ENTRE EL CEL I LA TERRA

A l’anterior article vaig citar a Robert A. Johnson, qui és un destacat analista junguià americà. Arrel d’aquella cita he fullejat el que considero un dels seus llibres més preuats i dels que més m’ha impactat en la meva vida, on entre d’altres, exposa la teoria dels “fils tènues”. El llibre és “L’equilibri entre el cel i la terra. Records de visions, somnis i realitzacions”. I rellegint aquestes pàgines he trobat la joia que a continuació us transcric amb les seves paraules fetes meves: "Els occidentals dediquem massa temps a fer i poc a ser, i de cop, llavors, la única solució que tenim és buscar grans dosis de soledat, per buscar el nostre ser. Però tampoc és bo només ser,...i no fer res. En l’equilibri està la vida. I aquí és on el símbol de la creu  cristiana esdevé molt i molt potent. La creu cristiana cal interpretar-la com un símbol de dues forces oposades que han de ser equilibrades, en el seu punt d’equilibri central, allà on les forces es creuen. El braç horitzontal és el Regne Terrenal: el FER. Si només fem les nostres vides perden el seu sentit, són buides, i ens envaeixen preguntes tals com si val  Les Agudes pena treballar tant?  quin és el sentit de la nostra vida?,.... El braç vertical és el Regne Celestial: el SER. És el temps que hem de dedicar a la nostra vida a connectar amb allò gran, un i permanent. A connectar amb el toc de gràcia que fa més suportables les nostres vides, i això és, un temps per reflexionar, un temps per meditar, un temps per fer un treball interior i assolir un soledat atenta. Per tant, la saviesa cristiana ens ha donat la creu, que  és  el símbol  de l’equilibri que necessitem entre el fer i el ser. I cada persona, individualment, ha de determinar i trobar on situar la intersecció de la seva pròpia creu.”

“SLENDER THREADS”

El nostre lledoner Uns quants companys de feina, aquest octubre ha fet tres anys, veient com la crisi, i la mala gestió, s’estava emportant a l'aigua, l’empresa on treballàvem, vàrem decidir buscar suport financer i constituir una nova empresa, i marxar cap a una nova aventura. La nova empresa és filla de la crisi,... i tot i que, fins ara, hem anat tirant, el cert, és que les dificultats han estat grans, i la previsió és que encara ho siguin més. Quan, a vegades, algú em demana que què em va moure a crear una empresa i a fer  aquest  salt,...no tinc una resposta clara,...ser què hi havia un punt d’inconsciència molt gran,...de no pensar gens en els problemes, o en tot el què ens faltava, ...només sentia una força interna de construir, de construir un futur,... tenia (i tinc) molta il.lusió, ...i recordo molt intens tot el període a cavall entre l’empresa que s’enfonsava (amb molta tensió per constants incompliment amb els  clients i amb els proveïdors) i la que construiem: elaborant el pla d’empresa, presentant-lo a inversors, negociant,...era com portar una doble vida,...i no la recordo cansada, tot i que  fou realment molt estressant, de fet, la recordo plena de vida,...molt intensa. Però aquest no és el tema sobre el que avui volia escriure. Avui volia escriure sobre una sensació que a mesura que em vaig fent gran esdevé, dins meu, més plena de sentit. Aquest sentiment és el que Robert A. Johnson va batejar amb el nom de “SLENDER THREADS ” (que es podria traduir com a  fils tènues). La idea és simple. En les vides de cadascú de nosaltres existeixen fils tènues que ens guien cap a un camí. Coneixem una determinada persona, que simplement ens posa en contacte amb una altra persona, i llavors, no sabem perquè, ni quan, ni com, aquella coincidència, aquella sincronicitat, condueix la nostra vida cap a un determinat camí, li pots dir sort, li pots dir destí,...no cal que li posis nom,...són trobades que produeixen girs, sovint impredictibles a priori, que ens menen sigilosament, i al mateix temps, són tan savis, que estan més enllà de qualsevol intel.ligècia que el meu ego volgués fer seva. El què vull expressar clarament, és que no crec en que això sigui atzar, crec que el destí porta allò que és important a la nostra vida, i que només ens cal estar amatents, respectar el fluir de l’energia, observar com tenim una inclinació gravitatòria cap a certes persones,...que esdevenen claus, no de forma immediata, però sí, quan els anys (i no el temps) ens donen la necessària perspectiva. Mireu, fa dotze anys, vaig fer un curs a ESADE, perquè em sentia estancat professionalment i vaig pensar que aquests estudis em podrien donar alguna oportunitat interessant, no fou així, i vaig seguir com estava; uns anys més tard vaig saber que el meu nom havia sonat com a un possible adjunt a la Direcció, ...però no fou així,...i tot va seguir igual; després vaig fer un petit salt,...com a coordinar d’un equip,...però no eren tasques de direcció,...i el cert és que vaig tenir el sentiment de que l’esforç fet en el seu dia,...no havia valgut la pena; de cop, el Director de l’empresa on treballava llavors, marxà quan per damunt seu li imposaren un Director General,...i resulta  que aquest Director General, sense cap avís previ, sense conèixer-nos, ja que era un fitxatge extern, proposà el meu nom com a substitut del Director,... la paraula que defineix perfectament el meu estat en aquell moment i durant els següents sis mesos després d’acceptar el càrrec fins que vaig marxar, és PÀNIC!. Ho vaig passar fatal,...és quan vaig aguditzar els meus problemes d’hipertensió,....però en canvi,...quan fou el moment de decidir muntar l’empresa,...miraculosament, tot fou diferent, i el pànic esdevingué seguretat,... i la por, il.lusió i força.  Em nego a pensar que aquest camí sigui atzar. Les coses no estaven planificades així, les persones implicades en cada cas eren diferents,...però el camí era un. Aparentment cada etapa de la meva vida laboral era inconnexa respecte l’anterior i la següent, però ara, des del punt de vista actual i mirant  cap en darrera, el camí recorregut és plenament lògic. Gràcies al camí recorregut, sense tenir-ne plena consciència, quan arriba el moment, em troba fort i preparat. Que lluny la meva decisió de fer aquell curs amb la decisió de constituir una empresa. Perquè aquest avançar dubitatiu, igual que el tall d’una serra, endavant i endarrera,...però vist des de la distància recorreguda, té un sentit ple,...i no té res d’atzar,...al contrari, ha estat perfectament conduit per un fil tènue, tan imperceptible com existent, tan fi com fort, tan fluix com segur. I aquest és només l’exemple del meu fil tènue encarregat de guiar el meu destí professional fins ara,...però us podria explicar altres fils tènues que em guien en d’altres camps de la meva vida. Hi ara que, com deia al principi, les dificultats amb la nova empresa són fortes, penso que és inútil  utilitzar la força de la voluntat per idear un futur predefinit,   que m'he de limitar a seguir éssent actiu, que he d'estar alerta, i que allò que necessito apareixerà si sóc pacient i tinc la consciència necessària per percebre-ho.

SOMNI DE LA NIT DEL 30 AL 31 D’OCTUBRE

Torno a somiar: estic amb tota la família a Anglaterra, no ser què hi fem. De cop tenim algun problema que desconec i ens trobem que som acollits per una família. L’escena següent és ja dins de la casa, de fet, no és una casa, sino un pis. Un pis molt i molt gran, amb moltes habitacions, amb un disseny dels espais caòtic, amb formes triangulars, i amb habitacions on per arribar-hi passes per d’altres habitacions, cosa que suposa molestar a la intimitat d’algun dels fills o filles  del matrimoni. De fet no és un matrimoni. EL nucli familiar el constitueixen dues dones i un home. Una dona és alta i prima, amb cabells curts i arrissats, amb un pentinat d’escarola,…es veu més gran, amb faccions de la cara xupades i molt espiritual. L’altre dona és més guapa, té els cabells castanys, llisos i llargs. Somriu, però a penes parla. L’home és cepat simpàtic però seriós. L’escena passa en una taula de la cuina on hem acabat de sopar, i on només queden les restes i els plats bruts. La cuina també té formes triangulars, amb armaris de formes estranyes. L’home de la casa i jo estem asseguts a taula, un a cada extrem. La meva dona en un costat i les seves dones a l’altre. Els meus fills ja han marxat de taula i s’han escampat per tota la casa amb els fills de la casa. Com que la meva dona no parla anglès. Tota la conversa la porto jo, parlem de Barcelona, del Barça, i de com ho hem de fer per marxar d’aquella casa, que de fet és el que nosaltres volem fer. Marxar d’aquella casa. Però a mesura que hem anat avançant en la conversa, el meu anglès esdevé cada cop pitjor, cada cop els entenc menys i m’entenen menys, no paro de dir “speak slowly,….please slower,…” però no em fan cas,…de cop la dona alta i xupada, s’aixeca, i marxa a l’habitació del costat, on puc seguir-la veient gràcies a un mirall que hi ha a la cuina i a les formes triangulars de les parets. La dona s’estira a terra damunt d’una estora, ara porta un mallot de colors ridículs : rosa, fúcsia i lila; i conscient de que l’estic mirant em somriu, amb un somriure que no sé interpretar bé, no sé sí és tonta o si espera alguna cosa de mi,…llavors es posa a fer ioga i es perd. La meva dona em demana que els hi torni a preguntar com marxar,…ho faig, però ja no ens entenem, ja no em fan cas, la dona jove i l’home s’estan magrejant. Em desperto. Son les 6h. M’aixeco a fer un pipí i a veure aigua. I em torno a posar a dormir que som cap de setmana.

SOMNI DE LA NIT DEL 29 AL 30 D’OCTUBRE

Pròleg: últimament recordo molt els somnis, ho atribueixo a que porto una època amb força tensió, cosa que fa que, durant la nit, em desperti vàries vegades,…i algunes em costi tornar a dormir-me. Suposo que això fa que quan em desperto recordi el què estava somiant. Actualment, tinc la dèria d’apuntar els somnis. Així que se’m gira feina.   ***** Participo en un congrés d’arquitectes. La gent va arribant i es posa a xerrar, fins que algú diu de posar-nos a treballar. El congrés es celebra en un espai envidriat amb unes taules de colors taronja i groc de cafeteria. Algunes d’aquestes taules han esdevingut botiguetes de fira. Hi ha qui ven mel, hi ha qui fa creps,…. Jo faig cua en una taula on hi ha l’actriu Montse Guatllar que fa consulta terapèutica. Davant meu hi ha un jove arquitecte que li plora la seva manca de creativitat,…s’escolta tot, li explica que ja fa molt temps que no li surten les idees, i que no troba el camí per tornar a dibuixar,…sempre  és el mateix, es fa pesat i s’allarga molt  i molt. Finalment la Montse Guatllar envia el jove a una sala del costat, que està a les fosques, on hi ha llits per  dormir. Ja em toca a mi,…però una noia em passa al davant, i la Montse Guatllar s’aixeca de la cadira i marxa amb aquesta noia a una botigueta del costat a prendre un te,..i jo segueixo esperant. Llavors, tots els arquitectes baixen al soterrani de la sala, on hi ha un mini-auditori.  Jo també hi baixo, perquè me n’adono que la Montse Guatllar ja no hi és amb la noia del te. Ella no hi és aquí tampoc. Torno a pujar  a dalt, a la cafeteria,… i no hi ha ningú. Llavors tinc la pensada d’entrar a l’habitació dormitori, i si, efectivament està allà, estirada en un llit al costat del jove arquitecte. La sacsejo per despertar-la, li dic que he estat esperant molta estona i que ara em toca a mi, però ella em diu que està molt cansada i que la deixi descansar, que jo no estic tan malament. Decebut me’n torno a l’auditori on els arquitectes exposen els seus projectes, tinc la sensació de que la majoria d’ells estan buits d’idees. Un home alt i calb, que va vestit amb un “niki” blau marí, explica que està cansat de fer d’arquitecte, i que últimament no sap què collons fer quan es posa a dibuixar,… un del públic salta i li diu que només li falten dos anys per jubilar-se i l’home del “niki” blau, satisfet, diu que llavors farà la viu-viu aquests dos anys que li queden de treballar. La següent a exposar el seus projectes és la meva filla petita de sis anys, treu una pila de dibuixos seus i la seva proposta creativa és molt ben acollida per tota la sala. A continuació li toca al meu altre fill, el mitjà, de nou anys,…però just quan va a començar, sento el meu fill obrint el llum del passadís,…sento com pixa,…com ve a l’habitació de matrimoni i em pregunta si pot quedar-se a dormir amb nosaltres,…estic endormiscat, primer li dic que no, que està fet un ganàpia i que estarem molt estrets, quan marxa, m’ho repenso, m’he equivocat, el crido i li dic que jegui al nostre costat, que ja ens apretarem per cabre,…són 2/4 de 7, m’aixeco i transcric el somni amb mala lletra a la taula de la cuina abans no se m’oblidi.

POKÉMON

Dibuix de les diferents "energys" "Hi ha dos tipus de Pokémon: els llegendaris i els normals. Tots els llegendaris foren creats per “Arseus” ( o una cosa així)   i es caracteritzen per ser permanents en el temps. Els altres Pokémon no sé com foren creats, però si sé que evolucionen al llarg de la seva vida passant per tres estadis anomenats: “basic”, “stage 1” i “stage 2”. Per exemple el Pokémon SWINUB és “basic” i té una potència general (hp) de 60. Quan evoluciona cap a el “stage 1” s’anomena PILOSWINE i té una potència de 100, que al seu torn evoluciona cap al “stage 2” amb el nom de MAMOSWINE amb una potència de 140. Al seu torn els Pokémon es classifiquen en nou “energys”: acer, aigua, elèctric, foc, força, lluita, planta,volador i sinistre. Cada “energy” és com un camp d’especialització, el camp on cadascun dels Pokémon excel.leixen en el desenvolupament de les seves habilitats." ***** P.D.: Ho transcric textualment segons m'explica apassionadament, i amb rigurós rigor científic, el meu fill mitjà, quan jo li he preguntat que què collons eren els POKÉMON. Ara ja ho sé!!!!

MELANCOLIA ETÍLICA

SOMNI DE LA NIT DEL 21 AL 22 D’OCTUBRE

En el somni estic treballant amb els meus companys actuals de feina, però també estic treballant amb el meu ex­ cap, qui era el “Presidente” del grup empresarial on jo treballava ja fa més de tres anys, (el “Presidente” era un tipus malcarat, baixet i malparit,conegut amb el malnom de Napoleó). No obstant jo sóc conscient de que jo no tinc cap relació laboral amb ell, ara mateix, però tot és una mica confós, i de fet sí que vaig a un gran banquet, on ell ens ha convidat a tots. El menjar està molt bo i impera un ambient de festa,… però jo em sento intranquil. Ell s’aixeca de la taula i fa un discurs dient que tot va molt bé i que encara anirà millor perquè aviat s’implantarà un nou programa informàtic que revolucionarà la companyia. Tothom beu i menja. Tothom està de cel.lebració. A continuació apareix ell vestit amb culot i mallot, marcant una panxa prominent, i amb una bicicleta de carreres. I promet l’oro i el moro a qui el guanyi fent una cursa fins el poble del costat. Tots ens animen, i anem a buscar la nostra bicicleta,…jo també, però penso que comencem malament, perquè “el Presidente”, ja fa trampes ja que ja fa estona que ha sortit. La següent imatge que m’apareix és la de tots pedalejant en escamot per una carretera que bé podria ser l’antiga carretera de Sta. Maria de Palautordera a Sta. Margarida, passant per St. Esteve (jo vaig estiuejar alguns anys a Sta. Maria). La típica imatge de carretera delimitada per plataners centenaris, que encara empetitegen més la seva amplada amb la intermitència dels troncs gruixuts d’escorça clara i escamada. Jo segueixo intranquil. Penso que hi ha alguna cosa en tot això que se m’està escapant. No me’n refio. Quan tot l’escamot estem arribant a l’entrada del poble veí, “el Presidente” ja torna sol dins d’un cotxe que condueix un xofer. Quan el veiem comença a córrer el rumor que tot ha esta una enganyifa, que ens ha pres el pèl, que el seu objectiu era fer-nos físicament fora de l’empresa, per ara, anar-hi amb el cotxe i no trobar ningú, entrar a l’ordinador de cadascú i esborrar totes les dades. Llavors penso que en el meu cas, he d’estar tranquil, que tot hi treballar a la mateixa oficina, nosaltres, treballem per una empresa de diferent a la seva, i que com que ell no coneix el nom de la nostra empresa, no podrà accedir als nostres ordinadors per fer desaparèixer la informació. N'estic convençut,…però segueixo estant nerviós. Em desperto. Són 2/4 de 7.