LA CLAU DEL MEU CAP

Ja torna aquesta angoixa difosa feta de blanc de plom que s’amaga arraulida com una bèstia. Però avui he trobat la clau del meu cap i dins la jungla opaca de tanta massa gris, segueixo l’ombra de les petjades d’uns peus grans damunt la neu. No és nou tot el que veig però... feia tant temps que estava tancat a casa, com un badoc atret per la curiositat, escoltant aquell tímid conferenciant... que m’ho havia perdut tot. Ara encara estic on era abans, però tremolant, sense dir-ho a ningú, començo a bufar el nom dels núvols que tapen el cau de la meuca.