NI PA NI PLATGES

Avui fa dos mesos que no menjo pa. No menjo ni pa, ni pasta, ni arròs, ni llet, ni patates, ni llegums,... Sense haver solucionat encara de forma clara i definitiva la fastitis plantar que m’afecta des de ja fa més d’un any, la fisioterapeuta que em tracta m’aconsellà dolçament que seria interessant eliminar, de la meva dieta, tots els aliments que produeixen inflamació. I vaig accedir conscient del sacrifici que representava per un panarra com jo. Al principi fou dur, ara tot jo sóc insípid. Però hi havia quelcom que m’animava: l’esperable meva nova imatge corporal producte secundari d’aquest règim pervers. Però després d’aquests dos mesos de tortura estic decebut. Trist i decebut: no m’he aprimat ni un sol quilo, i la meva silueta segueix igual de panxuda que sempre. Ni pa... ni platges!

VEÏNS AMB GOSSOS

De cop molts veïns de l’escala s’han fet amb les delícies de tenir gos. Com que tenen gos el treuen a passejar. El què més m’ha sorprès és veure la desesperació en que tots ells, els gossos i darrera els amos, baixen per l’escala corrents camí del carrer. No n'era conscient del patiment de pròstata del gossos de ciutat. Però qui ha patit més les conseqüències d’aquesta moda ha estat l’arbre de davant de casa. L’escocell ha esdevingut una bassa de pixats de gos i sembla que als veïns ja els hi està bé, els hi deu agradar la fragància que se’n desprèn. Ara que l'ajuntament tenia intenció de plantar arbustos als escocells per lluitar contra les males herbes i no usar així herbicides... no cal, amb els pixats ja no creix res i a més a més crec que no seria del grat dels meus veïns.

NO HO ENTENC

M’explica que fa poc que torna a tenir parella. El veig content. Li dic que me n’alegro, em faig l’intel·lectual arcaic dient-li que Simone de  Beauvoir escrivia a “Les Belles Imatges” que hi ha poques persones capaces d’avenir-se a la soledat. Em respon que sí. Més tard m’explica que aquest estiu vol fer unes grans vacances amb ella, “a lo grande”, em diu que es pensa gastar tots els seus estalvis... i dec fer-li una cara desencaixada perquè tot seguit m’aclareix que aquest serà l’últim estiu que passaran junts, que s’ho mereix, perquè ella, al setembre, marxa a treballar als Estats Units i ja no es pensen veure mai més, i per tant, lògicament, tots dos ja han decidit trencar la seva relació després de les vacances.

ANTIBIBLIOTECA

He llegit un llibre interessant: “El Cisne Negro” de Nassim Taleb. Segur que en parlaré més endavant, però de moment li manllevo un gran concepte, el d’antibiblioteca. Diu que: “els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits. La nostra biblioteca hauria de contenir tants llibres de tot allò que desconeixem com el nostre  poder adquisitiu ens ho permeti. Acumularem més i més coneixement, i més llibres, a mesura que ens anem fent grans i el número creixent de llibres no llegits sobre els estants ens mirarà amb gest amenaçant. En efecte, quant més sabem, més llargues són les fileres dels llibres no llegits. A aquesta sèrie de llibres no llegits és el que anomena antibiblioteca”. Genial!

MÉS SOBRE ADOLESCENTS

Escolto per la ràdio (RAC1) a un qui anomenen el filòsof de guàrdia parlant de l’escèptic de David Hume. L’explicació que escolto li compro. Diu que l’enteniment humà es basa en dues eines: les idees i les sensacions. Si obro els ulls tinc les sensacions que són sempre molt més poderoses, per exemple notar el mal de queixal, i si tanco els ulls tinc la idea, sempre molt més dèbil, el record del mal de queixal. Quan les sensacions prevalen sobre les idees tenim un pragmàtic. Quan les idees prevalen per damunt de les sensacions tenim un fanàtic. Quan les sensacions no es perceben tenim un apàtic i posa com a exemple els adolescents, i en concret, justifica que tinguin l’habitació tan desendreçada: senzillament no perceben la sensació de cau de merda.

SOMNI DEL 17 AL 18 DE MAIG

Treballo en un hospital a urgències com a metge, concretament com a metge especialista en femtes. Truquen comunicant-me que hi ha una emergència. Li comunico al meu company que es canviï perquè hem de marxar corrents. L’uniforme d’emergències és un vestit tipus mono de mecànic de color marró fosc, un casc i un sistema de propulsió que no deixa de ser un tub que porta en el seu interior un ventilador molt potent. Arribem a la casa en qüestió. Preguntem on és el wàter. La propietària ens ho ensenya. Seguidament ens introduïm dins el wàter cap a dins les canonades de desaigua dels fecals. Superar el sifó és sempre delicat perquè requereix flexibilitat i no sempre han tirat la cadena després de fer pipí. Un cop dins les canonades, la nostra feina consisteix en anar agafant les mostres incrustades a les parets per després poder esbrinar al laboratori quin és el focus de la infecció. La feina és claustrofòbica: el tub és molt estret, sovint els veïns segueixen cagant i la merda et cau per tots costats, fot molt mala olor... de cop em quedo encallat, el propulsor se m’ha espatllat, intento comunicar-me amb el meu company però el veig allunyar-se canonada avall... la pudor és insuportable...no puc respirar... em desperto, són les quatre de la matinada. M’aixeco a veure un got d’aigua, crec que comença a fer massa calor per dormir encara amb manta i cobrellit.

MOBILITAT LABORAL

Mentre espero per entrar en una reunió llegeixo el diari econòmic “Expansión”. L’article diu el que ara traduiré literalment: “Els professionals espanyols són cada cop més valorats en el mercat laboral mundial, motiu pel qual la seva demanda va incrementant  any darrera any (...). Segons Spring Professional entre les posicions més demanades estan aquell llocs de treball que impliquen mobilitat laboral,...” i aquí és on recordo que no fa massa em van ensenyar un currículum on hi deia: "mobilitat absoluta, disposo de la targeta T-Jove 6 zones".  No sé si la mobilitat és exacatament això!.