SOMNI DE LA NIT DEL 15 AL 16 DE MARÇ DE 2012

És un somni neguitós que m’ocupa tota la nit. El primer que recordo és estar jugant un partit de futbol sala. Sóc jo l’únic protagonista i no identifico els meus  companys ni la gent de l’equip contrari. Quan acaba el partit (en desconec el resultat) sóc l’últim a sortir del vestuari. A fora ens espera un gran cotxe americà que ens ha vingut a recollir, la carrosseria és de color beix amb unes franges al latera en sentit longitudinal de color torrat. Com que sóc l’últim m’han deixat el lloc del seient de l’acompanyant del conductor. Quan entro al cotxe miro cap a l’ interior: és immens, a cada filera hi ha tres passatger, el fons no s’acaba i està ple de gent. La fila del davant també és de tres places però la del mig està ocupada per una cadireta de nen petit posada d’esquena al sentit de la circulació. Em fixo amb el conductor, qui resulta ser el pare del gerent d’una empresa competència de l’empresa on treballo (vull dir on treballo realment en el món que visc  quan estic despert).Em diu que la cadireta és pels nets. El cotxe arrenca lentament. Em fixo amb el morro del vehicle: és enorme... un espai l’ocupa el motor però hi ha una prolongació  del morro que fa que s’allargui més i que pràcticament estigui a tocar del terra, aquest afegitó està fet amb poliester,...penso que no s’escau gens amb les característiques del cotxe, que allò és molt “cutre”, però l’avi conductor em diu que  mai rasca amb el morro la calçada, i que aquell cotxe és un Bentley, i que per tant no es trenca mai. Em desperto són les 4h 23’, pixo i m’adormo. Recupero el fil del somni. Passegem amb el cotxe americà pels carrers estrets d’un poble petit de cases baixes. El passeig és pura fanfarroneria, els veïns ens miren, i tinc la sensació de ser un fatxenda pretensiós o un cacic d’una càrtel de la  coca colombiana. El cotxe para davant les instal.lacions de l’empresa de la competència. El gerent i el director tècnic ens esperen a la porta d’entrada. Ens ensenyen l’empresa com a bons amfitrions orgullosos del seu poder. Quan arribem als laboratoris quedo impressionat de la gran quantitat de recursos que hi tenen invertits. Sense cap mena de dubte allà hi ha els aparells del sector més avançats tecnològicament. Penso que com pot ser que ells estiguin tan ben equipats, i ho comparo amb la precarietat de l’empresa on treballo. El gerent diu que aquella sala és la nineta dels seus ulls perquè la seva empresa creu fermament en la investigació. Mentre el gerent xerra el director tècnic m’agafa per banda i em diu que com que a mi m’agraden els bonsais em vol ensenyar una cosa molt especial. M’aparta del grup i damunt d’un dels taulells del laboratori hi ha una planta que té tot l’aspecte d’una orquídia. No obstant les flors són molt petites quasi imperceptibles en comparació amb les amples fulles. Me la miro amb cara d’incredulitat, sense trobar-li res d’especial. Ell em diu que és el bonsai més preuat del món. Em diu que com que jo no tinc un mòbil d’ hiperlent no ho puc apreciar, i m’allarga el seu mòbil d’ hiperlent que jo efectivament no coneixia. Ell en pressiona una tecla i llavors es desplega de dins del telèfon un accessori en forma de lupa. Miro la planta a través del mòbil d’hiperlent i les flors esdevenen immenses en relació a les fulles, i la veritat sigui dita, davant dels meus ulls, esclata una orgia càlida de colors rosats i blancs espectacularment intensa. M’ha captivat i m’hi entretinc. Penso que és una meravella,... però em resisteixo a acceptar  que aquella planta sigui un bonsai,  i en canvi, estic convençut de que es tracta d’una fabulosa orquídia. Quan aixeco la vista del mòbil d’hiperlent em desperto, son les 6h 23’, d’aquí a set minuts em sonarà el despertador per anar a treballar.