M’estic badant al balcó. Ella surt, mira
enlloc, em veu a mi i no em fa cas. Es gira. Per la finestra-porta que
comunica el seu balcó amb el seu menjador entenc que crida o fa un senyal al
qui suposo el seu home. És llavors que m’adono que porta el braç enguixat.
L’home surt amb cara resignada: ho fa per ella però no ho sent. Porta una
galleda de color blau que ha de pesar per el posat que fa. Dedueixo que és
plena d’aigua. La deixa a terra i marxa cap a dintre sense fer cas a res del
món exterior. Ella torça l’esquena i amb un pot metàl·lic petit, d’aquest per
fer bullir un ou, màxim dos, que devia estar dins la galleda veig que recull
aigua i amb molta cura es posa a regar el test on hi ha plantats els geranis
amb la flor d’un vermell més intens. Després per ordre regarà els geranis
roses, els liles i per últim, el que té més a prop de la galleda de color
vermell intens. Deixa el pot dins la galleda. Lentament se’ls mira en detall
i arranca aquí i allà una fulla seca, una flor marcida. És apassionant la
passió que hi ha posat a tota la litúrgia realitzada. Hi ha en l’amor a les
plantes, per tristes que siguin elles, alguna cosa màgica. Un do que no té tothom, només els escollits, els qui cuiden les plantes
de casa seva.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada