BONES PRÀCTIQUES 7: TOT PER LA PRÒSTATA

Cada matí quan m’aixeco el primer que faig és el clàssic pipí. Tot seguit em vesteixo d’anar per casa i vaig a buscar el pa. Quan de tornada entro a la cuina de casa, deixo la bossa del pa damunt el marbre, i obro l’armari per treure el meu pot de pipes de carbassa pelades, el meu pot de germen de blat i el meu pot de llevat de cervesa. Els obro i ingereixo un grapat de pipes, una cullereta de postra de germen de blat i una altra de llevat de cervesa. Per aquest ordre, perquè el germen és el que menys m’agrada, i quedant al mig, el seu gust és menys incident. Després bec un got d’aigua. Qui em va donar el consell fou qui em fa de metge. En un control li vaig manifestar que portava una temporada que em trobava una mica més cansat. Inspeccionant-me em va trobar la vesícula una mica inflamada, em va preguntar l’edat i va sentenciar: t’has de cuidar la pròstata. Des d’avui fins que et moris estaràs sentenciat a menjar els tres aliments miraculosos ja esmentats. Les pipes són riques amb cucurbitita i àcid cucúrbic, antiinflamatoris i ideals per a les afeccions de la pròstata, el germen de blat té una gran riquesa nutricional, antioxidant, ric amb vitamines B i E, àcids grassos essencials i minerals (Potassi per la regulació sanguínia, Calci i Magnesi pel sistema nerviós, per la musculatura i per la massa òsea,...)  i el llevat de cervesa conté moltes vitamines del grup B, aminoàcids essencials, controla el colesterol i el sucre de la sang,...i així, com ja veieu, un sense fi de propietats que no puc deixar de compartir amb qui em vulgui llegir. Si va bé o no, no us ho puc dir, segueixo anant fent, i només com a crítica constructiva, dir que seria bo, que els llevats de cervesa, aprenguessin a conservar part de l’alcohol que fabriquen,...així, començaria el matí una mica més entonat.

BARCELONA ETHNIC BAND

Diumenge a la tarda, després de dinar i recollir la cuina, em prenc un cafè i un vaset de limocello casolà que em faig jo mateix. Després m’estiro al llit. Sóc fàcil d’adormir-me. Desconnecto d’aquest món. Hi ha una dansa que em repica l’oïda. Una dansa compassada. Un ritme penetrant. La música que m’entra per les orelles em va despertant. Em sento descansat. Ara escolto. Què bé que sonen. La música és  la festa del so. No puc estar-me. M’aixeco del llit. Conec qui és el culpable. A la casa del costat hi viu un músic. M’agrada tenir un músic de veí. Crec que s’hi guanya la vida perquè fa de tot. Ara assaja tocant el piano acompanyant el cant d’una soprano aguda. Ara s’escampa pel veïnat un clarinet desordenat sobre una base de contrabaix. Avui però en són uns quants i deuen tocar des del patí: escolto un acordió, un baix, una flauta travessera, una veu, una caixa,...No em puc estar i pujo al terrat de casa per poder-los veure. Des de dalt estant no em veuen. Els puc espiar: si, són set. Escolto atentament. Un s’ha despistat,...riuen i tornen a començar. Em fascina l’harmonia que generen instruments diferents sonant al mateix temps. Acaben la cançó i els aplaudeixo. M’han descobert i em miren. Els hi regalo un bravo, i la noia de la flauta, qui fa d’agent comercial, em diu som la BARCELONA ETHNIC BAND. Us els recomano!.

SUÏSSA II

Estic sensible amb Suïssa. Llegeixo al diari “El País” de Claudi Pérez un article  que no pot ser més clar: “El foco del debate està en si Europa puede mantener su Estado de bienestar. Y en esa sobredosis de austeridad para reducir los déficits que acorralan el continente, la UE se ha lanzado a una carrera que consiste en recortar gastos, pensiones, empleados, salarios públicos y demás para cuadrar las cuentas. Pero de vez en cuando hay signos que parecen indicar que el verdadero problema está en otro lado. Las bolsas de fraude fiscal en Europa son sensacionales. La evasión de impuestos de las élites es una especie de epidemia crónica con epicentro en Suiza.(...)las pérdidas en la recaudación de IVA en España suponen en torno a 15.000 millones € anuales”. Després llegeixo a la contra de La Vanguardia una entrevista a Filippo Lombardi president del Senat de Suïssa on Lluís Amiguet li diu que “Qualsevol prospera amb tant diner negre arribant de les clavegueres del món” i ell li respon cínicament: ”No és Suïssa la que ha buscat el capital, sino el capital el que ha buscat Suïssa per a l’estabilitat del seu sistema”. I és que el problema es coneix perfectament i les solucions estan clarament identificades i passen per una reforma ambiciosa del model de l’IVA, per un control de les transmissions dineràries, i per una transparència informativa bancària,...i eliminar, D’UNA PUTA VEGADA, el diner en metàl·lic. Però lluny d’això, aquesta setmana escolto per la ràdio que el Sr. Montoro ha donat ordres d’enfortir la inspecció fiscal sobre els pagaments en  les celebracions de bodes i bateigs, i en les activitats extraescolars. Vaja la xocolata del lloro. Ja vaig escriure el 20 de setembre de 2013 en aquest mateix espai que “els governs europeus (els seus polítics) o són uns ignorants o SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!”, AVUI JA HO TINC CLAR: SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!

VEÏNS

Tenia una reunió però he arribat massa aviat. He anat a fer un cafè. Odio que el cafè no estigui bo. No estava bo. Me l’he pres ràpid i he sortit al carrer. Encara era massa d’hora. He començat a caminar pels carrers de l’entorn. Observava distret fins que he vist els dos balcons d’un mateix habitatge. Són família? El pare unionista i el fill independentista,... després m’he dit que no, que havia de ser al revés, perquè per lògica, els progenitors han de viure al principal. Per què pensen diferent?... Potser només són llogaters, desconeguts en origen fins que esdevingueren veïns. Què fan quan es creuen per l’escala: s’insulten, s’ignoren, es saluden –en quin idioma ho fa cadascun-, s’intercanvien banalitats, s’aturen i xerren, o queden cada matí per esmorzar junts i fer tertúlia política al bar on fan aquell cafè que no es bo. Hagués estat bé, sabent-se entre ells nacionalistes de bàndols oposats, que haguessin decidit penjar les banderes el mateix dia com si es tractés d’un acte veïnal de caràcter reivindicatiu. Seria interessant que els fills respectius en edat adolescents fossin parella d’enamorats, primer d’amagat dels pares després, ja més segurs, al descobert...  he mirat el rellotge, no podia seguir inventant-me la vida dels altres, ara ja se’m feia tard,  m’he dit que al capdavall els hi desitjava una bona relació i   esperava que poguessin  compartir la convicció de que poder votar és la millor solució.