200!

He ensopegat per segon cop amb el magnetisme de les xifres rodones i m’he consolat, en el ple convenciment,   de que la recerca utòpica de l’excel·lència comporta sempre la incompetència.

VIBRO

Escolto Wim Mertens gràcies al gira plats arreglat. Recupero les sensacions d’aquesta música minimalista obsessiva  que   tant odia la meva companya i que tant m’agrada a mi. Sempre m’he sentit atret per la música repetitiva. Em fascina els bucles eterns dels mantres i de les pregàries, perquè transporten la meva ment a un silenci intern molt profund,... preorgàsmic. De fet cada cop estic més convençut del poder terapèutic de la música. Que consti que parlo sense coneixement de causa només empès per les meves pròpies sensacions.  Penso que és molt possible que cada freqüència vibracional sigui capaç d’entrar en conjunció amb els diferents òrgans dels nostre cos, de forma que, l’ona energètica interaccioni de forma sanadora en el seu sí. Això explicaria el misteri del perquè la música ens provoca tants sentiments. Sota aquesta base argumental, l’òrgan rei del nostre ésser és el cervell, i essent com és un cervell pervertit, a qui li agrada buscar el plaer i la recompensa, les vibracions del cant espiritual l’ajuden en aquest procés. Vés a saber sí acabaré fent de monjo.

CASUALITATS

Sant Jordi 2014, la mare regala llibres de poesia als fills en motiu del 50è aniversari del Premi de Poesia Amadeu Oller. Per la M. un recull de poemes sobre diferents oficis. Ella també vol que els pares llegeixin poemes del seu poemari. Li diu a la mare que esculli a l’atzar una pàgina: el títol del poema que li toca és “Professora”. La mare llegeix el poema. Després li toca el torn al pare, també escull una pàgina del llibre a l’atzar: el poema porta per títol “Jardiner”. No són exactament les seves professions, però els hi són molt i molt pròximes. Casualitat? no. A la meva edat ja no ser creure amb la casualitat.

VEÏNS (2a part)

Aquest cop anava just de temps per arribar a la reunió, però no ser què, m’ha fet desviar-me del camí més directe, i passar per davant de la casa dels dos balcons. De seguida he vist que de les dues banderes només en quedava una de penjada. He pensat que si el veí del primer hagués estat assassinat pel del principal, la notícia hauria sortit als diaris, per tant, havia de descartar, de totes totes, cap mena de violència. Sense violència els possibles camins quedaven reduïts a l’evidència dels fets o a  la força de la raó. Pot ser senzillament l’amor dels dos adolescents s’havia fos, i un d’ells, atret per altres històries havia pres la fugida cap a d’altres averanys, fent-se acompanyar dels seus sentiments. O pot ser els 500 cafès d’en Rajoy i d’en Mas (encara que hagin estat en aquell bar on els fan dolents), havien acabat, gràcies a l’ insistència de la paraula, estovant la duresa del no-diàleg, fins a entendre que no hi ha cap força que pugui unir el que el desamor ha trencat... tinc pressa que ja faig tard i accelero el pas  mentre m’envaeix, ara el dubte, ara  el desig, d’un presagi d’un futur cada cop més proper. ************* Nota: la primera part fou publicada en aquest bloc el 8 de novembre de 2013

BOLÍGRAFING

Observo els treballadors del bícing. M’encantaria tenir les dades estadístiques diàries on veure els fluxos circulatoris de les bicicletes per la ciutat. El funcionament del bícing és d’acció-reacció. Acció:  Hi ha estacions típicament de sortida  on la gent recull en origen la bicicleta i les deixa en les estacions típicament d’arribada. Reacció: els treballadors carreguen en les segones les bicicletes i les transporten de nou a les primeres. Feta aquesta reflexió fascinant, la meva ment es desperta fent una associació d’idees. Pot ser que passi el mateix amb els bolígrafs?. Acció: al despatx de la feina sempre hi ha el pot ple de bolís de propaganda però en canvi a casa, quan has de prendre nota de qualsevol cosa, no hi ha collons de trobar cap boli. Reacció: jo que faig de treballador del bolígrafing agafo bolis de la feina i els porto cap a casa.

SOMNI DE LA NIT DEL 27 AL 28 DE MARÇ de 2014

Estic renyant el meu fill gran. Estem a la seva habitació. Estem de peu mirant-nos cara a cara. Com que ja quasi em passa es miren tots quatre ulls enrabiats. La discussió va pujant de to. De cop... em veig a terra, arronsat en posició fetal i començo a donar voltes sobre mi mateix, cada cop més ràpid, accelerant-me. Em sento líquid. Giro frenèticament com l’aigua quan s’escapa pel forat de la banyera.  En mig de la rotació em faig conscient de que m’ha matat i, instintivament, necessito tenir la meva dona amb mi. Començo a cridar desesperadament el seu nom. Cada cop més fort. Ho visc molt malament. És una situació absolutament absorbidora,... no em puc escapar i ningú em sent.... em desperta la meva dona, dient-me que què em passa, que estic somiant, que em tranquil·litzi,... despertar-me m’allibera... només són la una de la matinada. Em costa tornar a dormir-me. *************** P.D.: Dos dies abans, quan vaig arribar a casa de la feina, vaig anar amb el meu fill a prendre alguna cosa per xerrar de com encarar el seu futur i d’algunes decisions i situacions que havia pres i que no el feien sentir segur. La conversa va ser molt interessant. Em vaig sentir feliç conversant amb ell cara a cara, descobrint valors que el dia a dia massa sovint t’amaga. Gràcies fill.

SABATES ENLLUSTRADES

Tenim hora al teatre diumenge a les 12 del migdia.  La meva filla i jo anem a veure “Super 3 el musical” al teatre Victòria. Des de primera hora del matí que pregunta quan falta. La seva mare la vesteix elegant i li diu que es posi les sabates negres de vellut. Quan ja marxem de casa la mare ens atura. A on vas amb les sabates tan brutes?. Ella trepitja una sabata amb l’altra i li explica que quan fa així...s’embruten. La mare els hi fa respatllar i ella exclama en veu alta: quina llàstima!!. Li pregunto que li passa, i em diu que li sap greu que les sabates no puguin veure els súpers..., no? –li pregunto-... no - em contesta,...perquè estaran amagades sota el seient del davant!. Ara, amb les sabates netes, ja podem marxar cap al teatre.