COLA-CAO

La meva companya sempre ha estat, i sempre serà, fan del Cola-Cao. Quan vam començar a viure junts ella no em va donar cap oportunitat, tossudament es va negar a avaluar qualsevol alternativa possible al Cola-Cao. Així que vaig claudicar de per vida. Quan alguna vegada, els meus fills s’han conxorxat pressionant per comprar una altra marca de xocolata en pols per dissoldre, la nostra resposta com a caps del clan familiar ha estat clara i unànime: NO. L’altre dia van venir uns amics del meu fill gran a casa. Al vespre, mentre sopàvem tota la  família, el meu fill va comentar que els seus amics s’havien fet un fart de riure per la quantitat de pots de Cola-Cao que tenim guardats en un dels armaris de la cuina. Vist fredament, els amics del meu fill, tenen raó. No obstant, hi ha una explicació fruit del nivell d’excel·lència que hem assolit després de tants anys d’addicció al Cola-Cao: la suma dels volums de tots aquests pots de Cola-Cao és igual al volum dels dos sacs de Cola-Cao que hi ha a l’envàs familiar de Cola-Cao que sempre comprem al supermercat, d’aquesta manera, l’ incòmode envàs familiar queda perfectament contingut en el sumatori de pots depositats dins de l’armari. Espero que aquesta explicació serveixi per calmar la burla hilarant dels amics del meu fill. Moltes gràcies.

NO ET FARAN CAS... (més sobre la meva filla)

Cap de setmana familiar en un poble de la Costa Brava ara que és hivern. Quan arribem a la platja els dos nens es posen a jugar a futbol descalços damunt la sorra i la nena s’enfila a uns engronxadors postmoderns. Els adults seiem en un banc del passeig marítim. Ella llegeix el diari. Jo miro les successives capes que em porten fins l’horitzó: les lloses fosques de marbre car del passeig, el bordó granític que dibuixa la recta limítrofa amb la sorra, els jocs infantils per nens astronautes, la sorra pàl·lida i sense pentinar, les onades tossudes, l’aigua bruna de mar immens i el cel emblanquinat inabastable. Llavors, dins la mirada perduda sento veus dels meus fills. Un fill fa estona que ens crida perquè fem d’àrbitres en un conflicte piloter entre germans, però ella llegint i jo mirant, no li hem fet cas. L’altre veu la de la meva filla que diu amb veu ben forta: -TRANQUIL M., segur que els pares NO ET FARAN CAS,... perquè ara ESTAN FENT L’AMOR!- Hòstia! Miro la meva parella, ella també ho ha escoltat, em fa un petó picat...; miro a la meva filla mentre un matrimoni que passa pel passeig em mira i riu, jo també ric, ... i decideixo seguir fent l’amor sense fer cas als meus fills.

LA TRANQUIL•LITAT D’UN FUTUR ASSEGURAT

Diumenge, les nou del matí. Vull plantar unes llavors de glicina que vaig recollir a Vic i unes llavors de jinjoler que vaig recollir al Jardí Botànic de Barcelona. Vull trasplantar tres cactus que vaig plantar amb la meva filla fa més de quatre anys i que han anat creixent fins que el test se’ls hi ha fet petit. Quan la meva filla ha sabut que volia trasplantar els cactus m’ha volgut acompanyar. Pugem al terrat de casa.  Fa fred. El sol no escalfarà el terrat fins d’aquí ben bé una hora.  El silenci de la ciutat, el diumenge al matí, és glaçat. Treballem de valent. Quan hem acabat de fer els trasplantaments i toca netejar tot el que hem embrutat amb la terra que ha caigut, la meva filla em diu que està cansada, que torna cap a casa. Li dic que molt bé. Quan gira cua i comença a caminar em diu com si no digués res: - papa, tranquil, el dia que et moris, jo ja cuidaré les plantes,...-i afegeix: - si és que encara estan vives!-,... a continuació sento com es tanca la porta i ja no la veig. Tardo un temps ha reaccionar. No és que desitgi morir-me aviat,...però està clar, que saber que la meva filla em cuidarà les plantes quan jo marxi d’aquest món, em tranquil·litza el futur.

ESTUDI DE DISTÀNCIA 2013

un recipient , un llibre i una safata, un arbre,  la mare i el pare, el fill i la llum!