COMANDANTE VICENTE

La mare m’explica que el seu germà Josep i el seu cosí Josep, després de la guerra civil espanyola, van ser endollats en una caserna a prop de casa gràcies a conèixer a l’amant del “comandante” Vicente. Resulta que el tal Vicente s’ho feia d’amagat amb la mestressa d’una paradeta del mercat de Sants, on els meus avis, sempre havien estat clients. La dona assabentada de la por de la meva àvia a l’haver d’incorporar el fill a files just acabada la guerra, li va arranjar una visita amb el “comandante” perquè era requisit indispensable conèixer de primera persona els afavorits. El que va passar fou que el dia que el “comandante” Vicente els va citar, ho feu a la seva casa particular, per a la seva comoditat, però amb sort de que, a meitat de la trobada, arribà la seva dona. A la muller els devia caure simpàtics perquè del despatx del “comandante”, els convidà a passar al saló, i fins hi tot, els convidà a conyac, Carlos I. M’explica la mare que la meva àvia li agradava molt beure conyac després de dinar, però que el que tenien a casa era conyac dolent, de garrafa. Quan la meva àvia li explicà la por per la recent incorporació a files dels joseps, fou la muller del “comandante” Vicente qui li pregà que els ajudés. I així va ser, a la caserna del Bruc i amb freqüents permisos, gràcies en part també, a que tots dos sabien llegir i escriure, i ocupaven bona part del temps en fer els informes pels sergents i pels tinents, que agraïts els hi signaven tots els permisos. A més a més gràcies a la intervenció de la dona del “comadante” no els va costar un ral, i de retruc, a partir d’aquell dia, a casa la mare sempre va haver conyac bo Carlos I. (M’encanta quan la mare m’explica històries passades de la família).