LA MOLSA DEL PESSEBRE

Diumenge passat em va tocar desmuntar el pessebre de casa. Cada any fem un pessebre estàndard: la mateixa fusta que serveix de base, la mateixa distribució dels suros que fan de muntanyes, el mateix riu de plata que discorre per on sempre, i les mateixes figures immòbils... a excepció dels Reis d’Orient que van avançant des de la punta oposada del menjador gràcies a l’acció de la meva filla, però  que molt  em temo que ben aviat renunciarà a seguir fent. I com cada any he tornat a plegar cuidadosament la molsa reseca, agafant-la amb molt de compte perquè no se’m trenqui a les mans, i l’he posat dins la capsa de sabates de color negre, on si Déu ho vol, romandrà tancada fins el desembre de l’any vinent. I és que des de que vam saber que la molsa cal deixar-la al bosc, no n’hem tornat a collir. I és que aquell any, quan vaig desmuntar el pessebre enlloc de llençar la molsa, la vaig deixar assecar estesa al sol sobre uns papers de diari, i des de llavors que reseca però verda, també la mateixa molsa cada any cobreix de verd la sorra dels desert del nostre pessebre, i ja fa ben bé vuit o nou anys d’això.