PARLANT CLAR (3a PART)

De fet som moltes les persones que admetem alguna forma de Déu, però que vivim aquesta experiència “per lliure”, al marge de qualsevol religió, especialment en desacord amb les seves institucions, amb els seus rituals i dogmes, perquè no ens són vàlides, perquè lluny de connectar-nos amb Déu, ens n’allunyen. Castillo afirma que Jesús mai va fundar cap església ni cap religió, de fet ell va fer fora del temple a Déu, va desplaçar el sentit de Déu que fins aleshores existia: no cal seguir cap conducta, no cal seguir cap religió, només cal tenir un comportament moral, de bondat cap als altres. Allò important no és la religió sinó la ètica. La missió que encomana no és religiosa (no s’ha de seguir uns dogmes, no cal divulgar cap doctrina) sinó humanitària: remeiar el sofriment humà, curar els malalts, ajudar els necessitats... la fe de Jesús no és creure amb un transcendent, la fe de Jesús són les ganes de tirar endavant, d’afrontar la realitat, esdevenint la manera de salvar-se a un mateix en aquesta vida, amb bondat, humilitat, amor i confiança. Per això diu que la fe ens salvarà. Però Jesús morí crucificat i, de nou, la religió es lligà al sacrifici per perviure en el seu poder. ******* Sr. Castillo ha estat molt interessant llegir el seu llibre. Aquesta història si que me la crec. Gràcies.

PARLANT CLAR (2a PART)

Déu apareix més tard, quan l’home comença a comprendre la naturalesa però no tota. Déu apareix perquè hi ha coses que se’ns escapen (i pot ser sempre se’ns escaparan!). Apareix com a ésser transcendent, que no el podem transcendir, que no el podem tenir, que ens depassa i que no és al nostre abast. I llavors hi ha qui creu que a través de la religió podem arribar a Déu, i la religió abraça el concepte de Déu amb la intenció d’establir aquells mecanismes que han de permetre als homes connectar-se amb el transcendent, amb Déu. Però com que Déu és inabastable, a tot allò a que l’home és capaç d’arribar és a la seva representació, representació construïda pels mateixos homes, i per tant,  fruit indestriable de la seva cultura. I les diferents cultures han creat diferents representacions i per tant també diferents religions (sovint contradictòries entre elles, tal com és l’home: contradictori). I a més a més, totes elles, seguint un mateix patró, per legitimar-se davant dels seus i dels altres, s’han atribuït un origen diví (revelades directament pel transcendents, i no a tothom, sinó davant d’uns pocs escollits)  i per això han estat indiscutibles, intocables i absolutes. No és difícil imaginar que aquestes religions han estat convenientment aprofitades pel sempre present interès terrenal, per a fiançar l’ordre i l’estabilitat, per aconseguir la submissió de la majoria a les autoritats (que sol coincidir amb aquells qui foren escollits per  rebre la revelació del transcendent), aconseguint així, al llarg dels segles un nivell raonable de pau social. Però si la religió fou abans que Déu, vol dir que l’home va practicar la religió sense Déu, i per tant és raonable pensar que Déu i religió no tenen perquè anar de bracet, i per tant, és perfectament possible Déu sense religió.

PARLANT CLAR (1a PART) (“La laicidad del evangelio” de José Mª Castillo)

Llegeixo “La laicidad del evangelio” de José Mª Castilllo, nascut a Granada l’any 1929, ex jesuïta i Doctor en Teoria Dogmàtica, i pot ser ha estat el primer cop que m’han parlat clar. L’he trobat tant interessant que em permeto la llicència d’intentar resumir-lo, i ho faré en tres parts, perquè els pocs que em llegeixen sempre m’han dit que curt és més fàcil. Començo. El llibre arranca definint la religió com la pràctica d’un conjunt de dogmes i rituals, i me la diferencia de l’ètica que n’és la conducta moral, el com ens comportem amb els altres. Després es pregunta que fou primer: la religió o Déu. I la resposta resulta evident. És un fet  que qualsevol vida és possible sobre la base de matar altres vides (vegetals, animals o humanes). L’home caçador, poruc de la mare naturalesa, perquè la desconeix i no la controla, quan mata la seva presa per poder menjar, davant la por per les possibles represàlies, demana perdó oferint el sacrifici, el ritual del perdó, establint així l’inici de la religió, ritual que repetirà cada cop que mati. Per tant la religió sempre apareix connectada al sacrifici, a les desgràcies, al patiment,...i guarda sempre una relació directa amb la violència; la religió està associada a actes que causen mort i sofriment, i neix molt abans que l’home es preguntés per Déu: “Déu és un producte tardà en la història de la religió” (Walter Burkert).

EL PLAER D’UN SEGON SON

Aixecar-me aviat. Sentir el silenci dels somnis dels altres. Abrigar-me perquè ha fet fred aquest mes. Obrir el llibre i llegir pausadament com s’entrellacen històries d’un “Jo Confesso” que ja voldria tenir aclarit. Passada una hora llarga notar sobre els ulls la pressió còsmica que em convida a una posició horitzontal. Tancar el llibre per la pàgina que comença: “...vaig perdre per sempre les meves dones.”, sabent que la plaça serà fermament custodiada pel punt, que em va fer la meva filla, fins que jo hi torni. Treure’m el jersei. Estirar-me al llit tapant-me amb el fi llençol fred. Adormir-me imperceptiblement dins el plaer d’un segon son trencadís.

CIAO VENEZIA

Dels palaus de la Venècia medieval diuen que en va sortir la paraula “ciao” com abreviació de “Sono il suo schiavo!”, manera en que es saludava íntimament a la noblesa com a senyal d’obediència i servei. S’ha d’anar a Venècia. Poder-ne viure el seu passat seria extraordinari. L’elegància de la gent interessant. Venècia és allà on s’evidencia que la bellesa atrau a  la bellesa. Avui em fascina l’ arquejat  balanceig harmoniós de la gòndola negra que duu una parella que avui encara està enamorada. Però passejant pels seu laberint de carrers estrets, abstraient-me de la massa de turistes com jo, descobreixo  una ciutat a punt d’enfonsar-se, pudent i silenciosa, misteriosa i decadent,... i només m’hi falta un vespre d’hivern amb boira bruta per pensar que Venècia és la millor ciutat per venir-hi a morir lentament d’alcoholisme.

MADONNA

Canazei, les dues de la nit. Cansats hem anat a dormir d’hora, i el desordre de les hores fent vacances m’ha despertat. Gaudeixo d’un feliç insomni.  Avorrit faig el que no he fet durant la setmana que porto aquí: observar cadascun dels detalls de l’habitació. Descobreixo que penjada en un pany de la paret hi ha una Madonna. M’agrada el fet, perquè a l’habitació de casa també en tenim una. Una escultura de guix trobada en un racó d’un antiquari de la que ens vam enamorar. Penso amb la força de la paraula: MADONNA. Com que no puc dormir, m’aixeco, i obro l’ordinador. Google, qui tot ho sap, em diu que Madonna és un terme italià utilitzat en l’època medieval per referir-se a una dona important i que el cristianisme ha igualat a Maria mare de Jesús. La força de l’amor genuí de les mares. M’entorno al llit i la busco. Li dic que no hi ha manera de tornar a dormir. M’abraça i em sento de nou com un fill que arraulit s’adorm segur.

SOMNI DEL 30 AL 31 D’AGOST

Condueixo el nostre cotxe. Anem tota la família. Tornem cap a casa. Estem travessant Itàlia per carreteres de muntanya. Es succeeixen els cartells indicadors dels consecutius “tornantes” (voltes de paella en català) que hem de superar. En el tauler del cotxe hi ha un nou indicador. L’indicador indica els errors comesos durant la conducció. L’agulla s’apropa massa a la franja vermella del rellotge. La meva dona m’ho fa veure. És massa tard, l’agulla sobrepassa el límit permès i s’endinsa plenament en el roig. El cotxe es para sol en un sobre ample de la vorera. Intento engegar de nou el motor. Quan ho aconsegueixo tornem a ser on hem començat, abans dels “tornantes”. No hem avançat gens. Aquest bucle se’m repeteix més d’una vegada. Més tard m’adono que encara que lentament avancem: cada cop que tornem endarrere ho fem una mica més a prop. Em tranquil·litzo i penso que ja arribarem.