ELOGI A LES CADIRES

Hem anat de rebaixes. Entrem a la botiga, ella fa cap cap a la roba penjada en penjadors, el penja-robes és llarg, hi ha feina a repassar peça per peça. Mentrestant jo passejo pel passadís central on hi ha alguna taula amb roba estesa al damunt, me la miro a vista de vol, tons blaus i grisos, giro el cap i la veig com segueix repassant, de fet, no ha avançat gaire... miro la resta de persones de la botiga: femelles!... sóc l’únic mascle... mentalment me les repasso vagament per passar l’estona. Em desperta la seva veu com pregunta a una dependenta si pot passar als provadors, porta peces de roba a les dues mans. La dependenta l’acompanya fins als vestidors i ella em fa un cop de cap indicant que les segueixi, i jo... la segueixo. Ella em dóna la seva bossa i es tanca darrera la cortina. Ara la meva feina serà estar pendent de que quan tregui el cap o surti per mirar-se al mirall, jo li digui la meva opinió elaborada, no un bé o un puf, sinó un: ui aquí et fa una bossa o... que ben ajustats que et queden aquests pantalons... sabent del cert que la meva opinió serà anecdòtica, merament acompanyant, perquè serà ella qui, al final, decidirà què li queda bé i que no, i què del que li queda bé serà digne de ser comprat. I en tot aquest procés, el que sempre agraeixo, és que davant dels provadors, hi hagi cadires perquè els homes ens hi podem asseure, perquè sinó, només tenim una solució, acompanyar-les de rebaixes prèviament havent fixat una hora “tope” per a una retirada digna.