PADRINS I SANT JORDI

Aquest és  un missatge breu, molt breu. Breu com una  Només vull donar gràcies als padrins dels meus fills.    I donar gràcies a qui justifica fer baretes per Sant Jordi

"PASSIÓ PELS BONSAIS"

Japó està  al nostre cap després del terratrèmol  i del tsunami que va sacsejar la regió de Tôhoku el passat 11 de març. Fa poc  sortia publicada  una notícia a La Vanguardia sobre la creixent afició pels bonsais a casa nostra. El bonsai pertany a la cultura nipona.  No crec que una i altra cosa tinguin res a veure. Coincidència. Escoltava un altre dia, per la ràdio, parlant d’aquesta desgràcia, com la persona entrevistada defensava  el sentiment de COMPASSIÓ amb la gent que ha patit aquesta fatalitat. Perquè COMPASSIÓ  ve del prefix com- (que vol dir amb, junt amb) i  del llatí passi, de pati, patir i per tant el seu significat originari és el de patir junts, de posar-te al lloc del que sofreix la desgràcia ( en canvi la paraula compassió, per mi, tenia un cert deix lleig: de sentir llàstima, però no de forma positiva, …sense aquesta empatia). Els dos primers anys de casat vaig viure de lloguer en un pis d’un edifici que pertanyia a la família de la meva mare. Era una casa vella (fou enderrocada per ampliar l’ estació de metro del seu sota terra) amb porta d’entrada a la carretera de Collblanc (L’Hospitalet de Llobregat) i darreres a la Travessera de les Corts (Barcelona). Des del meu segon pis, mirant a Barcelona, tenia un gran finestral de vidre des d’on veia a uns 60 m un gran bloc de color marró amb tendals carbasses,…absolutament gris. Però si mirava avall acostumava a veure el meu tiet Josep regant els seus bonsais,.. un patí llarg amb una estesa desordenada de safates planes de colors verds grisos, blaus cels i ocres, cadascuna amb el seu arbre plantat. Cada dia regava, …i a l’estiu fins regava, regava i regava. Tenia una bancada que  servia per salvar  el desnivell amb el patí del costat i allà lluÏa les peces més preuades. També hi  havia el racó dels arbres secs,… dels arbres morts, … que creixia amb el pas de l’estiu. Tenia PASSIÓ pels BONSAIS. Guardo una imatge perfecta d’ell caminant corbat estirant la mànega per tot el pati. De tant mirar-lo i veure’l feliç amb la seva PASSIÓ, quan vaig marxar d’aquella casa em vaig emportar la dèria pels bonsais. Avui he lligat aquest sentiment . El meu tiet patia amb el seus bonsais, com pateixo jo amb els meus, com tots patim quan qui estimem pateix. Això és tenir COMPASSIÓ. Quan acabo totes les feines de casa al vespre, i els fills ja estan al llit, acostumo a pujar al terrat per regar els meus bonsais, a l’hivern poc i a l’estiu cada dia, miro com estan perquè d’un dia a l’altre pot venir el declivi, si tinc forces i toca els adobo, retallo i lligo. Ser que és una acció contradictòria: estimo i faig mal. Però crec en el pensament contradictori que l’identifico propi de la condició humana: solem fer mal a qui més estimem, i en la superació del dolor causat es renova   l’amor. La supervivència del meu bonsai lluint bellesa i equilibri fa que tinguem una relació especial. I aquests dies quan els cuido, penso amb el meu petit homenatge al meu tiet de qui penso que no vaig despedir-me prou bé, penso amb la gent que està passant-ho malament al Japó, penso amb la gent que passa tantes dificultats, ..i m’uneixo a ells sense cap més pretensió que desitjar que se’n surtin, ... igual que els meus bonsais.

WÀTERS MEUS

De la dona m'agrada el cul. Però un cul només és un cul si et segueix agradant quan s'asseu en una tassa de wàter. http://watersmeus.blogspot.com/ “S’hi va quedar pacientment. Al cap d’una estona va entrar una dona nua, voluptuosa i esplèndida, es va tombar d’esquena i es va asseure. Mai no se li va esborrar de la memòria la imatge d'aquell cos nu, vist de darrere. Ell era petit, el mirava des de sota, des de la perspectiva d'un fons de tassa. S'hi trobava molt a la vora i tanmateix n'estava molt allunyat.”

M'agraden les dones. M'agraden els culs. Però un cul només és un cul si et segueix agradant quan s'asseu en una tassa de wàter.

http://watersmeus.blogspot.com/

“S’hi va quedar pacientment. Al cap d’una estona va entrar una dona nua, voluptuosa i esplèndida, es va tombar d’esquena i es va asseure. Mai no se li va esborrar de la memòria la imatge d'aquell cos nu, vist de darrere. Ell era petit, el mirava des de sota, des de la perspectiva d'un fons de tassa. S'hi trobava molt a la vora i tanmateix n'estava molt allunyat.”

TANGO

( Dedicada a l’Ewald,..que estic segur que sap apreciar la poesia.) T’he vestit roja i amb talons en un espai de colors de tango, i m’he donat cercles blancs de cos, de la dona que m’estimo. Llueixes orgullosa els vuits del  perímetre dels teus pits -perquè el ball ho requereix- o punteges tímids quadrats que  en la torsió del ventre et fan goluda i xopa la gropa. T’he pres cabells despentinats per fer suau un temps de llit, i quan t’obligo  al  frec  arrapat... les cames...descreues descarada.

CANDANCHU

Sé que visc el turbant del temps i avui, m’és dibuixat un vent que ofega l’herba al jaç del sòl. És el maleit cavall d’aire qui en el parèntesi dels estels m’arrosega un gir cap a la mort. I m’ho deia el pròleg àrid d’idees sobre l’absurda pau armada i la disciplina sorda de l’esclau. Rabiós però pacient, espero fí al cap del cant de dotze llunes.

PRIMACOLORA A CASA !

Les plantes de casa m’estan florint i dic als  meus fills que ja ha arribat la primavera. Busco quin és l’origen etimològic del mot primavera (per curiositat, perquè he trobat bella la meva floració, i perquè he après que les coses perduren quan tenen sentit). Primavera  ve de   prima, de primer en llatí, i del ghrê indoeuropeu  que  vol  dir créixer  o esdevenir  verd (paraules angleses que tenen aquest origen en son green - el color verd- o el verb to grew - créixer) que passa a  ver(a) en les llengües llatines. Té tot el pes d’aquest món que sigui així quan els arbres caducs han passat el seu hivern sense fulles i els  marrons borrons esclaten en fulles verdes. En aquest punt he pensat si podia parlar en propietat de primavera a casa quan el que m'alegra són tots aquests colors que em donen les flors, que de forma sorprenent es manifesten amb subtil delicadesa , amb la gràcia misteriosa d'aconseguir modificar el meu estat d'ànim, la meva alegria de viure, només contemplant-les. Si a casa no tinc arbres caducs i la  benvinguda de la primavera me la donen aquestes primeres flors em cal inventar un nou mot:  primacolora a casa !

HOMENATGE PERSONAL A TOTS ELS QUI HAN FET POSSIBLE EL MOVIMENT CATALUNYA DECIDEIX

INDEPENDÈNCIA La cruïlla abastable s’allunya mentre la suor atrau la pols i l’aspror de les hores de plom embriaguen l’insonmi de verí, de conformitat amb l’àrida “España”. Un brau tendre camina foll arpiejant un ritme lent de por, allisant els solcs del camí sota l’urpa d’un verd imperial. L’erràtica sembra a mà desvetlla l’ on l’urpa armada trepitja la llosa de fems. Tinc un bosc groc  d’aigua de  faig i una ciutat gran - feta - de pedra.

RESPIRAR: UN MISTERI.

Som el que respirem!. Un company, en Manel,  em deia fa poc, que quan li parlen del dret a ser lliure, sempre es pregunta: lliure? puc estar setmanes  sense menjar, puc estar dies sense beure, però no puc estar més d’uns pocs minuts sense respirar. On és la llibertat sí estem empresonats per l’aire que necessitem respirar! Fa més de tres anys vaig tancar-me en una casa del Corredor-Montenegre un cap de setmana per realitzar un “taller d’integració de la pròpia mort” (així és com en denomina qui l’imparteix Josep Mª Fericgla). Després d’aquesta vivència “mortal” he seguit llegint molt sobre el tema! (com es sol dir!) Es tracta d’una tècnica respiratòria. Consisteix en respirar ràpid de forma rítmica. Aquest tipus de respiració accelerada, desencadena certs mecanismes fisiològics en el nostre organisme que poden modificar el nostre estat de consciència. Perquè ningú s’espanti:  respirar ràpid  introdueix més aire als nostres pulmons que quan respirem de forma normal,  per tant més oxigen, però també elimina més diòxid de carboni i això provoca la  vasoconstricció en determinades parts del cos. El diòxid de carboni és àcid, al reduir-se la seva concentració a la sang, el medi sanguini que banya els teixits s’alcalinitza, i això suposa l’efecte contrari al que es podria esperar de tenir més aire als pulmons, … en un medi alacalí els nostres teixits absorveixen menys l’oxigen de la sang. Tenim poc oxigen i vasoconstricció. I el nostre cervell,  en concret  el cortex n’és especialment sensible: s’inhibeixen les funcions corticals (les del neocortex que ens permet analitzar el món material on vivim),  i s’intensifica  (ens és  més perceptible)  l’activitat de les parts arcaiques del nostre cervell  (el cervell reptilià) cosa que permet accedir a processos inconscients, accedir a estats de consciència modificada. La cultura occidental (tan científica) no en sap d’això (li fa  por). Però ha estat i està a l’ordre del dia en les cultures antigues, d' Orient i de Sudamèrica. Ens estem perdent una part de la nostra consciència, del nostre ser, del nostre Univers. Un misteri intern. I els misteris es poden viure però no es poden explicar! Però com a pista transcric a Stanislav Grof (para modern d’aquesta tècnica):  “en les experiències transpersonals es possible trascendir les limitacions habituals del ego físic, de l’espai tridimensional i del temps lineal”. Pot ser estem tan atrapats a la respiració perquè és el camí per ser lliures i marxar d’aquest món encara que sigui per unes hores!

ES FA LLARG ESPERAR

Mal assegut damunt la cadira amb rodes del davant de la taula de l’oficina. La mà esquerra aguanta l’auricular del telèfon blanc fixe de sobretaula. L’orella esquerra renuncia a seguir escoltant el : “les nostres línies estan ocupades, en breu l’atendrem” i l’avidesa de la mà dreta, que aguanta el boli bic blau normal per prendre nota del contacte que esperava aconseguir amb aquella trucada, decau. Avorrida cançó monòtona s’amenitza amb prestesos dibuixos artístics que esdevenen traços dispersos fallits impresentables. El desordre descramellat desorienta el blanc del paper i experimento el buit en el temps inmaterial. Plaer de viure un estat involuntari de consciència modificada (Ommmmmmmm!). Ara, apareix un increment d’entalpia al marge dret del full que redueix l’entropia del conjunt. M’adono que fa una estona que les guixades s’han arrodonit en contorns suaus i sensuals,…francament atractius. La veu femenina ja no és metàl.lica és suggestivament suau , just per sentir l’últim: digui !... abans del tut,tut,tut,tut,…