M'agrada l’anunci del mal temps. L’anunci del mal temps té el seu propi
protocol. Aparentment el dia s’ha aixecat assolellat, tranquil, serè,...en
definitiva avorrit. No obstant hi ha alguna cosa en mi que no és igual que
abans. La manera fenotípica en que s’expressa la cosa no és constant, però
sempre fa acta de presència. Uns dies pot ser un lleuger mal de cap tonto,
altres dies un petit dolor a l’esquinç antic del meu peu dret o una picor pessigollosa
a la ferida que em vaig obrir al interior de la cuixa esquerre, quan de petit,
se’m va rebentar una ampolla de vidre de coca-cola, altres cops un increment
lleuger de les blanques escames cabelludes,...tots els signes poden ser vàlids
si arrosseguen un pressentiment
interior somort. Aquest pressentiment és el de la plena convicció de que les
forces poderoses de la mare terra s’estan movent al meu voltant. Ser que per
molts sonarà llunàtic,...però aquesta és
la sensació que tinc: de forces no humanes en moviment. No acostumo a fallar.
Al cap de poques hores la claror del dia esdevé a cada pas, cada cop més i més
esmorteïda. Dalt del cel apareixen les primeres taques blanques que poc a poc
esdevindran teranyina estriada i finalment nuvolositats voluptuoses. El
colors de la natura perden la seva calidesa: del verd viu dels arbres,... al
verd negre apagat; del blau d’estiu de la mar,... al blau fosc violeta
trencat per la bromera bruta. En aquest moment, l’anunci del mal temps és
evident. Arribats aquest punt, no puc evitar sentir-me feliç. M’agrada l’arribada
del mal temps. M’agrada gaudir dels canvis que provoca a la naturalesa. M’agrada
cordar-me la cremallera i aixecar-me les solapes de l’abric per sortir
urgentment a passejar. Passejo amatent als canvis del paisatge. M’agrada
notar el pronunciament de les olors de la terra. Però el què més m’agrada és
el vent creixent. El vent fa evident que les forçes de la terra han arribat.
Primer apareix la brisa emprenyadora només trencada per les ràfegues desordenades en intermitències
intermitents. Els cops secs s’estabilitzen en un crescendo i mil partícules
del no res comencen a colpejar insistentment tots els elements de l’entorn. Noto la meva cara bufetejada pel
vent insolent i el vidre de les ulleres és pres per una vista boirosa. Em
queda poc temps per tornar cap a casa. Quan estic arribant, les primeres
gotes grasses es precipiten sorollosament. Tanco la porta just a temps, just
a temps de no mullar-me. Em sento feliç dins del meu refugi. Ara, mentre em
trec l’abric, noto el plaer vergonyós de l’escalfor de les meves galtes
rosades a raser del vent. Només em queda seure darrera la finestra i buscar
la llum d’un llamp perdut.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada