixen el model d’integració de la cadena de producció que tan bé ha sabut fer Apple com a nova línia estratègica. És a dir, oferir ells les aplicacions. Fantàstic!. Ara per ara m’és una guerra del tot indiferent. Parlo, del mvc, amb una amiga molt especial. M’explica la seva fantàstica visió del congrés: “Dilluns (24 de febrer) l’andana de  l’estació de metro d’Espanya estava inundada d’executius desorientats arrossegant maletes de rodetes. Es veu molta policia i també nois joves que es dirigeixen en anglès indicant quin es el sentit correcte que han de seguir per arribar a la fira. Molta gent jove i estrangera. Predominava en el gènere masculí el tiratge i la corbata, i en el gènere femení el vestit jaqueta. (Dedueixo per tant que els texans i la samarreta de cotó són exclusius dels grans gurus d'aquest "mundillo"). De dimarts a dijous la mateixa massa de gent executiva caminava depresa pels passadissos o esperava, teclejant el mòbil, l'arribada del metro havent substituït la maleta de rodetes per la maleta de mà”. Després aprofundeix explicant-me que  li ha sorprès l’elevat percentatge de dones que combinaven el seu vestit jaqueta amb uns peus calçats amb  bambes. Divendres dia 28, quan ja ha acabat el mwc, em diu que: “ el panorama a l’andana de metro d’espanya ha canviat, i ara qui inunda l’estació, és una massa de gent jove, majoritàriament de gènere masculí, que es veu qualificada però a diferència dels anteriors, van vestits amb peto de treball, motxilla a l’esquena i casc a la mà. Es fa evident que la immensa majoria d’ells també són estrangers”. M’explica el seu mwc amb passió, es nota que s’ho ha passat bé observant el moviment de la gent. Resto callat escoltant-la. Jo que volia asseure’m amb ella, en una terrassa fent un vermut, mentre em feia l’entès argumentant sobre la guerra desencadenada entre les empreses de hardphone i les de softphone... i resulta que, ara per ara, a ella, aquesta, si que li és una guerra del tot indiferent.

PERSONES

Era un tema pendent. Quan vaig viure tres anys a Lleida en un pis d’estudiants, vaig conèixer  un pare de família, amic del pare d’un dels companys de pis, que després d’haver-se separat, havia començat a beure, fins al punt que el desordre el va portar a viure al carrer. De tant en tant apareixia al pis de Lleida per menjar a casa del fill de l’amic, era un bon pobre home. Era un tema pendent llençar-me a parlar amb un sense sostre. Fa dos divendres vaig haver d’anar al registre mercantil per temes de feina. Quan tornava caminant a buscar el cotxe el vaig veure en una plaça pública del barri de La Bordeta. Eren quarts de nou del matí, s’estava assegut en un banc públic, amb una llauna d’estrella a la mà. Vestia correcte i net. Portava una gorra al cap i una barba cuidada. Vaig passar de llarg. Dissabte havia d’anar a comprar al mercat però com que no em quedaven diners a la cartera vaig haver d’anar al caixer a buscar-los. El banc té dos caixers en dues estances diferents. En una hi havia una cua molt llarga i a l’altra no hi havia ningú. Vaig pensar quina mandra haver de fer cua. Llavors vaig veure que dins hi havia l’home del divendres. Vaig decidir-me a entrar. Al mig del vestíbul, amb llaunes de cervesa havia fet “una performance artística”, me la vaig mirar mentre avançava cap al caixer. Vaig treure els diners i quan ja sortia me’l  mirar detingudament. S’estava assegut a terra llegint el  llibre “La ley de Murphy”. No vaig poder evitar pensar que el llibre que llegia era, sense cap dubte, i fins a ser punt, apropiat. Llavors em vaig deixar anar i dirigint-me a ell li vaig dir si em deixava fer una foto a “l’escultura”. Em va respondre amb un tan dolç com sorprenent: “por supuesto!”. Mentre feia la foto amb el meu mòbil es va aixecar de terra, i amb el llibre a la mà es va posar de peus al meu costat. Llavors va dir-me: “estoy seguro que en foto queda mucho mejor que al natural”. Vaig ensenyar-li la foto que havia fet i va assentir amb el cap tot dient un “ya te lo decía yo”.  Llavors li vaig preguntar quan temps feia que estava al carrer: “ocho años” i es va posar a xerrar molt educadament dient-me que feia vuit anys que estava al carrer, que necessitava guanyar diners per ajudar a la seva família que vivia en un pis que no podia pagar però que ell intentava anar-hi els caps de setmana que tenia diners perquè així podia dormir sense passar tant fred, i si portava diners sabia que era ben rebut a casa. Va repetir-me amb altres paraules aquesta història, amb alguna contradicció, amb certes incoherències però molt afablement. Necessitava parlar i ho vam fer durant mes de cinc minuts. No em va demanar diners però li vaig donar algunes monedes. Quan vaig sortir del banc una senyora, que feia cua a fora el carrer per entrar a l’altre caixer, em digué que no hi havia dret, que cada setmana estaven aquella gent allà i que la policia no hi feia res. No li vaig dir res.

FETITXISTA?

El mes vinent tinc una auditoria de qualitat. De totes les feines que em toca fer, aquesta és la que odio més profundament. M’avorreix. Ara fa una estona m’he adonat que portava uns quants minuts mirant els papers sense fer res. Abstret, he decidit parar i deixar-ho per demà. Llavors he mirat la meva taula i he vist un conjunt d’objectes que acompanyen la meva vida laboral des de ja fa molts anys. Perquè tinc aquests objectes damunt la taula? Què pensa la gent quan els veu? Penso que segurament  hi haurà qui els  hi voldrà atribuir poders màgics, o poders protectors contra les forces sobrenaturals. Pot ser sí que pensen que sóc fetitxista. Agrupo els objectes per fer-ne una foto que acompanyi aquest escrit. Tinc un grilló que s’està eternament des ubicat per damunt la taula. No vaig ser conscient del què era un grilló fins que no vaig començar a treballar. Em va fer gràcia saber de l’existència d’aquesta eina de subjecció ràpida i me’n vaig quedar un. Tinc un mini vas de terrissa que em va regalar la meva filla.  M’agrada molt perquè per dintre el va pintar de verd i per fora de groc. Habitualment l’utilitzo per guardar la meva goma d' esborrar “STAEDLER Mars Plàstic 526 50” perquè així m’asseguro que cap objecte dur pugui fer-lo malbé. També tinc una boca de dutxa d’acer inoxidable AISI-316, fabricat segons la norma UNE F-3534, que vaig posar per primer cop en unes dutxes per una obra a la platja de la Barcelonesa. Llavors vaig aprendre que l’AISI-316 és un acer estàndard al Crom i Níquel, i que millora l’acer AISI-304 per la presència de Molibdè ja que li proporciona una millor resistència a la corrosió, i per tant, un comportament més favorable en un ambient salí. La boca en qüestió pesa, i quan algú em fa emprenyar, sempre penso que vigilin amb mi, perquè tinc a l’abast de la mà una “terrible arma arrojadiza”.  Tinc una pedra plana que diria que és calcària i que no ser on vaig recollir. M’agradaria saber qui la va dibuixar  amb un punta fina blanc. Si quan la miro està en posició horitzontal és un peix, si està en posició vertical és la cara d’un home. És evident que no estic fet per superar auditories de qualitat. M’avorreix.

ESPERIT CREATIU

La creativitat, igual que la bellesa, està en els ulls del qui mira, i sense cap dubte, caldria agrair eternament, els milions de persones que abans, ara i sempre, han tingut les ganes, l’habilitat i la apacitat de mirar amb nous enfocaments tot allò que els envolta. Així doncs vagi per endavant un cant a tots els qui donen la volta a les coses, per intentar fer d’allò conegut un estrany, i d’allò estrany el conegut. I és que en tota obra genial, sempre podem reconèixer els nostres propis pensaments rebutjats, i sovint titllem a qui se li acut una idea nova de boig... (però només fins que la idea té èxit!). I aquest és, precisament, el fet diferencial de l’esperit creatiu, la voluntat de vèncer la por del què diran i sentir la motivació per assumir el risc de transformar la idea en fet, acceptant el risc d’equivocar-se. Einstein digué que “La única persona que mai s’equivoca és la que no fa mai res nou”. La variable oculta d’aquesta transformació és la dedicació. Sentir el vertigen de no saber si allò funcionarà i decidir arriscar-se. Perquè l’acte  serà  creatiu si és original i encertat, si un cop posada en pràctica la idea funciona. I no cal que sigui un acte escrit en Majúscula, qualsevol canvi apropiat i útil serveix.  I algú podrà pensar quin rotllo que em fot aquest, aquest divendres; però és que quan aquest any els Reis van portar  a casa el regal que surt a la fotografia il.lustrant aquest article, vaig pensar, que era una idea estúpidament bona per aconseguir que els meus fills dediquin un mínim de tres minuts a l’higiene bucal i dono fe de que funciona. Per tant honor i glòria al creatiu que ho va parir!

MÀGIA

Espero un amic. M’estic a plaça Catalunya. A la vorera del famós centre comercial. Em quedat aquí ja fa una estona però ell encara no ha arribat. Vagarejo. Em sorprèn veure una colla de 8 o 9 “manteros” d’origen africà precisament aquí, al centre de Barcelona. Però ben pensat, la meva reflexió és estúpida: on millor per tenir-hi un “El Corte Inglés” en petit. És migdia, i no passeja gaire gent. No em fixo amb què venen, em fixo amb les seves cares. Cares joves amb ulls amatents. Se’ls veu a punt de..., disposats a entrar en acció, ràpids a collir, ràpids en l’acció. Em giro quan sento el meu nom. Estic content de veure’l. Comencem a caminar quan m’adono que ja no hi són. Màgia. Han desaparegut.