MARIA E.

Apago el mòbil quan entro a la reunió. Quan el torno a encendre hi ha múltiples trucades de la família. Ai! Són per la Maria, la meva padrina. Estic sol i no puc evitar llàgrimes molt tristes. Fa dues setmanes parlàvem per telèfon: .- Com estàs? – conscient, tota ella conscient de tot- .- Els dels pal·liatius ja han vingut a ajudar-me. Els ho agraeixo molt. Em trobo millor ara. .- Et puc venir a veure? .- Si!... i tant!... però aquesta setmana no, millor l’altre... .- D’acord. Et truco i et vinc a veure. Un petó gros! Merda de feina que et pren l’atenció a les coses importants de la vida... Vital i dura en les maneres. Prima i fibrada. Ruda dins d’una rialla. Nerviosa, tendra i dolça. Optimista de mena però massa sovint desencantada pels cops que ens dóna  la vida. Entregada als seus... molt entregada! M’estimava des de la proximitat que dóna ser qui mai ha deixat d’exercir com la meva padrina. Encoratjadora. Agraïda d’una simple trucada. Agraïda per un hi has pensat i jo també pensava en tu. Dona plena. Plena de dignitat. Així era la meva padrina. Així la tindré sempre. Barcelona 7 de juny de 2018