QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

A poc a poc avança la primavera i jo, que ja m’ho espero, començo a mirar-li la closca. M’agrada estar atent, no vull perdre’m cap detall; vull ser el primer en veure com els borrons florals es fan evidents. Notar com s’inflen suaument, pas a pas, quasi sense fer soroll. Fins que el silenci inflat esdevé patiment, fent evident que... qualsevol dia pot sortir el sol. I des d’aquest precís moment neix dins meu l’esperada obligació d’observar-lo cada dia de cada dia. Gaudir quan es deixa intuir un lleu  to rosat entre el verd carnós mentre l’emoció m’infla els ulls. Percebre com la rossor s’intensifica fins fer-se desig, fins que arriba aquell matí feliç, on elles senyorials, s’ensenyen a qui les vulgui estimar. Mai hagués pensat que un cactus em fes tan feliç. Me’l va regalar ja fa tres anys només per dir-me que m’estima.