NO EM SAP PAS GREU

Estem fent, crec que com mai, un ús intensiu del nostre piset. I fins al dia d’avui, tot està responent bé: les relacions familiars, les relacions veïnals, els electrodomèstics, els serveis (amb lo cars que els paguem...només faltaria!),... toquem fusta! Només ens ha fallat una cosa, l’antena col·lectiva de televisió. Al principi em va estranyar, s’espatlla ara que vivim l’època del Netflix, el Filmin, i l’HBO,... però pensant, he deduït que el problema de l’antena, segur que ha estat per sobresaturació de missatges contradictoris repetitius, tan de polítics com de periodistes, que fan allò tan propi de parlar per no dir res. Imagineu-vos tot el sant dia rebent i rebotant a les televisions missatges patriòtics dels polítics que no maten cap virus o de periodistes desinformats repetint com lloros: tots a casa, ja podeu anar a treballar, no sortiu amb parella, tothom amb mascareta, podeu comprar la mona, encara no tenim mascaretes, farem testos a tota la població, no treballeu si teniu símptomes, padrins no aneu a portar la mona als fillols, feu treballar els nens des de casa,... es del tot lògic que al final la puta antena  hagi petat. Però no em sap pas greu, des del primer moment he sabut que ha estat un regal de Déu, segur que ell vetlla per la meva salut i no voldrà, que al final, sigui jo qui peti.

SALVEM ELS BANCS!

Tots els governs que han passat per Espanya han tingut la ma foradada, i ara ens trobem sense un sol euro a les arques, i els hem de tornar a demanar... i en devem tants!. I mentre altres governs ajuden als empresaris, als autònoms i als treballadors, Espanya segueix ajudant als bancs. Preservar la supervivència d’autònoms i empreses, és assegurar, que quan tot això passi, perquè passarà, el país seguirà endavant. Però la manera de salvar l’economia ha estat concedir crèdits a baix interès: tu demana un crèdit, l’Estat n’avala el 80%, i així, tot i que hagis hagut de deixar de treballar, i per tant no ingressis ni un duro, paga impostos, paga lloguers, paga  nòmines i sobretot segueix pagant els interessos... i si, efectivament, més endeutat amb els teus amics els bancs. Senzillament de traca i mocador!

CONFINAMENT: VISTES DES DE LA FINESTRA DE LA CUINA

Vistes des de la finestra de la cuina

QUI PAGARÀ AQUESTA FESTA?

Els polítics no es treuen la màscara ni en situació d’emergència sanitària. Surten en trompa fent veure que fan, prometen milions però no condonen cap pagament, ans el contrari, no fos cas que ells no cobressin a final de mes. És sarcàstic habilitar crèdits i no ajornar el pagament dels impostos. Han anat modulant els decrets lleis i les exigències legals al seu interès i a l’interès dels poderosos. La sensibilitat amb la gent es demostra amb mesures no amb discursos patriòtics. No deixen parlar als qui en saben. Treuen l’exèrcit per deixar-nos clar que ens vigilen. Representen permanentment un paper que els hi han escrit, repeteixen la lliçó apresa, fanfarronegen però no concreten, el sí però no de sempre. Perdonen al rei i al ric. Ells segur que no pagaran aquesta festa del COVID-19!. Només desitjo, que un cop morta la bèstia, no oblidem que nosaltres, i no els bancs i els grans consorcis ja abans rescatats, haurem tornat a pagar la festa, amb l’inestimable col·laboració de tots aquests cínics que ens manen. Ho sento, però cada cop em cosa més acceptar aquesta merda de sistema.

ARTISTA DE REVISTA

Divendres tarda al terrat Sempre m’havia agradat pintar, pintar amb pinzell. Ho havia fet de jove, i ja mai més. Per Reis d’enguany (els Mags, no els lladres!) em van portar una nova capsa d’aquarel·les, i ens hi hem tornat a posar. Pintar és ser absorbit, aïllar-se poc a poc aturant el pas del temps de forma absoluta. Una concentració relaxant. Ara el problema que tinc és que estic destinant molts vespres, inclús els divendres que és quan acostumo a escriure els meus articles per aquest bloc, a pintar, i per tant, em falta temps per escriure. Però ja he trobat la solució: aniré publicant alguna de les meves aquarel·les. Només imposo una condició: no riure’s massa del meu art!

CORONAVIRUS PER IDIOTES

Al gimnàs està pedalant a la bicicleta del costat. Jubilat de no fa massa. No em fixo amb ell fins que m’adono que agafa el mànec de la bicicleta protegit per dos trossos de paper, un per cada mà. Penso que som tots plegats una colla d’idiotes, si tens por del coronavirus, no vagis al gimnàs. Però tot seguit no puc deixar d’escoltar la conversa que té amb un altre senyor (aquest sense papers a les mans) que està una bicicleta més enllà. Me li diu que “las mujeres cuando se hacen mayores se vuelven muy dominantes”, i segueix “pero a mi, nunca nadie me ha mandado. Yo ya se lo he dicho tres o cuatro veces a mi mujer, y a la pròxima le voy a dar un mamporrazo pa que se calle. A ver si no voy a poder llegar a mi casa a las 10 o a la 11 de la noche o cuando me de la gana!”. I l’altre ciclista ,com si no anés amb ell, murmurra un “a mi me pasa lo mismo”. Tot seguit canvien de tema i el dels paperets torna a parlar: “sabes que ha muerto la mujer de Ángel? el que iba con el taca-taca... así, de un día pa otro, mira que largarse así, sin mas. Él con taca-taca y la hija con problemes de azúcar, gorda y que casi le tienen que cortar la pierna de jovencita. Y va! y su mujer se muere, cuando era ella la que aguantaba toda la família”. No puc més. Tots som idiotes, però n’hi ha uns que ho són molt!

FUNDADOR

Els amics hem quedat per anar a caminar pels voltants de Sant M. de S., caminem tranquil·lament durant unes sis hores, mentre filosofem de la vida, tot descobrint que la polla es diu polla perquè cova dos ous. El nostre destí és la masia d’uns amics de l’amfitrió que ens ha organitzat la sortida, on ens espera una calçotada. Fantàstic: bona companyia, bon menjar i bon beure. I al final, com sempre, arriba la sorpresa: resulta que els pares d’un havien regentat un bar a l’Hospitalet de Llobregat, i quan es van jubilar, es van emportar cap a casa tot el reguitzell d’ampolles que no havien venut. És així quan apareix de sobte damunt de la taula, un parell d’ampolles de Fundador mig evaporades. Són mel autèntica!. Mira que el Fundador era un conyac de batalla, però després de més de 40 anys, allò, és un bé de Déu. I així es va anar fent fosc, poc a poc, i ja entrada la foscor, vam descobrir que si el conill es diu conill és perquè menja pastanagues.