SÓN ELLS ELS QUI HAN FET DEL SILENCI PARAULA

Ja he escrit alguna altra vegada que porto una llarga temporada sense seguir el dia a dia de les notícies. Senzillament, no puc. Tot em resulta pesat com una lletania que mai acaba. Hi ha una màxima que diu que  “No trenquis el silenci sinò és per millorar-lo”, però sembla que els polítics no l’entenen. Ells han fet de la política una professió ben renumerada i  viuen de fer declaracions de forma continuada, sense centrar-se, sense precisar, només dient vaguetats tan  superficials com els sigui possible. I si un dia, un polític, obligat per les circumstàncies, s’atreveix a sortir del guió, i concretar, llavors surten coses com allò de la Cospedal parlant de l’acomiadament d’en Bárcenas: “Una indemnización indef... en diferido, en forma efectivamente de simulación... simulación o lo que hubiera sido en diferido en partes de una... de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la Seguridad Social" que són terriblement fantàstiques, i que ens demostren en mans de qui estem i de quines són les seves llacunes majúscules. Què en pensaríem de qualsevol altre professional que impunement ens parlés així?... No obstant , pot ser, davant l’actual trencadissa general de la política espanyola,   hi ha un bri d’esperança, i Mariano,  el Presidente, fent gala de la seva vàlua personal, ha entès allò que dèiem abans de millorar el silenci, i així, veient que no pot millorar la galdosa situació actual,  ha decidit restar mut per sempre més... però... són ells els qui han fet del silenci paraula.

NICO ROIG, MR. FRANK & THE BUTIS i EL JARDÍ DE LA UB!

Dimarts al vespre ens arribem a l’edifici central de la Universitat de Barcelona. Des de la plaça Universitat ens endinsem pels passadissos majestuosos d’aquest imponent reducte del coneixement humà per sortir finalment als jardins exteriors. Espècies vegetals frondoses  imposen la seva longevitat ara que el capvespre reafirma l’ombra i dilueix el contrast. Al mig d’una placeta hi ha una furgoneta de principis del segle passat de color gris. Les seves corbes rodones projecten una estètica preciosa. El cartell resa Mr. Frank & the butis i ofereixen uns entrepans fantàstics a base de botifarra: prenc un entrepà de botifarra amb ruca i tomàquets secs, boníssim!!! . La gent no és especialment jove, més aviat entre els 30 i els 50 anys. Encara hi ha vida per a nosaltres!. A les nou comença el concert. Una guitarra i dos instrument d’estructura amorfa d’aigua i de vidre (www.baschet.org) projecten a l’atmosfera notes psicodèliques que embriaguen una metòdica melodia repetitiva mentre en Nico Roig ens recita uns mantres llargs de lletra monòtonament profunda. En una cançó em parla de “dones macabres que es tunejen la cara ...omplint-se el cos de mentides, amagant-se les ferides que el temps ha fet a la seva autoestima,...i que ofeguen l’olor dolça del seu cos, fumigant-lo amb perfums forts, convertint-lo en un únic color pudor de plors,... i es baralla amb el seu "novio" per pagar el que encara queda per polir , les parts d’elles mateixes que un cop mortes i enterrades els cucs no sabran ni com digerir” i en una altra cançó m’explica que “avui se’ns ha mort la iaia,... tant que es col.locava amb els medicaments que s’havia de prendre, tant que es reia sola... i et renyava quan li preguntaves si també algún dia tu tindries pels a les orelles... hem vist la iaia dins d’una vitrina ben tancada, amb els braços creuats com si se n’anés en missió espacial cap a un altre planeta,...però l’han pintada tant, que més que una santa sembla una puta... i avui ens hem reunit tots per dur-li flors a cementiri, però alguns les porten de mentida com per estalviar-se anades i vingudes, però no saben que les flors de plàstic mai no es moren, i si no es moren als morts no els arriben”. I així avança la nit de dimarts en un paratge acollidor, amb la seguretat de que no cal anar gaire lluny per trobar gent interessant que fa la seva feina amb moltes ganes. Bona nit.

EDUCA-WERT

No sóc expert en Educació però em preocupa el futur dels meus fills. Si escric que l’Educació és l’eina que permet a una societat instal·lar-se al món, ser competitiva, fer-se un lloc als mercats, generar llocs de treball qualificats, obrir fàbriques, prosperar,...i tenir una població, a més a més, educada i respectuosa amb els altres, crec que l'acord serà quasi unànim.  El problema és com eduquem. Tinc clar que ni les retallades (desinvertir en Educació és com deixar de menjar:mortal a la llarga!), ni les imposicions dictatorials d’en Wert basades només en la seva ideologia pro-franquista, no són la manera en que hem d’enfocar el problema. Per tant, com ho hem de fer? La resposta la llegia l’altre dia en un llibre (que és el que  m’ha provocat escriure aquest article) on es deia que hi ha països com Finlàndia o Singapur (per donar dos exemples aparentment llunyans) que sempre, inexorablement, són els primers, quan s’avalua internacionalment el nivell dels seus estudiants en comparació a la resta del món. Els trets diferencials del seu sistema educatiu que justifiquen l’èxit dels seus estudiants són els següents:   En aquests països l’Educació importa. És un tema d’Estat... supra-ideològic. Quan es tracta de discutir políticament els temes a ensenyar la idea és clara. Assolir un acord de mínims: millor reduir la Quantitat però millorar-ne la Qualitat. Fem poc però fem-ho bé: profundament. L’autoritat del mestre no està gens qüestionada. Cobren com un metge o un enginyer però la seva dedicació és total amb un període de vacances inferior als mestres d’aquí.  Ser mestre no és un treball (treball ve de  tripalium que era un instrument de tortura de l’època dels Romans) sinò una professió. La seva professionalitat se la guanyen constantment: les exigències d’actualització són constants i s’avaluen, necessitant assolir uns mínims per seguir exercint; una de les exigències més difícils de superar és la de l’aptitud del professor per  saber ensenyar, aptitud que cal demostrar al llarg de tota la vida laboral. Són per tant professionals de l’alçada d’un campanar que s’han guanyat merescudament la seva reputació i autoritat, fins el punt, que el sistema els hi dona un elevat grau d’autonomia (complint els mínims polítics establerts) tan pel  que fa al sistema curricular con en el model pedagògic a seguir. Deixem que inventin els millors...copiem bé, i quan, en un futur, siguem els millors, ja inventarem!

GENT GENIAL nº 2

Sota el títol de GENT GENIAL vaig publicar, el dia 8 de gener d’aquest any, un cant a l’art al barri de Sants de Barcelona. Avui, em torno a treure el barret davant la gent genial que és capaç d'arrencar-nos un somriure que ens permet oblidar, encara que només sigui per uns pocs segons, tanta gent gris com tenim davant del país. Lògicament desitjo que  esdevingui un element escultòric transgressor i omnipresent al barri, un homenatge a la imaginació . Estaré amatent, confiant en que, aquest cop sí, la GENT GENIAL aconsegueixi extreure un mínim de sensibilitat a la gent gris.