SANT JORDI 2017

A mi si que m'agradaria que em salvessin!

SOMNI DEL 8 AL 9 D’ABRIL

En el somni estic estirat al llit llegint un llibre, concretament “Al·lucinacions” d’Oliver Sacks. Duc les ulleres de veure-hi de prop posades, sinó no podria llegir. Immers en la lectura, de cop, ella es desperta, i agressiva es balanceja cap a mi traient-me el llibre de les mans i tirant-lo al terra. Em mira fit a fit i em treu les ulleres. Es posa damunt meu; està nua. Em sento immòbil, no la puc tocar i és llavors quan m’adono que m’ha lligat els braços i les mans darrera l’esquena. Estic a la seva mercè. Em comença a fer petons suaus, noto l’escalfor de la seva pell com em cobreix de vellut. Veure i no poder tocar encara m’excita més. Em domina. Em penetra fins fer-me seva.... Quan no puc més li demano que em deslligui però ella no m’atén, i segueix,....i seguirà fins al final. Em desperto. La meva dona està al meu costat estirada al llit. Em sent. Em diu que l’abraci que té fred. L’ abraço, l’estimo.

MORT PLANIFICADA

  

Decidir fermament no morir-me mai en divendres (he de tenir temps per penjar un article aquí). Estar segur que aquell cap de setmana que em queda, l'últim, és per mi, vull dir: estar segur de que no hi hagi cap activitat/obligació de tipus familiar. Gaudir plenament. Diumenge al vespre, o dilluns al matí a tot estirar..., amb decisió, fer el fet.

UN DIA A ISTAMBUL

Escric des del meu Istambul. He arribat aquest matí. Necessitava  escapar-me de la meva ment. Passejo pel marge del Bòsfor: m’embriaguen els corrents marins d’aquest canal estret que uneix el Mar Mediterrani i el Mar Negre..., camino fins que em fan mal els peus, just en el moment en que ja no puc més, veig arribar una barcassa atrotinada que, ara quan acabi d’atracar, em permetrà matar la gana que tinc  menjant-me un balik ekmek cuinat a la mar (és un entrepà de peix acabat de pescar i fregit, fregit damunt la pròpia barca). Recuperat torno a caminar: a mig creuar el pont de Gàlata, m’aturo i recolzo el cul a la barana oposada d’on desenes de pescadors tiren les seves canyes cap a una mar una mica més salada que la nostra. Mirar-los és entretingut. Ningú m’espera, tinc temps. Espero força estona fins que veig la primera canya recollir un peix... no és gaire gros, però l’home queda content quan el desenganxa de l’ham i el posa dins la cistella de vímec.  Gàlata uneix els dos continents, és el pont entre dues cultures, un pont que mai hauríem de fer volar si volem fer d’aquest món un món per tots els homes, un món sense immigrants. Al  vespre, no puc resistir gastar-me els diners amb un bon sopar a la plaça Taskim, més de carn i sempre una mica més econòmic que a Kumkapi, el barri dels pescadors, on saben cuinar el peix fantàsticament. Dubto entre escollir Kuzu dügüm Kizartmagi (corder cuinat amb canyella, ceba i iogurt) o Tepsi Böregui (milfulles de verdures i carn picada força picant). Em decanto pel segon i de postres un bon kahve servit dins d’una tassa ben petita (el bon cafè turc). És fa tard ja. El somni que em va  induir un amic el divendres dia 31/03/2017 per whatsapp està a punt d’acabar. Toca espavilar-se per no perdre l’avió. La cultura dels que em són diferents mai ha de ser la cultura dels immigrants, també és meva, constitueix la riquesa de tota la humanitat. *******  (Mestre, dedicat a tu, amb tota la meva amistat , i tot i les nostres diferències: “Chupa del frasco, Carrasco!” )

SOMNI DEL 23 AL 24 DE MARÇ

Estic de vacances amb la meva família. Parlant amb l’amo de l’hostal ens diu que no podem deixar de visitar la Costa Turquesa. Ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, el terreny és molt inhòspit i la ruta és llarga. La meva dóna em diu que si de cas, que hi vagi jo primer, i que si ho veig clar, després hi anirem tots. Així que em faig una petita motxilla i marxo amb el cotxe. Arribo fins allà on és permès arribar motoritzat. Camino cap al mar, la costa és abrupta, desordenada i per avançar, en la direcció volguda, he de fer llargs viaranys. Veig unes petites canoes lligades a una cala, i tot i que la mar és plena de roques sortints penso que anant amb barca, si tinc la perícia de no embarrancar, podré arribar-hi abans. Arribo. La Costa Turquesa és preciosa: és una àrea on sembla talment que algú hi hagi clavat menhirs de punxa, menhirs de dos colors, la part submergida a la mar i els primer metre sobresortint de l’aigua és grisa, com si l’onatge n’hagués erosionat el color; la part superior és d’un blau turquesa enlluernant. Mirar totes aquelles puntes turqueses sortint de l’aigua quan el sol hi pica és embriagador. Vaig resseguint la costa una mica fora de mi, i passat un petit espigó natural, veig un petit poble lletgíssim, fet amb barraques de més d’un pis construïdes de blocs de formigó. Penso que com pot ser que algú hagi estat capaç de permetre aquelles construccions en aquell entorn. M’apropo fins endinsar-me dins d’aquell desastre urbanístic. La gent que hi ha fa la seva rutina. Les dones tenen totes una bellesa especial: són petites, morenes de pell i la fisonomia de la seva cara és suaument asiàtica. Al somni, ara, ja m’he fet gran, visc a la Costa Turquesa, la meva dona és nascuda aquí, és petita, morena i amb trets orientals. Els meus dos fills són una barreja entre ella i jo. Mai vaig tornar a buscar la meva família que estava de vacances... Em desperto. Són les quatre i cinc de la matinada. La meva dona real dorm de boca terrosa al meu costat.

a

4, 3, 2 i 9

Agafar el mòbil. Fer per fer una trucada, i a on surt la lupa, marcar quatre dígits a l’atzar: 4, 3, 2 i 9. Veure com apareixen llistats a la pantalla, el nom de tots els contactes, el telèfon dels  quals , conté els quatre dígits. Veure qui són. Un cop identificats, imaginar algun afer entre ells, igual que 4+3+2=9, fer-ho només per passar l’estona, per ditreure’m d’aquest viatge que se m’està fent molt pesat.

INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Ara que per tot arreu sento a dir que els homes serem apartats d’aquest món per poc més que inútils davant la fabulosa intel·ligència artificial que està desenvolupant la present revolució tecnològica digital: cotxes sense conductor, algoritmes que faran de metge diagnosticant a tota velocitat la malaltia dels malalts,...vull reivindicar l’art, vull posar de manifest que no m’ho puc acabar de creure. Crec que dotar les màquines de sentit comú encara està molt lluny, i encara més dotar-les de la capacitat de solucionar dilemes morals: en cas de col·lisió, el cotxe sense conductor, a qui salvarà?, al viatjant que seu a la dreta o el que seu a l’esquerra?... Si l’home va colonitzar aquest món és perquè a diferència dels altres éssers és capaç d’explicar contes, de crear realitats inventades, capaç a més a més de convèncer tothom de que se les cregui, sabent que aconseguint això li  donarà un poder immens perquè permetrà que milions de desconeguts cooperin i treballin amb un objectiu comú ...deixem de creure aquesta realitat inventada i toquem de peus a terra. El món avança però els humans també ho hem de fer.