ELS SECRETS DELS MEUS POEMES

El 25 de març vaig començar aquest blog. Ho vaig fer amb un article i amb un poema. Aquest va ser el meu primer poema fet per què en tenia necessitat. Els meus poemes no tenen cap valor literari. Els meus poemes tenen un valor personal. Són com un plat de "huevos a lo pobre": un plat vulgar pero exquísit (per mi!). Considero la poesia  extremedament poderosa, extremedament revolucionària. No escric un poema si no hi ha alguna cosa que em colpegi dins meu,…sóc incapaç (segurament, això, certifica de forma definitiva que no sóc cap poeta!). Però, a vegades, quelcom em remou, esdevé pregunta dins meu….i llavors, llavors em surgeix la necessitat de resoldre la qüestió poèticament. Des de que he publicat alguns dels meus poemes en aquest bloc, més d’un m’ha sentenciat que no s’entenen. I així deu ser! Però jo sí que ser què volia expressar, ja ho he dit abans,…tenen un valor personal, són respostes sintetizades a les meves angoixes i passions,… i  guarden misteris eleusinis dins dels seus mots, mantenen un secret dins seu,… i aquest és el “seu-meu” valor. Malgrat saber que  els misteris s’han de viure per ser compressos i que per tant, no poden ser explicats, si hom no vol córrer el risc de ser incomprès, he decidit arriscar-me. Per tant,…poc a poc, aniré “traduïnt” els poemes que fins ara he publicat,…pot ser així, algú altre hi pot arribar a trobar-hi algún sentit. Aquí va la primera traducció: Sobre TEMPS D’ENYOR publicada el 25/03/2010: Dos falciots han fet el niu sota l’embigat de casa deixen llucar diüturn estiu de fetillera absència en el temps. Avinentesa de dolls de il.lusions encalço les dues ombres: dibuixen damunt meu tirabuixons que em tenen pres en setge singular Els falciots vénen a la nostra terra a passar l’estiu. Quan vaig enamorar-me de l’A., qui és ara la meva dona,…cada estiu era un període de separació en l’espai. Ella passava l’estiu a Vilafranca del Penedès i jo a Santa Maria de Palautordera. L’edat obligava a estar amb els pares. Després de rebre una carta d'ella  (encara no hi havia mòbils) vaig sentir-me terriblement necessitat d’ella, i vaig caure en  un terrible enyor d’adolescent: els falciots han vingut a veure´m a casa i m’ensenyen aquest temps d’estiu tan llarg, d’enyor d’ella, de qui m’embruixa,…i per això és fetillera. Busco l’oportunitat de tenir una il.lusió i persegueixo amb la meva mirada els dibuixos que fan els dos ocells amb el seu vol: dibuixen tirabuixons com els cabells arrissats de l’A. i aconsegueixen així captivar-me .

Somni de la nit del 24 al 25 de juny

Estic dins un bosc ombrívol. Passejo amb dues dones. No les identifico, però són molt properes. Disfrutem de la caminada. Les copes dels arbres ens embolcallen i la frondositat del sota bosc ens captiva. Anem xerrant agradablement. Una d’elles diu que quina llàstima de no ser a la tardor perquè podríem buscar rovellons per després fer-ne un bon dinar. Immediatament sóc dins d’una cuina. Som els tres dins la cuina, i ens disposem a preparar el dinar. Obro la porta d’un armari de dalt i m’he fet petit,…i em passejo entre plats, gots i olles. Però també hi ha un bosc entre les olles, està plè de molsa i plantes,..i de fet fa pendent, i he de vigilar de no caure,… és un bosc humit amb olles però tot en equitativa proporció. Busco l’olla que necessitem per cuinar i de cop veig un bolet,..no és un rovelló, però quan el dono a les dones que estan a la cuina de tamany normal, una d’elles exclama que és bo! I tots ens n’alegrem,… però només dir-ho trobo tres bolets agrupats,…ara sí que són rovellons,…ara tot és felicitat,…jo no paro d’arreplegar rovellons de dins l’armari,…sempre amatent a no caure, i els vaig donant a les dones que els van netejant. Fi!   Nota: els somnis tenen màgia, és curiós el mecanisme de la nostra consciència quan desconnecta d’aquest món material mentre dorm i es desperta en la seva pròpia dimensió,…i llavors, llavors li és permesa la més gran llibertat per fugir del nostre espai-temps que ens té tan aferrats, i res esdevé impossible: no hi ha cap problema en pensar en menjar per “teletranportar-te” de forma immediata fins a una cuina,…no hi ha cap problema en trobar bolets dins d’un “bosc-armari” “aestacional”, ni tampoc en esdevenir petit a conveniència mentre les meves acompanyants resten inalterades sense aparèixer, per aquest fet, cap conflicte. Si ens fos permès conèixer cada nit els nostres somnis no ens caldria cap droga per al.lucinar,..però només alguns somnis ens són revelats de forma inesperada.Així donçs: No els deixem escapar!!

AGUSTÍ CHALAUX

Hem viscut durant vàries setmanes les acampades dels indignats. Tots podem sentir-nos descontents amb com tenim organitzada  la nostra societat,…i a tots ens agrada defensar consignes desitjables però sovint utòpiques. Dijous dia 9 de juny de 2011, al diari Expansión, sortia una molt important  notícia:  “Suècia està a les portes d’una gran contribució per l’economia mundial: l’eliminació del diner en metàl.lic.” Aquesta notícia no es comentarà, però de realitzar-se la proposta, les conseqüències en serien brutals,…i a diferència d’altres consignes desitjables aquesta és pragmàtica i possible. Diner de plàstic El periodista comentava que havia passat cinc dies a Estocolm i que ho havia pogut pagar tot (tot vol dir tot: el pa, el diari,…) amb tarja, i acabava l’article dient que: “Suecia está al borde de enseñar al mundo cómo los sistemas monetarios existen para ayudarnos y no para danzar alrededor de tótems absurdos cómo el patrón oro o el dinero en metálico” Diner anònim i corrupte Per què considero tan important aquest fet ? La raó és que  el diner de plàstic no admet la corrupció (o la complica molt). Quan fem una transacció amb diner de plàstic,  l’operació  queda fotografiada: hi surt qui compra, a qui li compra, què compra i per quant li compra. I a ningú li agrada sortir fotografiat fent trampes. En canvi, el diner metàl.lic és anònim, i per definició corrupte: el pintor quan ha acabat de pintar-me la casa em demana  dos mil euros més iva (2.360 €) si li demano factura (si li demano una fotografia) i en canvi sí li pago de forma anònima m’ho deixa per 2.000 € i pot ser una mica menys per poc que l’apreti. Si no hi ha opció de pagar amb diner metàl.lic perquè no existeix, perquè l’hem eliminat, i estem obligats a fotografiar la feina que m’ha fet el pintor no hi ha lloc a l’estafa. Hisenda seria més justa,…especialment amb professionals lliberals, comerciants,quan comprem un pis,… i també amb les grans compres de les grans fortunes. Però tot això, no es nou, ja fa temps que està pensat. Un dels qui ja havia treballat en aquests  temes fou Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006) va desenvolupar un model polític, econòmic i social que tenia com un dels seus principis l’eliminació del diner anònim i la creació de la moneda telemàtica. Horace Finaly Agustí Chalaux Agustí Chalaux es veu que explicava que tota la seva teoria va néixer quan als catorze anys va conèixer el banquer Horace Finaly (president de la Banca Nacional de Paris i els Països Baixos -Paribas-) el dia que va assistir en una conferència d’aquest segon titulada “El rol dels banquers a la societat”. Arrel de fer, el jove Agustí, una pregunta davant tot l’auditori, propicià que tots dos establissin una relació d’anys. Es trobaven al domicili del banquer i, aquest, li explicava fets, coneixements i informacions del desconegut món intern del seu ofici. En una de les trobades quan el jove arribà, el servent de monsieur Finaly li comunicà que, el senyor, no el podria atendre de forma immediata perquè tenia una reunió molt important, i que per tant, li pregava que volgués esperar a la biblioteca. Chalaux després de passejar per la biblioteca tafanejant, avorrit s’assegué a la taula,..i verificar que hi havia calaixos oberts. El rau-rau de la seva joventut no evità tafanejar el contingut dels calaixos. Tot era ordenat. I prenia cautela en conservar-ne l’ordre establert del què tocava. Una de les carpetes contenia les actes d’una reunió celebrada a París l’any 1919 entre tres banquers: J.P.Morgan, sir Henry Deterding i Finaly. El resum de l’acta era el següent:durant la guerra mundial del 1914, degut a les despeses bèl.liques i després de reconstrucció, les existències d'or no podien suportar les necessitats de paper-moneda, i per tant, es va abandonar la convertibilitat en or del paper-moneda. Passada aquest època (1919)es parlava de la necessitat de racionalitzar de nou el paper.moneda. Ras i curt la decissió dels tres banquers reunits fou que no els interessava racionalitzar el paper-moneda perquè tal com estava els permetia guanyar més diners amb el joc (brut) de la plutarquia mundial.  Mentre Chalaux estava submergit en aquesta lectura rebé una bufetada que el llença a terra. Finaly havia aparegut  enfurismat. Després, canviant d’actitud, explica Chalaux, que el banquer es disculpà, però que li feu veure la indiscreció davant la confiança que ell li havia  demostrat en deixar-lo sol a la seva biblioteca. Després el va convidar a sopar i durant el mateix li preguntà que què havia entès de l’informe. Agustí li va dir que pràcticament res. Aquell dia el banquer no li va explicar res. Però les trobades no es van aturar,…i Finaly caigué en la temptació d’expansionar-se amb el jove Chalaux, explicant-li tots els seus coneixements inclús el significat del famós informe. En paraules de Chalaux: “Finaly em va obrir el cap amb una destral”. Pot ser aquest era l'ambient de la bilioteca! A partir d’aquí Chalaux  desenvolupà el seu model polític, econòmic i social, basat en un sistema de transparència informativa mercantil.  La meva intenció és fer una nova entrada resumint el seu model, però de moment ho deixo aquí.  En el moment que estem vivint, de crisi sistèmica, som  molts els qui  afirmem que la solució passa per canviar el sistema, perquè l’actual no és sostenible, però el problema és com ha de ser el nou sistema,... i en aquest sentit conèixer models ja pensats, pot ser interessant. * L’anècdota entre Chalaux i Finaly l’he extreta de l’article de Brauli Tamarit publicat a PAPERS  d’innovació social núm 101 (octubre de 2010)  de l’Associació ECOCONCERN (www.pangea.org/ecoconcern/)

SOMNI DE LA NIT DEL 16 AL 17 DE JUNY DE 2011 (Barcelona)

Nota 1 : em sento nerviós aquest dies, no ser sí deu ser per la tensió arterial, …he passat alguns dies amb sensació esporàdica i lleu de mareig, i fa una setmana que tinc molèsties a l’orella (com si tingués una gota d’aigua), …i el coll garrativat. Conclusió: em torno a prendre l’Ameride abans d'anar a dormir (pastilla per la tensió que fa pixar pels descosits), i per tant em desperto 2 i 3 vegades per la nit per orinar. El primer cop que em desperto: no recordo el somni, no el puc retenir, només ser que no parava de repartir cops de puny a tort i a dret (res més!)   El segon cop que em desperto:  hem canviat de casa, en principi jo i la meva companya, però no identifico la meva companya amb ningú concret, de fet hi és present però sense cap importància. La nova casa és un àtic amb una gran terrassa on hi ha un tendal de color cru amb uns sofàs,.. hi ha gent com si hi hagués un còctel, tot amb un aire anticuat, amb un estil neoclàssic, de palauet de principis del segle XX. Surto de la terrassa cansat de relacions socials i decideixo relaxar-me prenent un bany. Quan entro al bany de la nova casa, no és el meu bany, individual de casa meva, sinò que és una gran sala amb tot de banyeres antigues de metall amb potes, totes alineades, on hi ha gent banyant-se, rient, i gent del servei passejant-se i donant tovalloles o xampú a qui ho vol..hi ha un ambient de soroll i de vapor que precisament no desitjava. Jo volia fer un bany per relaxar-me. No obstant decideixo prendre un bany,…una serventa em pregunta amb què vull banyar-me, i jo li contesto que amb  Chanel I. Un cop dins de la banyera, poso el cap dins l’aigua per veure si aconsegueixo aïllar-me de l’entorn, aguanto fins que no em queda aire, llavors surto de cop,…la serventa em posa alguna cosa al cap, no identifico què és. Però inicialment em molesta, encara que després m’oblido del fet. Em fixo en la parella que es banya al meu costat, una noia que té els mateixos cabells i somriure que la Marilyn Monroe, i un senyor amb bigoti de principis de segle molt moreno, un autèntic dandy llatí. Riuen i no paren de fer soroll. Em queixo del xivarri, i ella, amb ganes de contestar-me, s’incorpora sense aixecar-se de la banyera posant la seva cara just davant de la meva, mentre em mira, em dedica un somriure estrident i cínic. En aquell moment em dono compte que jo també tinc la mateixa cara que ella,…de Marilyn Monroe,…com totes les dones de la sala. Em desperto: són les 5:27. Nota 2: porto un maig i juny amb la sensació de stress de les mil activitats que tenim d’escoles, activitats extraescolars dels nens, de feina, de caps de setmana ocupadíssims. Aquesta setmana hem estat sense la M. i en P. que son de colònies, i pensava que sols amb en M., estaríem més tranquils, però no ha estat així. El cap de setmana es presenta ple i estressant. Nota 3: aquest matí, mentre preparava l’esmorzar, Jordi Basté “El món a Rac 1” per la ràdio, recomanava la pàgina web de Greg Schreiner, un dels principals col.leccionista d’objectes de la Marilyn Monroe (www.themarilynmonroesite.com) Nota 4: aquest vespre (divendres dia 17 de juny de 2011) fent temps a la cuina, llegia el diari de dijous dia 16, que no havia pogut llegir ahir, en concret, mirant els obituaris, la meva sorpresa ha estat trobar un article sobre Lena Pepitone (1925-2011), l’assistenta de Marilyn Monroe, qui acaba de morir. Nota 5: (que no relaciono en principi amb el somni d’aquesta nit passada): ahir va passar una altre sincronia: l’A. em va demanar hora al seu metge per a mi,…després de insistir vàries vegades li vaig dir que sí,…el dia abans jo mateix havia demanat a un company de feina el telèfon del seu metge de qui sempre n’ha parlat bé,…ahir al vespre, quan mirava els correus electrònics n’hi havia un del meu metge dient-me que es jubilava. Comentari final: les sincronicitats (casualitats que pot ser no són tan casuals) és un fenòmen desconegut, que m'interessa i que m'inquieta.

ERÒTICA MELANCOLIA

L’aigua t’enblanqueix la cara, (o pot ser la bombeta de l’espill). alt  el múscul sense aturada, roig de llavi ,...somriure d’un fill. Baixen cargolats cabells que et pentines fins a tocar colors de mugró, i dels pits a  les fines sines ets dama meva, del teu trobador.

RETALLADES

Avui tinc ganes de significar-me sobre les retallades donant tot el meu suport, tot i no voler-les. Però n’estic fart de la poca maduresa social de tots plegats. El nostre sistema social i econòmic es basa en la confiança. En la confiança amb el veí, amb les institucions públiques que et garantitzen els serveis bàsics d’ensenyament, sanitat i seguretat,  en les empreses privades que et garantitzen que els nostres diners estan en lloc segur i que quan els necesitem els tindrem,…és aquest el millor sistema que de moment hem trobat per organitzar-nos. La crisi econòmica actual és fruit d’un excés  d’optimisme del passat immediat.Quan qualsevol idea rebia capital per a realitzar-se. Conec més d’una persona que es va atrevir a comprar un terreny, a contractar una colla de paletes i a fer quatre pisos per vendre´ls. Conec qui ha fet inversions fotovoltàiques engrescat per unes subvencions que ara han desaparegut, i el govern del meu país ha fet un inútil aeroport a Lleida que ara cal mantenir, i el govern "zumosol" (és a dir espanyol) està construint l’inútil tren d’alta velocitat Antequera-Granada quan el Madrid-Barcelona presenta des de la seva posada en marxa un compte de resultats negatiu,… i s’han reduït les llistes d’espera als hospitals a base de que els metges operessin per les tardes fent-se un sobresou molt interessant aprofitant les instal.lacions públiques costejades per l’erari públic, i tantes animalades que són innombrables.. Fins que qui deixava tots aquests diners ha començat a tenir por, a perdre la confiança de que els hi serien tornats,…llavors ha dit prou, no en deixo cap més,…i ara cal tornar-los. Però l’excés de confiança ha fet fer habitatges per sobre les necessitats,…i ara no es venen,… aeroports i trens que no s’utilitzen,…i que per tant no generen ingressos i si despeses,…i sense ingressos no hi ha capacitat per tornar el què es deu. I la culpa és de tots,...pot ser d'uns més que d'altres, ...però socialment tots hi hem participat. Quantes veus es van aixecar fa 5 anys dient que la vida que portavem no era possible,...qui no va canviar de pis o es va endeutar per sobre de les seves possibilitats reals, qui no va estirar el braç més que la màniga,...i ara cal tornar els diners que es deuen,..perquè sinò els tornem algú perdrà la confiança,..o potser la perdrem tots. Però com que el sistema es basa en la confiança,… l’Administració ha decidit aportar els diners als bancs que van deixar els diners als promotors  perquè els puguin tornar als bancs que varen deixar en el seu dia els diners a tots. I per mi aquí rau la mare dels ous. L’Estat deixa els diners al banc, no al promotor,… perquè no se’n fia del promotor i perquè és preferible enfonsar a la misèria un promotor que un banc,.. perquè de la fallida del promotor només repercuteix en ell i els seus empleats,…que van a l’atur,…però la fallida d’un banc,…és el desencadenat de la revolució,…perquè és el símbol de la confiança social,… perquè si cau qualsevol banc això és la guerra,…perquè l’endemà tots estem retirant tots els nostres diners dels altres bancs (“el corralito”),…i això és impossible,  impossible perquè senzillament no existeixen (efecte multiplicador del diner) ,…i per tant és impossible que ens els tornin. Aquesta és la situació. Què faríem cadascú de nosaltres si haguéssim de solucionar el problema. A nivell macroeconòmic jo no hi veig gaires alternatives al què s’ha fet fins ara, per molta ràbia que em faci que les coses siguin així, i que no haguem estat capaços fins el dia d’avui de parir un sistema diferent. Ara per ara, reduir les despeses (perquè no hi ha diner disponible perquè tot es destina a mantenir la confiança del sistema) i mantenir els bancs per mantenir la confiança social. Arribats en aquest punt reclamo la  responsabilitat social de tots,…que els mestres i sanitaris que ara estan tant enfadats en siguin conscients de la realitat i deixin de protestar per les retallades i s’impliquin en orientar a qui les fa com les ha de fer perquè són ells els que coneixen els detalls i són ells els responsables del seu servei,… i segur que són els més ben preparats per afrontar-ho amb el mínim perjudici. Però si us plau siguem tots responsables. Això no treu que comparteixi algun argument amb els “indignats”,… em sembla necessari que la gent expressi el seu desacord amb com funcionen les coses,… i seria bo que hi hagués la capacitat de millorar el nostre model,… perquè hi ha molt per millorar a nivell microeconòmic : NO és de rebut que a la Diputació de Barcelona hi hagi 4.000 funcionaris i que 271 M d’€ dels 600 M de pressupost es destinin al capítol I, és a dir, al personal propi, No és de rebut que hi hagi més empleats en el sector públic que a la indústria quan son els primers qui viuen dels segons, NO és de rebut que els banquers que no han fet una bona gestió segueixin manant i cobrant, NO és de rebut que els polítics ens segueixin mentint , però tampoc és admissible desmuntar el què ara tenim, mentre no existeixi una alternativa sèria i pensada. Sí és que som capaços?

THE BINGO WINGS: una felicitat que arriba amb l'estiu.

De les dones que m’estimo quan el pas del temps fa que envelleixin, hi ha una part del seu cos que sempre m’ha fascinat. Recordo de petit buscar-ne el seu contacte amb els meus dits índexs i polze, a manera de pinça sense pessigar (...i de "gran" encara ho intento!).  I ara, precisament ara, quan arriba l’estiu, quan van més lleugeres de roba, és quan més els llueixen. M’agrada asseure’m al costat d’elles, mentre, per exemple, gaudim d’un bon dinar i esperar. Espero,…espero pacientment, … sense  pressa,…sabedor de que el moment arribarà …i finalment arriba, arriba  per exemple quan allarguen el seu braç per punxar una oliva amb la forquilla,…és llavors quan es produeix el fantàstic moviment greixós d’allò que els anglesos, tan encertadament, anomenen “the bingo wings” , perquè quan una dona canta “BINGO!”, els mostra de forma esplèndida a tots els éssers dels seu entorn tot aixecant la butlleta guanyadora amb un somriure de felicitat,  (quina flexibilitat més genial tenen els anglesos amb el seu idioma!), … quina flexibilitat, la de la massa fofa de greix (the flabby fatty) , quan es pendula tremolosa igual que el cul de la Shakira, mentre rau  atrapada entre el tríceps i la pell fluixa, entre el colze i l’espatlla generosa.