QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

A poc a poc avança la primavera i jo, que ja m’ho espero, començo a mirar-li la closca. M’agrada estar atent, no vull perdre’m cap detall; vull ser el primer en veure com els borrons florals es fan evidents. Notar com s’inflen suaument, pas a pas, quasi sense fer soroll. Fins que el silenci inflat esdevé patiment, fent evident que... qualsevol dia pot sortir el sol. I des d’aquest precís moment neix dins meu l’esperada obligació d’observar-lo cada dia de cada dia. Gaudir quan es deixa intuir un lleu  to rosat entre el verd carnós mentre l’emoció m’infla els ulls. Percebre com la rossor s’intensifica fins fer-se desig, fins que arriba aquell matí feliç, on elles senyorials, s’ensenyen a qui les vulgui estimar. Mai hagués pensat que un cactus em fes tan feliç. Me’l va regalar ja fa tres anys només per dir-me que m’estima.

SENSE RETORN

Obrir el correu electrònic de la feina. Rebre una oferta d’última hora d’”atrapalopuntocom”. Fer una maleta minimalista. Pujar a l’avió. Volar abstret entre núvols d’hostesses de vol de cotó. Aterrar de peus a terra. Escollir un taxi sense preguntar el preu. Voler que t’enganyi escollint les rutes més llargues i només exigir-li una cosa: que no corri. Gaudir a pas de tortuga dels carrers d’aquesta ciutat desconeguda. Perdre el vol de tornada per culpa del taxista lent.

PINTAR MANDALES

El meu pare descarrega mandales d’internet sense pintar, després imprimeix la figura multi simètrica quedant el traç negre sobre el paper blanc. La meva mare els pinta amb llàpissos de colors, diu que la distreu, i que un dia va sentir dir que anava bé per conservar el cap clar. Com que els guarda tots, el gruix de papers amb mandales pintats és considerable. A més a més, com que n’està orgullosa (i li queden bonics!) els ensenya. Tots els seus nets en són conscients de l’activitat de l’àvia. El meu nebot A., que ara té 6 anys, ha dibuixat el mandala de la foto perquè l’àvia el pogués pintar. I l'àvia l'ha pintat.

200!

He ensopegat per segon cop amb el magnetisme de les xifres rodones i m’he consolat, en el ple convenciment,   de que la recerca utòpica de l’excel·lència comporta sempre la incompetència.

VIBRO

Escolto Wim Mertens gràcies al gira plats arreglat. Recupero les sensacions d’aquesta música minimalista obsessiva  que   tant odia la meva companya i que tant m’agrada a mi. Sempre m’he sentit atret per la música repetitiva. Em fascina els bucles eterns dels mantres i de les pregàries, perquè transporten la meva ment a un silenci intern molt profund,... preorgàsmic. De fet cada cop estic més convençut del poder terapèutic de la música. Que consti que parlo sense coneixement de causa només empès per les meves pròpies sensacions.  Penso que és molt possible que cada freqüència vibracional sigui capaç d’entrar en conjunció amb els diferents òrgans dels nostre cos, de forma que, l’ona energètica interaccioni de forma sanadora en el seu sí. Això explicaria el misteri del perquè la música ens provoca tants sentiments. Sota aquesta base argumental, l’òrgan rei del nostre ésser és el cervell, i essent com és un cervell pervertit, a qui li agrada buscar el plaer i la recompensa, les vibracions del cant espiritual l’ajuden en aquest procés. Vés a saber sí acabaré fent de monjo.