CORREUS ELÈCTRICS

Un dels últims invents més revolucionaris, relacionat amb les TIC’s, és el correu electrònic. Crec que ningú ho pot qüestionar. La capacitat d’enviar informació, de forma immediata, a l’altre banda del món, simultàniament a vàries persones, i tot amb un cop de clic, és brutal. Informació que a més a més arriba al receptor amb un suport tal, que manté intacta tota la capacitat de ser  manipulat i usat, tant per l’emissor com pel receptor. L’e-mail ha revolucionat la comunicació, i en aquest sentit es mereix el més gran dels meus elogis. Però....., com tot, hi ha l’ús i l’abús. El correu electrònic sovint esdevé correu elèctric, i és capaç d’enrampar-me en l’odi més rabiós. Serveixin els següents casos com a tall d’exemple, tots ells reals: hi ha persones que quan tenen por d’enfrontar-se als fets troben la solució enviant un e-mail: demà no et podré entregar la comanda. Segur que l’emissor pensa que l’interessat ja està assabentat i que per tant, ell ja ha acomplert, no entrego la comanda però ja té el meu avís, a continuació  no agafo el telèfon, i  dormiré tranquil sense haver d’aguantar la bronca del receptor pel meu incompliment. Està clar que és només una fugida endavant, però desgraciadament, està a l’ordre del dia. I estic segur que el receptor, el dia que l'agafi li ensenyarà a comunicar com cal! hi ha gent que  envia correus sentència tipus: arribo tard ens veiem una hora més tard,...ens veiem dimarts a les 14 h al Bar Marcelino,...queda convocada una reunió pel pròxim dimecres a les 9 h,...en tots aquests casos l’emissor dona per fet que la proposta de cita o el canvi és plenament acceptat pel receptor,...perquè ho diu ell,...quins collons,...no ho saben que hi ha una cosa que es diu telèfon que serveix per quedar i posar-se d'acord! Després hi ha combinacions dels dos casos. Per exemple, assisteixo a unes conferències. Hi ha un espai per la pausa-cafè (m’encanta aquest terme!). La meva veïna, avorrida, aprofita per fotre el camp, però quan torno a entrar a la sala, no només la trobo a faltar a ella (falta del tot justificada vista la “pájara”!) també trobo a faltar els meus apunts, comento en veu alta sí alguna persona del meu entorn els ha agafat per error, la noia que seu darrera meu és companya de feina de la veïna que trobo a faltar, em diu que pot ser els ha agafat ella,...li dono el meu telèfon mòbil i el meu correu, i li dic que li doni a la veïna perquè es pugui posar en contacte en mi, per tal de poder quedar i recuperar els meus apunts. Quan tres hores més tard arribo a la feina trobo un correu que em diu: Ai!, perdona! Aquest matí he agafat els teus apunts, he pensat que seria millor que els deixés al bar MANOLO del carrer Roselló número XX que està a prop d’on hi havia les conferències. Quin collons els de la veïna! És ella qui m’ha fotut els apunts, és ella qui em fa anar malament, és ella qui hauria de fer l’esforç de localitzar-me i d’intentar compensar la seva falta,...donçs no, mail al canto, i tema resolt, i el “menda lerenda” a buscar els apunts al carrer Rosselló quan plega tard de la feina. I per últim faig un “copiar-pegar” d’una confirmació d’avís de correu llegit (amb uns petites modificacions per mantenir l’anonimat dels implicats)    Su mensaje       Para: 'Manuel VXXXX XXXXX'       Asunto:Convocatòria de reunió de la  Junta  Consultiva       Enviado el: 07/10/2010 17:46       fue leído el 13/09/2011 13:01. Ara entenc perquè en Manuel no va assistir a la Reunió de la Junta Consultiva.

SOFTWARE IS EATING THE WORLD

“Software is eating the world” va escriure Marc Andreessen i es ben veritat. Cada cop més vivim gràcies als software, als programes informàtics. Poc a poc el software ha anat envaint el nostre món fins el punt de que actualment quasi tots els sectors econòmics, en un punt o altre del seu procés, són afectats per un programa informàtic. Aquests imposen les noves condicions en tots els negocis: els controls de processos, les relacions amb proveïdors i clients, les transaccions de diners, la localització de la força de treball,...tot. Darrera de quasi tot, en algun moment, hi trobem un programa informàtic: els protocols de comunicació són controlats per software, la revisió de l’automòbil es realitza fent córrer un programa sobre el petit ordinador de bord del vehicle que verifica el punts d’inspecció establerts, el mateix passa amb la simple  caldera  de casa,...tot,tot, és software. I cada cop més, els llibres de paper ja són digitals, Amazon et regala pràcticament la màquina (el llibre electrònic, el hardware), i els llibres corren sobre un software, la música és iTunes o Spotify, les pel.lícules són Netflix, Skype revoluciona la telefonia, Twitter la missatgeria i l’opinió, Facebook les relacions socials i Linkedln el mercat laboral i la búsqueda de talent. Cada dia els mòbils són més sofisticats, cada dia més rics en software i amb unes existències infinites de múltiples gadgets que també són software. És evident que els software s’està menjant el món. Però no ho veiem! Com és que no ho veiem?. Com és que les nostres escoles no estan ensenyant com bojos als nostres fills a més a més de l’anglès, programació. El software és la llengua del futur. El futur serà software o no serà. L’altra dia parlava sobre productivitat en un post d’aquest blog,...pot ser la clau per augmentar la nostra productivitat és donar a les noves generacions el coneixement i el domini del software,...o pot ser tornarem a fer tard, i altres ens tornaran a passar per davant. ***** P.D.: Si hi ha algú interessat en aprendre a programar (mai, mai és massa tard!) em permeto recomanar-li  un software: www.codeacademy.com, jo ja he començat!

PRODUCTIVITAT

Sovint economistes, periodistes i polítics justifiquen que la crisi ens va pitjor aquí que als països del centre d’Europa per la nostra baixa productivitat. Productivitat vol dir produir més amb menys recursos (en llenguatge matemàtic Productivitat és la divisió entre el valor del producte fabricat i el valor dels recursos invertits en la seva producció). Per tant si això fos veritat, i volguéssim millorar, hauríem de fer més amb menys, just el que proclama el nostre President Mas, de l’actual govern de CyU, amb les retallades. No obstant, aquest Nadal parlava amb una amic que porta quatre mesos treballant a Àustria. Li vaig preguntar per la feina, si l’ambient era gaire diferent al d’aquí. Vaig quedar sorprès. Em va dir que no, que era similar, que no fan més hores, que a la tarda ningú es queda a pencar, que els divendres al migdia pleguen, que  tenen més dies de vacances allà que aquí al cap de l’any,...em deia que potser notava que la gent es distreia  menys durant les hores de feina,...la sensació que en vaig treure era que si fa o no fa els cost del capital humà era similar allà que aquí.  Per tant la conclusió era fàcil: si el cost dels recursos invertits per produir són similars, la diferència ha de ser en el producte. Efectivament, aquí, per fer un cotxe de la marca SEAT fan falta 10 operaris i una determinada tecnologia, i allà  per fer un BMW fan falta els mateixos 10 operaris, la mateixa tecnologia o molt similar, però afegeixen una petita innovació i un gran marketing que fa que el BMW es vengui al mercat a un preu triple que el SEAT. Quan comparem la productivitat dels dos territoris (aquí i allà) el divisor (els recursos) és pràcticament igual, però el dividend (el producte) està triplicat. Llavors, per ser més productius no ens cal treballar més, senzillament ens cal vendre millor, creure més en el nostre producte, ser els primers en consumir-lo (per allò que si n'augmentem la demanda n'augmenta el valor) i després, ens cal invertir en educació per tal de poder estar al dia tecnològicament i ser capaços de crear millores en els nostres productes per tal de que els facin diferents a la competència i més apreciats pels compradors. Però el problema és que els països centre europeus ens porten uns quants anys d’avantatge, i de moment un BMW té més "glamour" que un SEAT (encara que el meu SEAT va de puta mare!) , i  que culturalment estem en un país fill del Lazarillo de Tormes, i llavors, no som capaços d’entendre (començant pels mestres - gremi corporatiu on sovint prima més l’”Statu quo” que l'amor la seva feina) que l’educació és la clau del futur. Mentrestant, si volem superar els efectes de la crisi, ens caldrà augmentar la nostra productivitat a base de fer SEATs però amb un valor dels recursos invertits més petit, és a dir, fent el divisor més petit,.. és a dir, baixant sous. "Cágate lorito!"

SOMNI DE LA NIT DEL 4 AL 5 DE FEBRER DE 2012

En el somni necessito energia. Necessito energia desesperadament. Desconec els motius però l’objectiu és clar i molt present: obtenir energia. La situació és angoixant perquè sense energia no sobreviuré. (Nota interna: arribar a aquesta conclusió ha estat, dins el somni, un procés llarg, en el somni era conscient de ser jo, i de no estar bé, de sentir-me estrany, dèbil, i d’estar pensant què em passa M., què em passa?. I he tingut la sensació de que això ha estat així un temps molt llarg, om manava obsessionant sense arribar a saber què havia de fer, fins que al final, he sentit que necessitava energia, així de simple i d’abstracte). [Salt a l’hiperespaitemps]. Ara em trobo assegut a terra, davant tinc un plat. Un plat pla, de color blanc. Al mig del plat he posat el cor d’una escarxofa, només el cor. Tinc totes les fulles soltes de l’escarxofa al costat amb d’altres ingredients: tomàquets trossejats, pebrots picants, cansalada, ceba escalivada laminada,... i llavors, meticulosament, i amb molta paciència i precisió, al voltant del cor de l’escarxofa, vaig enganxant les fulles de l’escarxofa al voltant del cor, com reconstituint-la, intercalant però els altres ingredients, ben condimentats, de manera que la nova escarxofa es va expandint perimetralment, ocupant tot el plat. Estèticament és molt bonica, perquè és multicolor, i desprèn molt bona olor perquè tot el que vaig posant està cuit, ben cuinat. Perquè les fulles i els altres ingredients quedin ben enganxats he de cosir aquests elements amb el cor central amb un fil i una agulla,és una feina difícil, perquè cal cosir amb una mà, mentre l'altre aguanta les diferents peces perquè no es moguin. Dedico molt de temps a preparar aquest plat. Quan acabo em sento salvat: és un menjar molt energètic. [En aquest moment la meva filla petita entra al nostre llit de matrimoni, en sóc conscient, però no em desperto i segueixo somiant]. En el somni ja no estic sol, hi ha també la meva filla. La feina ja està acabada, i ens disposem a menjar-nos l’escarxofa multicolor. En aquest moment la meva filla em diu papa! papa! puc anar a mirar la tele?...em desperto, miro quina hora és, les vuit,... li dic que si,...que s’abrigui i miri la tele. Ja no puc dormir més. M’aixeco i em poso a escriure el somni. Comença el matí del diumenge."

“LA ELEGANCIA DE SUS HORAS ÍNTIMAS”

Cansat de passar fred els vespres d’hivern, a casa, quan tornava cansat de treballar, vaig comprar-me la meva bata de Boatiné, perquè sóc dels que  sempre he cregut que un mai pot deixar de ser elegant, ni tan sols en la intimitat de casa seva. A més a més, la propaganda era irresistible, deia així: “Imagine el placer que sentirá al vestir una de estas maravillosas batas Boatínadas. Al mirarla ahora ...usted ya la desea. Las horas íntimas de su hogar son una ocasión de lucir su elegancia. Además, qué cómoda, ligera, cálida y también,... qué práctica!. Fáciles de lavar y no necesitan planchar. Elija entre el variado surtido de modelos y colores de bata púes todas son de auténtico tejido Boatiné”. La veritat és que els anys viscuts dins la meva bata de Boatiné han estat molt confortables. M’ha donat comoditat i escalfor les tardes plujoses de Diumenge, i he lluït l’uniforme per excel.lència d’estar per casa sopant amb familiars i convidats, realçant el meu bon gust i la meva distinció. Algun vespre  despitat he baixat amb ella a llençar  la bossa de deixalles al contenidor, i algun matí, endormiscat, he sortit a comprar el pa per sort i delit de la meva amiga la fornera. Però ahir vaig haver-li de dir adéu. Després de 27 anys,...ahir li vaig dir adéu a la meva bata de Boatiné. La pressió ambiental familiar ja era insuportable, mai han entès la meva elegància, penso que de forma totalment injustificada,...i un, a vegades,pel bé de l’harmonia familiar, ha de prendre decisions contra les seves pròpies conviccions.