EL MEU AMIC PATOGEN

Quan era petit, tinc el record de ser atacat per múltiples bacteris, virus i altres gèrmens patògens, que em generaven  malalties diverses, més o menys originals: parotiditis epidèrmica (galteres) , bronquiolitis, bronquitis i asma bronquial, amigdalitis (angines), faringitis (mal de coll), el mal de la Rosa, la Varicel.la,…el cert és que això ha anat desapareixent, i que el currículum dels meus fills, sempre serà molt inferior al meu, a igualtat d’edats.  Està malalt era sinònim de no anar a l’escola. De primer era genial,… la meva mare no treballava fora de casa, era allò tan bonic que se’n deia mestressa de casa, i per tant, mimava el seu fill malaltó. No obstant, al final esdevenia pesat i avorrit, i la meva mare, que ja n’estava fins els collons del seu nen, deixava de mimar-me,  i poc a poc creixia dins meu la necessitat imperiosa de curar-me de forma immediata per anar corrents cap a l’escola. M’he anat fent gran i tot això s’ha acabat. Tot no! Encara queda un reducte invencible! Hi ha un ésser patogen a qui no he aconseguit eliminar amb els anys,…i encara diria més, em ser, ja ara, amb la batalla contra aquest agent infecciós, perduda. Si senyors, cada any, m’encostipo.  I a base d’encostipats he esdevingut un autèntic expert en la matèria. Abans que m’afecti ja el detecto, noto aquella mirada humida i vidriosa que pronostica la seva arribada. Passades unes hores la seva presència ja és evident amb un mal de coll cada cop més agut. El dolor és intens, molest i pastós, i passo la primera nit sense tancar els ulls, amb la gola nedant dins d’una ona de bromera mocosa, i embrutant mil mocadors mullats que deixo al terra al costat dels peus del llit. L’endemà el mal de coll sembla que es vagi suavitzant, i  la bromera mocosa es torna líquid brullant, i llavors, i de forma alternativa entre els dos orificis nasals, es reparteixen les dues funcions bàsiques a realitzar: un forat fa de sortidor i l’altre forat té l’embús irrespirable del segle. Sovint el canvi funcional de les dues fosses nasals s’intercanvia amb la sortida d’un esternut estrident i esquitxador. Aquesta respiració defectuosa bipolar em fa passar una segona nit sense aclucar els ulls,…al matí, els ulls em pesen, el cos el tinc entumit,…estic fet una merda, però detecto un nou canvi fenològic, ara tinc els dos orificis nassals tapats, i la mocarrada groga i espessa que tapissa la tela de cotó del mocador, assenyala el següent pas evolutiu: la fase pulmonar, on el moc groc em pressiona el pit tot causant-me un pessigolleig intermitent que es veu estripat per una petita tos seca que es repeteix com una sordina,…aquesta tercera nit és obligatori fer-me una bossa d’aigua calenta, igual que ho feia la meva àvia, i dormir amb l’escalfor emesa a través de la goma folrada amb roba de quadre escocès que es recolza damunt dels meus pectorals,…aquesta nit, ja l’acostumo a dormir. L’endemà quan em desperto, la tos seca ja és més ronca,  la mucositat em segueix acompanyant, però de forma molt més irregular, la tos esporàdica em fa vibrar el pit, i em repica a la barbeta,…ja és la fi,…comença el nostre comiat que és lent i dubitatiu com l’adéu de tots els amants. Els mocs ara viscosos s’arrapen a les parets del nas i a l’aire huracanat expulsat amb força li costa arrancar-los. Penso que possiblement és una reminiscència de la meva infantesa que no vol deixar-me. Avui estic en aquesta fase final. Content de que l’amic retrobat, marxi després d’haver passat uns dies a casa convidat, i esperant tornar a retrobar-nos l’any vinent. ************* P.D.: Aquesta és l'entrada 50 d'enyorant  Reginald Perrin, un bon número,i...fins ara he de confessar que m'ho estic passant pipa!