ESCALA DE BRISTOL

Són dies d’excessos. Tant menjar només té una sortida: pel forat del cul. Caminant per ajudar a pair, amb els auriculars posats escoltant la ràdio, m’assabento de que hi ha en medicina l’escala de Bristol que consisteix en una taula gràfica que classifica les femtes humanes en set tipus, que van des de “l’estrenyiment important” fins a la “diarrea important”. Us ho faig saber per a la vostra informació i bon ús. Apa! A viure un bon 2019!

PER QUÈ LLEGIR ELS MOLESTA?

Hi ha una llei , com a mínim de caràcter galàctic, que fa que si estic llegint a casa tranquil·lament, assegut en una bona butaca, o estirat al llit, de forma inapel·lable arribi algú de casa i, sense cap mena de mania, em pertorbi reclamant insistentment la meva atenció, ja sigui amb una demanda directa o iniciant una conversa que normalment no serà gens transcendent. Això mateix en canvi no passa quan estic parlant per telèfon o quan estic mirant la televisió (llavors solen asseure’s al sofà, al costat meu, amb la boca tancada i amb els ulls buscant el comandament per fer-se amb el poder i canviar de canal a la més mínima oportunitat). Per què passa això? No ho sé del cert, però la única explicació que em convenç és pensar que la meva família és d’una manera de ser que fa que davant la seva presència que jo llegeixi els posi nerviosos, fins al punt d’ iniciar una croada de forma immediata per aturar en sec la meva lectura. Com puc evitar-ho? Tampoc ho sé, espero que algun il·luminat que em llegeixi aquí  em doni la solució. Gràcies per endavant.

ÉS TEMPS DE COMPRES...

... per a les dones, i d’espera per als homes.

M’HE EQUIVOCAT UN ALTRE COP

Per equivocació, en un moment mort a la feina, torno a mirar un diari per internet, ja fa temps que vaig decidir no deixar-me enredar més pels missatgers de “notícies”, però torno a caure-hi. Miro la primera notícia, la segona,... m’adono de que res no ha canviat des de l’últim cop que ho havia fet: la majoria de les notícies són tòxiques, no aporten cap coneixement de res, i es repeteixen contínuament, i estúpid de mi, segueixo amb el cursor avall, enganxat mirant notícies, pensant que pot ser la següent serà la que realment marcarà la diferència en la comprensió de les coses, però no... mai passa. Reconec que m’he equivocat un altre cop.

IMBÈCILS

Constato que: Hi ha imbècils amb sort, però cap d’ells té la més mínima sospita de que són imbècils amb sort. Hi així va el món: fent l'imbècil entre imbècils triomfadors.

LA CIÈNCIA QUE NO SABEM

El govern de Pedro Sánchez ha iniciat una creuada contra les dites medicines alternatives foragitant-les del món sanitari i d’allò considerat ciència. La ciència, per sé, posa l’èmfasi en l’observació i en la deducció de resultats certs a partir d’allò observat. Però com David Hume ja va posar de manifest, si l’observació no segueix un mètode adequat (perquè pot ser no sabem prou bé què i com ens cal observar) el més fàcil és que l’observació ens porti a un error... i sí, els humans sovint ens equivoquem. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que el coneixement no té tant a veure amb el que sabem com amb el que no sabem. Però pot ser saber no és aquí allò important, pot ser es tracta de protegir una indústria farmacèutica a qui pot ser se li deuen favors. Mai ho sabrem, mentre seguirem sense saber la ciència que no sabem.

VULL SER

Les males herbes constitueixen un grup de plantes normalment menystingudes, però en mi, sempre m’han provocat un interès especial. La seva capacitat d’adaptació, la seva estratègia de vida, aquesta brutal tenacitat per la supervivència són veritablement dignes d’admiració. Són plantes vulgars i corrents, que ningú se les mira, que ningú no en fa cas. Espontàniament, sense demanar permís, creixen als descampats, als marges dels camins, als conreus o als camps abandonats, a les escletxes d’una paret o a l’esquerda de la llamborda del carrer, en un forat d’un arbre, al test de casa,... són arreu i no ens les traurem mai de sobre! Per tant, vull ser la mala herba al prat de la vida!