SOMNI DEL 21 AL 22 DE GENER

Tot passa dins d’un carrer d’un soc d’un país àrab. Estic jo amb dos o tres persones més que no identifico però que van amb mi. El carrer on som fa pujada, és estret i està ple de gent mercadejant. És un bullici. Som estrangers i la gent ens mira. Tenim clar que és el que hem de fer, robar cadascú un cistell ple de taronges i córrer carrer amunt fins arribar fora ciutat, on estarem salvats. A la de tres cadascú de nosaltres pren un cistell de taronges i comença a córrer. Llavors es desferma una tensió màxima i tot s’esvalota: crits, insults empentes, ens persegueixen, esgarrapades, travetes i quan estem a punt d’assolir la fita ens enganxen... i llavors tot torna a començar: tot passa dins d’un zoco d’un país àrab.... La història s’ha repetit exactament  igual quatre o cinc vegades, fins que al final, em sentia tant extenuat que m’he despertat. Son les dues.

ELLA

Avui em toca descansar. Decideixo descansar assegut davant la taula  de la cuina on hem sopat. Abans obro la nevera i m’omplo de moscatell un vas que vam heretar de la seva  àvia Rosa. Bec mentre me la miro. Miro com feineja. M’agrada veure com mou els braços. Neteja els fogons mentre manté enganxat a l’orella el telèfon. Al mateix temps xerra. És evident que és una femella. Em meravella aquesta multiplicitat plàstica de tasques. Penja i ara em xerra directament a mi i jo faig com qui l’escolta, però de fet només me la miro... i sí, decididament me l’estimo.

LA MOLSA DEL PESSEBRE

Diumenge passat em va tocar desmuntar el pessebre de casa. Cada any fem un pessebre estàndard: la mateixa fusta que serveix de base, la mateixa distribució dels suros que fan de muntanyes, el mateix riu de plata que discorre per on sempre, i les mateixes figures immòbils... a excepció dels Reis d’Orient que van avançant des de la punta oposada del menjador gràcies a l’acció de la meva filla, però  que molt  em temo que ben aviat renunciarà a seguir fent. I com cada any he tornat a plegar cuidadosament la molsa reseca, agafant-la amb molt de compte perquè no se’m trenqui a les mans, i l’he posat dins la capsa de sabates de color negre, on si Déu ho vol, romandrà tancada fins el desembre de l’any vinent. I és que des de que vam saber que la molsa cal deixar-la al bosc, no n’hem tornat a collir. I és que aquell any, quan vaig desmuntar el pessebre enlloc de llençar la molsa, la vaig deixar assecar estesa al sol sobre uns papers de diari, i des de llavors que reseca però verda, també la mateixa molsa cada any cobreix de verd la sorra dels desert del nostre pessebre, i ja fa ben bé vuit o nou anys d’això.

NO SINGLE

Adormir-te cansat. Que et desperti a mig somni. Sentir-te feliç de tenir qui et pugui despertar.  Aconseguir que s'adormi tranquil·la. Ara ser tu qui no pot tornar a conciliar el son. Reconèixer que no t’importa gens ni mica que t’hagi despertat. Mirar-la i agrair-li que ara dormi plàcidament al teu costat...

LA CLAU DEL MEU CAP

Ja torna aquesta angoixa difosa feta de blanc de plom que s’amaga arraulida com una bèstia. Però avui he trobat la clau del meu cap i dins la jungla opaca de tanta massa gris, segueixo l’ombra de les petjades d’uns peus grans damunt la neu. No és nou tot el que veig però... feia tant temps que estava tancat a casa, com un badoc atret per la curiositat, escoltant aquell tímid conferenciant... que m’ho havia perdut tot. Ara encara estic on era abans, però tremolant, sense dir-ho a ningú, començo a bufar el nom dels núvols que tapen el cau de la meuca.