MOLT MALAMENT!

Camino amb pressa. El semàfor és vermell. A l’altre banda del pas zebra hi ha una àvia que porta un llaç groc a la solapa de l’abric i que  agafa la mà d’una nena a qui no li faig més de cinc anys. No venen cotxes. Creuo el carrer. Just quan passo pel seu costat, la nena, senyalant-me amb el dit acusant-me, em diu amb una veueta fina però contundent, renyant-me: molt malament! L’àvia fa cara d’espant, de voler dir-li a la seva neta això no es fa, però no li donc temps, i responc a la nena un si, tens raó, ho he fet molt malament, perdona’m. I sense aturar-me, m’allunyo d’elles. Totes dues es giren mirant-me, i jo també. L’àvia somriu. La nena em mira espantada. El semàfor es posa verd. Elles creuen. Puta pressa.