DE REIS

“... i per això, vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent,...” deia el nou rei en el discurs de proclamació reial davant de les corts espanyoles. I a mi em va sonar igual que quan els meus fills em diuen: “... ara sí que em portaré bé, ja ho veuràs....” reconeixent que fins llavors no ho havien fet bé. I a continuació vaig pensar que el fiscal general de l’estat ja hauria d’haver obert les pertinents diligències contra l’ex-rei... amén. ******* Nota: Quatre dies més tard d'escriure aquesta reflexió l'ex-rei ja és aforat!

MONTSERRAT

M’he passat la nit caminant i ara m’estic assegut esgotat a l’atri de la basílica de Montserrat. De primer hi havia poca gent però ara és un autèntic formiguer. Em crida l’atenció un grup de japonesos. Qui m’acompanya m’arrenca un somriure cansat quan em diu que ell, els turistes nipons sempre els veu com raïms, i té tota la raó sempre van agrupats. Tot seguit un noi s’atura, i la femella que l’acompanya segueix caminant unes poques passes més. Llavors ella es gira mirant la càmera lleugerament per damunt la lent amb la que ell ja l’apunta. Inclina el cap una mica cap a un cantó ensenyant-li el seu auto suposat perfil bo. El ventre i les natges les té apretades. Posa ferma, amb l’esquena recte i l'espatlla endarrere. Les cames una davant de l’altre sense voler semblar antinatural. El peu més endarrerit manté un angle de 45º  respecte l’avançat. Un braç el porta a la cintura amb pretesa naturalitat, l’altre el separa del cos, sense exageracions. Fa una expressió misteriosa només amb els ulls. Finalment dibuixa una mig somriure amb la boca un pel entreoberta just quan ell dispara repetidament sense compassió.  Ella desfà les passes cap a ell, es miren les fotos a la càmera, i ... decideixen que no deuen ser del gust de la Verge morena que presideix el temple, i per tant, repeteixen l’operació. A partir d’aquesta primera foto amb posat, no puc deixar de veure  com el fenomen es repeteix un i altre cop,... sembla que l’espai que configura l’atri generi la foto forçada del turista i de l’autòcton que hi és de peregrinatge no necessàriament religiós. Em fascina la ment humana ara que sé que mai podré abastar-la. Una mica més tard marxo de la basílica no sense abans pregar a la Verge per tots els qui he posat dins l’olla. ******* Nota: Pregar pels qui són a l’olla era una fórmula de pregària utilitzada per una amiga de ma mare qui solia anar sovint a Montserrat, i a qui els seus veïns sempre li demanaven una pregaria al seu favor quan fos davant la Moreneta; tenint la poca memòria que tenia, ella posava totes aquelles pregàries dins d’una olla imaginària i quan era davant la Verge de Montserrat ho enllestia ràpidament tot demanant el favor per tot el qui eren dins l’olla, tenint la plena seguretat de no haver-se deixat a ningú.

IOGA

Torno a fer ioga. Fa temps que vaig dient que m’he d’aturar, que massa sovint em sento com una terra grollerament sobrexplotada a qui cal un any de guaret. M’hi va animar un pare de l’escola. Fer ioga és com sotmetrem a una sessió terapèutica de centrifugat de cervell. Ioga ens sànscrit vol dir unió, deriva de la paraula yuj, que vol dir centrar-se en la tasca que tens entre mans. Jo em limito a intentar ser escrupolosament fidel als exercicis que em proposen, estirant-me tant com puc, no per mantenir-me en forma, que també, sinó per aconseguir deixar anar els meus músculs i la meva ment, anhelant alliberar-me quan, a la fi dels mateixos, toqui la glòria amb uns curts instants de meditació: la unió entre la ment i el cos, entre jo i Déu.

CAN VIES A CASA

És estrany constatar que veig les coses diferent del què les veia. El meu fill gran (quasi 14,5 anys) va demanar-me d’anar a la manifestació en suport de Can Vies, a Sants, just la tarda en que es va produir el desallotjament. Primer he d’ agrair-li que m’ho demanés. Segon... li vaig dir que no. Morros i cares llargues. Al vespre en vàrem parlar. Li vaig dir que ell tenia tot el dret de manifestar-se per donar suport a les persones de Can Vies  si així ho creia, i que jo no podia negar-li, però que, el que no era admissible era la violència... (anava a escriure gratuïta i ho retiro),...el que no era admissible era violència com a manera de defensar el seu pensament. Li vaig dir que, com a pare, la meva obligació era prevenir-lo, i advertir-lo que defugís de totes totes de prendre part de les accions violentes, però que un cop advertit, ell podia decidir, i a mi em tocava confiar en ell. Varem anar a dormir. L’endemà em va tornar a demanar d’anar a la mani... i aquest cop ja no podia dir-li que no, ja estava advertit. Va anar-hi i va tornar a l’hora acordada, i això li he de tornar a agrair. No va explicar res. No vaig preguntar res. Un amic que ja és avi, em truca per preguntar-me què passa a Sants amb Can Vies, li explico la meva opinió, i li  expresso la meva contrarietat, davant la petició del meu fill, la por inicial que es posés en merdés i... em sorprèn la seva resposta tranquil·la i totalment lliura de pors: .- Deixa’l, és ara que té l’edat de fer-ho!... segur que la seva experiència fa que vegi les coses més enllà del que jo ara les veig (tot i ser molt lluny de com les veia), però tot sigui dit, mai saps per on et poden venir els patiments amb un fill adolescent.