MODERNITAT (2)

Sempre he pensat que el llibre és un element màgic. El paper és suau, fi,... però al mateix temps prou flexible per resistir el seu ús continuat. No obstant, quan s’apilen i es cusen molts fulls de paper per fer un llibre, el resultat és un objecte fort i rígid, quasi un bloc de fusta artificial. I si se li afegeix una tapa dura es converteix en una fortalesa de paraules que pot durar milers d’anys. Reflexionant sobre l’anterior article no puc deixar de pensar que els llibres han estat la principal via per transmetre el coneixement. Els llibres que un té a casa són el reflex de la seva personalitat, sense cap dubte. Què faran les noves generacions sense llibres? Què faran quan se’n vagi la corrent? Quan no funcioni internet?. Ni idea. Però quina modernitat més efímera els espera!

MODERNITAT

Quan passa, no perquè no sigui comú, no pot deixar-me de resultar estrany. Els meus fills comencen a ser grans però a vegades, de tant en tant, em fan alguna consulta. El mitjà ara ha decidit liderar un grup per recuperar uns horts urbans. Fa dies que hi està dedicat, fent neteja, esbrossant,... i finalment em demana si li puc dir que què és el que podria plantar ara. Li responc que enciams, pebrots, albergínies,... tot i que a finals de juliol pot ser no és la millor època per plantar res, a no ser que regueu amb abundància. I després li dic que de totes maneres tinc un llibre sobre agricultura ecològica que ara et buscaré... i és aquí on ell ja ha desconnectat. Quan amb la mirada li demano perquè ja no m’escolta la resposta és evident: això ja ho trobo a internet. Així que no li deixo el llibre i dono per acabada la meva aportació. Signes de l’actual modernitat.  ******* Marxo uns dies de vacances: fins al setembre!!!

MICRONACIONS

Al món hi ha gent per tot. Acabo de llegir el llibre “Atles de les Micronacions” de Graziano Graziani. Hi ha històries genials de gent genial que un dia decideix fundar la seva pròpia micronació. Per exemple el Principat de Sealand que fou fundat l’any 1967 per l’anglès Paddy Roy Bates. Sealand no és més que una plataforma de metall i formigó al mig del Mar del Nord i on només s’hi pot arribar en vaixell o en helicòpter. Paddy envoltat d’un petit grup de persones decideix instal·lar-se a la plataforma quan és buida, i sense mandra s’autoproclama Sa Altesa Roy I per tot seguit donar a conèixer al món una nova nació: Sealand. La vida és difícil en la foscor i el fred del Mar del Nord, absolutament desconnectats del món, especialment a l’hivern. Però poc a poc fan el lloc una mica més habitable. Emet segells de Sealand que ara són autèntiques rareses pels amants de la numismàtica i emet passaports a qui els vulgui pagar a canvi de la ciutadania de Sealand. Poc a poc Sealand esdevé més coneguda. Crea una banca amb el suport d’un amic anglès i un company alemany redacta la nova constitució de Sealand. Però un dia que Paddy està a Londres fent gestions, l’alemany i l’amic anglès s'alcen fent un cop d’estat a Sealand, i el primer s’autoproclama nou Rei i el segon Primer Ministre de Sealand. Quan Paddy se n’assabenta no perd ni un moment per reclutar un petit exercit de mercenaris, i una nit de lluna nova decideix envair la plataforma. L’èxit és contundent i l’amic anglès i l’alemany són fets presoners. Anglaterra reclama l’alliberament del seu súbdit i Roy I després d’un breu estira i afluixa l’allibera. Alemanya fa el mateix, però Roy I, en aquest cas, no cedeix. Passen els mesos i Alemanya decideix enviar un diplomàtic a Sealand per negociar l’alliberament del seu súbdit, i precisament aquest fet, és el que genera “de facto” un reconeixement implícit de Sealand com a nació. Actualment Sealand està regida pel príncep Michael I, fill legítim de Roy I, i l’acaba de posar en venta argumentant que ell i la seva família “estan una mica cansats de viure aquí”. Senzillament genial!

JUST IN TIME

Crec que és el primer cop que escric “just in time” per publicar avui divendres un article que no tinc fet. El motiu bàsic és que porto un parell de mesos d’autèntica bogeria: vaig massa de cul a nivell laboral i familiar, i en conseqüència no tinc temps per mi. Hi ha però un segon motiu, pot ser més secundari però més fotut: cada cop més les idees que no m’apunto se m’escapen, i avui mateix no sabia ni que dir-vos.

FOTUDES PILES!

Em ve de la mare. Quan vaig a dormir, o quan em desperto a mitja nit, és quan el cap em barrina més malament. Massa sovint em pinta el futur de color negre. Irreal, perquè l’endemà el negre mai tapa, per sort, el sol del matí. És en aquests processos de vetlla-son quan agraeixo molt tenir una ràdio que em xiuxiuegi a cau d’orella paraules que m’acaricien el cervell com un vellut, sons que poc a poc van esdevenint cada cop més amorfs, més esmorteïts, més hipnòtics. La ràbia és quan a mig procés se m’acaba la bateria del transistor perquè llavors ja sé que passaré la nit del lloro.

PEPÍN

A vegades, no saps perquè, de cop, la memòria se t’obra com un llibre i recordes alguna persona de forma entranyable: anava cap a la piscina per ofegar una mica la ràbia i el cansament que aquests dies arrossego, quan, nítidament, va aparèixer en Pepín. En Pepín era un veí a qui el va matar l’alcohol. Jo era petit quan tot això, però sempre estava de broma i em queia bé. Les dificultats el van apagar... i si, pensava que,  quan vas tant cansat, capficat amb varis problemes que no fan cau i ratlla, quan les incerteses es multipliquen i les obligacions socials et segresten... després de sopar, asseure abatut, i omplir-te la copa sembla que sigui la millor companyia que podies esperar, i poc a poc, mentre la buides, assoleixes un estat on hi ets sense ser-hi,... i què fàcil seria llavors deixar-se portar, camí endins de les aigües fins ofegar-se. I sense cap dubte: seria un error!. Però l’error ja és acceptar viure com vivim.

TORRE DE CONTROL

Portem alguns caps de setmana una mica estranys. Ho parlàvem aquest matí. Els fills volen fer i fan tant com poden la seva. Com que ells funcionen “just in time” no saben el què faran fins a última hora, planificar és de vells. Però al mateix temps, alguns d’ells encara són massa “petits” per prescindir dels pares tot el cap de setmana. Conclusió: fem de torre de control de casa. I hem de ser per si necessiten comunicar però no els podem interferir en res,... i mentre, nosaltres, com estaquirots, palplantats a casa.