VOYEUR

Algun vespre, de tant en tant, puja al terrat de l’edifici on viu, just després de sopar. Allà dalt fa més fresqueta. De fet és dels pocs llocs on encara té un tros de cel per mirar, i on els sorolls de la ciutat queden esmorteïts. S’hi està vagament avorrit. El paisatge urbà, al llarg dels anys, ha anat canviant: on abans hi havia habitatges d’autòctons, ara són apartaments per persones foranes passants. Dins la fosca de la nit, la llum és delatora. Dins la llum, les ombres sinuoses esdevenen molt més provocadores. La provocació de la carn humana és impossible de resistir. No ho dubta... pren els prismàtics que li regalà un amic quan marxa a viure cap a Alemanya, i recolzant els colzes damunt l’ampit, es passa l’estona xafardejant les turistes despistades que passegen per davant les finestres amb els pits enlaire. No baixa a casa fins que l’últim llum s’apaga. Sap que demà tornarà a pujar, i tots els dies d’estiu, perquè des d’avui, la part més cabrona d’ell, ho reivindicarà com la seva rutina diària obligada.