SABATES ENLLUSTRADES

Tenim hora al teatre diumenge a les 12 del migdia.  La meva filla i jo anem a veure “Super 3 el musical” al teatre Victòria. Des de primera hora del matí que pregunta quan falta. La seva mare la vesteix elegant i li diu que es posi les sabates negres de vellut. Quan ja marxem de casa la mare ens atura. A on vas amb les sabates tan brutes?. Ella trepitja una sabata amb l’altra i li explica que quan fa així...s’embruten. La mare els hi fa respatllar i ella exclama en veu alta: quina llàstima!!. Li pregunto que li passa, i em diu que li sap greu que les sabates no puguin veure els súpers..., no? –li pregunto-... no - em contesta,...perquè estaran amagades sota el seient del davant!. Ara, amb les sabates netes, ja podem marxar cap al teatre.

NO TAN DESCONEGUT

Al davant de casa viu un escriptor.  Crec que escriu novel.la juvenil. Se que fa poc ha guanyat un premi  perquè va sortir als diaris. Fou llavors quan vaig saber quin era el seu ofici. Abans però, jo ja el tenia vist pel barri.  Compartíem, i encara compartim, botigues on tots dos en som clients. Coincidim al forn de pa, coincidim als queviures, coincidim a l’embotit i també a la pagesa on cada dissabte, al mercat, comprem la verdura. També ens creuem pel carrer. Ell té un tarannà obert, és d’aquells qui es fa el simpàtic amb les botigueres, però jo sempre l’he vist un pèl estirat. Com que fa anys que ens creuem les mirades hi ha un punt de complicitat, un saber-nos veïns sense coneixe'ns, un et podria saludar però m’ets un perfecte desconegut. Però ara les coses han canviat entre ell i jo: jo tinc més informació sobre ell que no ell de mi,... i això, sense cap dubte, em concedeix certa avantatge competitiva.

ON EL CEL TROBA EL MAR

Hi ha dies que m’aixeco cansat de sentir-me tancat, i llavors m’entretinc investigant els límits que ningú m’ha dibuixat, i ressegueixo amb la mà nua la superfície freda que edifica aquesta estança que avui m’estanca. Se’m rebota, dins  la meva ment, la bola de  la  revolta... però no puc, no m’atreveixo... i vagarejo, i m’aturo, i resto cansat, pres sense  esperança. Però tossuda la consciència no calla, i no para de bramar, i ja no puc deixar de pensar, i em cremo fins fer-me res. I a fora bufa el vent, i el fum llisca amunt, i segrestat per venturi fuig escolant-se pel forat que fins ara no havia estat vist... just en aquell precís moment... on el cel troba el mar.

MWC

El mobile world congress  ja ha passat. Vaig llegir en un article d’opinió que l’edició d’enguany havia evidenciat la guerra entre les empreses d’infraestructures de telecomunicació, que fins ara eren les reines del "tinglado", i les empreses d’aplicacions i serveis, que han esdevingut les noves “starlets”.  Quan ho processo penso que ja va passar el mateix dins el món de la informàtica, on primer ibm fou el rei i després ho ha estat windows. No m’és cap novetat. Llegeixo que arrel de la pèrdua de poder, les empreses d’infraestructures persegueixen el model d’integració de la cadena de producció que tan bé ha sabut fer Apple com a nova línia estratègica. És a dir, oferir ells les aplicacions. Fantàstic!. Ara per ara m’és una guerra del tot indiferent. Parlo, del mvc, amb una amiga molt especial. M’explica la seva fantàstica visió del congrés: “Dilluns (24 de febrer) l’andana de  l’estació de metro d’Espanya estava inundada d’executius desorientats arrossegant maletes de rodetes. Es veu molta policia i també nois joves que es dirigeixen en anglès indicant quin es el sentit correcte que han de seguir per arribar a la fira. Molta gent jove i estrangera. Predominava en el gènere masculí el tiratge i la corbata, i en el gènere femení el vestit jaqueta. (Dedueixo per tant que els texans i la samarreta de cotó són exclusius dels grans gurus d'aquest "mundillo"). De dimarts a dijous la mateixa massa de gent executiva caminava depresa pels passadissos o esperava, teclejant el mòbil, l'arribada del metro havent substituït la maleta de rodetes per la maleta de mà”. Després aprofundeix explicant-me que  li ha sorprès l’elevat percentatge de dones que combinaven el seu vestit jaqueta amb uns peus calçats amb  bambes. Divendres dia 28, quan ja ha acabat el mwc, em diu que: “ el panorama a l’andana de metro d’espanya ha canviat, i ara qui inunda l’estació, és una massa de gent jove, majoritàriament de gènere masculí, que es veu qualificada però a diferència dels anteriors, van vestits amb peto de treball, motxilla a l’esquena i casc a la mà. Es fa evident que la immensa majoria d’ells també són estrangers”. M’explica el seu mwc amb passió, es nota que s’ho ha passat bé observant el moviment de la gent. Resto callat escoltant-la. Jo que volia asseure’m amb ella, en una terrassa fent un vermut, mentre em feia l’entès argumentant sobre la guerra desencadenada entre les empreses de hardphone i les de softphone... i resulta que, ara per ara, a ella, aquesta, si que li és una guerra del tot indiferent.