 El 25 de març vaig començar aquest blog. Ho vaig fer amb un article i amb un poema. Aquest va ser el meu primer poema fet per què en tenia necessitat. Els meus poemes no tenen cap valor literari. Els meus poemes tenen un valor personal. Són com un plat de "huevos a lo pobre": un plat vulgar pero exquísit (per mi!). Considero la poesia extremedament poderosa, extremedament revolucionària. No escric un poema si no hi ha alguna cosa que em colpegi dins meu,…sóc incapaç (segurament, això, certifica de forma definitiva que no sóc cap poeta!). Però, a vegades, quelcom em remou, esdevé pregunta dins meu….i llavors, llavors em surgeix la necessitat de resoldre la qüestió poèticament. Des de que he publicat alguns dels meus poemes en aquest bloc, més d’un m’ha sentenciat que no s’entenen. I així deu ser! Però jo sí que ser què volia expressar, ja ho he dit abans,…tenen un valor personal, són respostes sintetizades a les meves angoixes i passions,… i guarden misteris eleusinis dins dels seus mots, mantenen un secret dins seu,… i aquest és el “seu-meu” valor. Malgrat saber que els misteris s’han de viure per ser compressos i que per tant, no poden ser explicats, si hom no vol córrer el risc de ser incomprès, he decidit arriscar-me. Per tant,…poc a poc, aniré “traduïnt” els poemes que fins ara he publicat,…pot ser així, algú altre hi pot arribar a trobar-hi algún sentit.
Aquí va la primera traducció:
Sobre TEMPS D’ENYOR publicada el 25/03/2010:
Dos falciots han fet el niu sota l’embigat de casa deixen llucar diüturn estiu de fetillera absència en el temps.
Avinentesa de dolls de il.lusions encalço les dues ombres: dibuixen damunt meu tirabuixons que em tenen pres en setge singular
Els falciots vénen a la nostra terra a passar l’estiu. Quan vaig enamorar-me de l’A., qui és ara la meva dona,…cada estiu era un període de separació en l’espai. Ella passava l’estiu a Vilafranca del Penedès i jo a Santa Maria de Palautordera. L’edat obligava a estar amb els pares. Després  de rebre una carta d'ella (encara no hi havia mòbils) vaig sentir-me terriblement necessitat d’ella, i vaig caure en un terrible enyor d’adolescent: els falciots han vingut a veure´m a casa i m’ensenyen aquest temps d’estiu tan llarg, d’enyor d’ella, de qui m’embruixa,…i per això és fetillera. Busco l’oportunitat de tenir una il.lusió i persegueixo amb la meva mirada els dibuixos que fan els dos ocells amb el seu vol: dibuixen tirabuixons com els cabells arrissats de l’A. i aconsegueixen així captivar-me . |
"...més d’un m’ha sentenciat que no s’entenen..."
ResponEliminaveig que no soc l'únic que te problemes de comprensió del teu art. El que fas és equivalent als pintor abstractes que després de prendre una dosis de LSD agafaven el pinzell i embrutaven la tela i definien com a art allò que era incomprensible i es quedaven tan panxos. S'agraeix l'esforç de traducció però la peça original continua sent abstacta... Ewald
Renoi que romàntic, m´ha agradat molt la descripció que fas del dos falciots.
ResponEliminaClara