Aquest primer cap de setmata d’octubre, l’agrupament on porto els
meus fills, ha iniciat la seva activitat amb la cerimònia de passes. La cerimònia de
passes és el retrobament després de l’estiu de tot el cau, on públicament i davant
dels pares, es formalitzen les diferents branques –els grups organitzats per
edats- pel nou curs, on es coneixen les noves incorporacions, i on els caps
més veterans anuncien la seva marxa del cau amb llàgrimes d’emoció per la
vivència viscuda durant els anys d’escoltes, i que sempre resulta, per mi, una
trobada especialment emotiva. En conseqüència, ja que els passes foren el
diumenge, però els meus fills marxaren des de dissabte, he tingut més temps lliure, i he pogut
llegir el diari. Al diari Ara, en Capdevila feia, en el seu editorial
particular, un agraïment a tots aquests joves que fan de caps – aquest tipus
de sensibilitat és la que fa diferent aquest diari, éssent un pel cursi: el
fa més nostrat! – i al qual m’hi afegeixo, agraint als caps del meu cau, no que em deixin llegir el diari, si no
la tasca que fan amb els meus fills, amb el seu esforç, ensenyant-los el
sentit de l’amistat, del compartir, del renunciar a una part individual pel
bé comú, a donar per rebre,…ara que és evident que anem tant curts de valors
socials. I això em fa tornar als diaris, perquè, el cert és que portava una
llarga temporada sense comprar-ne cap, i si algun dia n’havia comprat un, no
l’havia llegit. No l’havia llegit per manca d’interès. Sabeu, mai he estat devot
de les lletanies, m’avorreixen aquestes cançons tristes que repeteixen moltes
vegades el mateix: crisi i retallades,… retallades i crisi,...i polítics interessats
en el poder. Tot és el mateix, i des de fa massa temps. Llavors, mentalment, he
ajuntat el cau i la crisi. Es diu que la nostra crisi és una crisi del deute
(s’ha estirat més el braç que la màniga i hem gastat el que no teníem, i ara
ho hem de tornar, ho devem a qui ens ho va deixar,…tot i deixant clar, que
qui ens ho va deixar, no ho va fer per altruisme si no per interès, assumint
un risc per obtenir un guany, …o perdre-hi si quelcom no sortia bé!) i a més
a més,…ens hem trobat, que moltes persones, físiques o jurídiques, també
tenen un problema de dèficit (és a dir que els seus ingressos són menors que
les seves despeses),…la següent pregunta és evident: com podran pagar el
deute per sortir de la crisi si deuen i gasten més del que cobren?. Takashi
Ito, es preguntava a la contra de La Vanguardia del dia 3 d’octubre, si guanyarà
l’electoralisme o el sentit comú? (jo
responc: de moment, l’electoralisme!) i deia que la solució a la crisi,
passava primer per l’austeritat del
qui deu (per solucionar el problema del dèficit i pagar el deute de forma
parcial, i sobretot per fer callar els qui juguen amb l’especulació a la
baixa, ja que el seu negoci, es basa en mantenir la por, fent creure que qui
ha de pagar no podrà fer-ho,i…per tant, demostrar serietat i sentit comú,
sent auster, renunciant a part de l’educació, la sanitat, les infraestructures,
perquè, amputar un braç pot salvar una vida, i perquè , acabarà convencent
als qui han de cobrar de que la reducció de la despesa i l’augment de
l’eficiència permetrà pagar el deute i farà callar la por alimentada pels
especuladors) i segon la condonació de part del deute de qui va assumir un
risc quan el va deixar (com a mal menor perquè si no segurament acabarà per
no cobrar res, i perquè la crisi actual, també l’han de patir els més rics). La
tercera via (que hauria de ser d’ordre mundial, i per aquest motiu impossible
d’aplicar) ha de ser gravar el
benefici especulatiu amb una tassa per fer-lo menys atractiu. I tot això, JA!
, perquè quan més es tardi, més costosa (econòmicament i socialment) serà la
resolució,…fins a poder arribar a esdevenir missió impossible si s’allarga
massa en el temps.
I el cau que hi té
a veure? … en els valors en que eduquem a les noves generacions, en el fet,
de que no repetim models egoistes, hem potenciat massa l’individu en contra
de lla col.lectivitat, cal que interioritzem que no és més ric qui més té si
no qui més dona,…i que construint amb valors la nostra societat, pot ser algun dia
guanyarà el sentit comú i no l’electoralisme!
***********
P.D.: Ara que he rellegit aquesta entrada veig que he barrejat dos
conceptes, crisi i cau, que pot ser són difícils de connectar entre ells,
mireu, avui ha sortit així,…però el
que tinc clar és que ens cal estimar més els altres si volem construir una
societat més humana.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada