SOMNI DEL 1 AL 2 D’OCTUBRE

No em trobava bé i he anat al metge usant els drets que et concedeix el fet de pagar una d’aquestes mutualitats d’assistència sanitària. Mentre el metge m’escolta truquen a la porta, el metge diu que passin, i entra un jove agressiu, rosset, amb camisa blava i pantalons de pinça, fornit, més aviat guapot. Em fita i m’interroga dient el meu cognom afegint al davant la paraula senyor. Li dic que si, que jo mateix. Em demana que el segueixi que hi ha un problema. El segueixo fins a un despatx. Truca a la porta, espera uns segons protocol·laris i entrem. Davant d’un senyor serio amb corbata li exposa el meu cas. El senyor..., i diu el meu cognom, fa anys que és soci, però el seu contracte el va fer també la Roser...sap qui és vostè la Roser? i lògicament els hi dic que no. La Roser ja no treballa amb nosaltres, sap?, la varem fer fora fa un mes... el seu contracte és il·legal, ha de saber que vostè ha estat pagant una quota inferior a la fixada i per tant, a hores d’ara, ens deu uns vint-i-sis mil euros... si us plau digui’ns  com vol pagar-ho?. Quedo garratibat. Em surt de l’ànima dir que no, que jo vaig signar un contracte, i que jo no he fet res malament, que el problema és seu. El de la corbata i el jovenet es miren i se’ls hi escapa un somriure. Que no llegeix la premsa?... hem guanyat tots els casos equivalents al seu, li agrairíem que no ens faci perdre el temps... i a partir d’aquí estic estona discutint, nerviós, sense trobar arguments per defensar-me i preocupat perquè jo no tinc aquests diners...fins que em faig conscient de que estic somiant. M’aixeco alliberat i bec un got d’aigua. Fa massa calor per ser octubre.

MIL MENTIDES

Torno de vacances i em pregunten si he fet moltes fotos. Sí que n’he fet. No sé quantes; no les he comptat; les que m’han vingut de gust. Em diuen que faci un àlbum de fotos amb una aplicació de fotoprix i els hi dic que no. La memòria necessita l’oblit, i a vegades, fins hi tot la mentida. La memòria ha de ser un acte creatiu, un mecanisme per construir la nostra pròpia afirmació i a poder ser... feliç!. Per això no m’agrada la veritat estàtica de la fotografia. Prefereixo mil vegades la imaginació d’un record imprecís, fals... fins hi tot mentider.

GENTLEMAN BRITÀNIC

El propietari del pis que vam llogar a Escòcia era fred i plujós. Durant tots els  dies pràcticament no em va dir res. Prou feines va tenir a explicar-me com funcionaven les coses bàsiques: la cuina, l’aigua calenta, les escombraries,... i després res... un “awright” sec i pelat a manera de salutació. Però vet aquí que l’últim dia, en un esforç sobre humà, em va preguntar d’on era, i quan li vaig dir que Català, de Barcelona, el tio es va destapar i ja no va callar... i és que és evident que l’únic tema de conversa que es pot tenir actualment amb un britànic és sobre en Pep Guardiola.

GUANYAR-SE LES GARROFES

Al Parc hi ha una vintena de garrofers més o menys alineats. Hi ha dues vaques on als meus fills, quan eren petits, els agradava enfilar-s’hi i jugar. Ha arribat una furgoneta desastrada de color gris. Han baixat quatre persones: un senyor de seixanta (l’avi) un de quaranta (el pare) i dos nanos de dotze i nou anys (els fills). Els dos de més edat treuen del darrera un parell de llençols blancs grans,mentre els estenen a terra sota un arbre, els nens agafen dos bastons llargs i els hi donen als grans: pim-pam, pim-pam, pim-pam,... garrotades expertes fan caure les garrofes. Els nens tot jugant les van recollint i posant en caixes de fruita de plàstic verd. No estic sol mirant-me'ls dissimuladament metre ells segueixen fent, tenen feina, està ple de garrofers. Això passava a Platja d’Aro un vint d’agost de dos mil setze a les onze del matí.

RENTADORES CLANDESTINES

Ara que tot ja ha tornat a la normalitat. Haver estat sol a casa, alguns dies d'aquestes vacances passades, de Rodríguez, comporta certes avantatges totes elles relacionades amb la llibertat de fer el que vols. Però en el meu cas, de totes les llibertats que em puc prendre, n’hi ha una que destaca per amunt les altres, segurament perquè en estat de vida familiar normal la tinc rigorosament prohibida. No és que jo al llarg dels anys hagi fet més desgràcies que ella, però n’hi va haver una, de desgràcia, només una, que afectà a una peça seva, per desencadenar la més solemne prohibició. Des de llavors mai més. Per això si hi ha quelcom que em faci il·lusió d’estar de Rodríguez és poder tornar a posar rentadores, això si, rentadores clandestines... i que Déu no vulgui que ella ho sàpiga mai.

VUELING

Això de la publicitat és una arma de doble fil. El publicista transgressor devia sentir-se satisfet de la feina feta. La companyia aèria veia clara la seva imatge de joventut trencadora, activa, eficaç i despreocupada. Però penso que aquest estiu més d’un s’ha cagat amb la mare que els va parir a tots dos. I si el cartell està immaculat només pot ser perquè als aeroports la gent no va amb esprais i pots de pintura. A la merda la companyia i el regulador de vols que fa legal el sistema de sobre ventes, és una vergonya la impunitat en que ens estafen alguns operadors de vols. Hi ha vegades que més valdria callar, escriure bé i fer bona lletra. Apa, marxo de vacances unes setmanetes!

APA...TANQUEU PER VACANCES!!

La Sra. Colau m’envia aquesta propaganda, i pot ser si que ella es creu que m’està fent un favor obligant-me a seguir pagant aparcament aquest agost que treballo quan la meitat dels aparcaments de la zona verda estan buits perquè la gent està de vacances. Que decideixin no tancar els parquímetres aquest agost ho entenc com una decisió política perfectament acceptable, que m’ho vulguin vendre com un favor,  em toca els collons. Que es pensa que sóc burro?