Entro al restaurant de menú. Hi ha molta gent.
Decideixo fer cua. Van lents. El cambrer saluda l’home qui fa cua darrera meu
–què tal Jaume? -. Ara ja em toca a mi. Impulsivament em giro i li dic a en
Jaume que si vol compartir taula... a mi no em fa res. Em fa un sí gràcies
dins d’una rialla. El mateix cambrer em pregunta si ja l’aguantaré jo a
aquest. En Jaume és de conversa fàcil, molt més que jo. De fet és un
empastifat, coneix a tot Déu. Té 58 anys, està pre-jubilat per problemes de
salut. S’ha de cuidar. Però allò interessant estar per arribar. De cop em diu
que li agrada viatjar, que té un “cargol” (perquè té la casa al darrera), que
demà marxa amb la dona cap a Cinque Terre. Li dic que hi he estat. Que em va
agradar molt. Que quina enveja i li explico que, precisament fa menys d’un
mes, la meva dona i jo vam decidir comprar una “cabra” (perquè ens ha de permetre fer el
cabra). Que els nens s’han fet grans, que poc a poc tenim més temps nostre.
Que havíem estat mirant alguna caseta pel Solsonès però que ella, la meva
dona, m’havia donat l’argument en contra irrefutable: si comprem una casa
sempre estarem obligats a anar al mateix lloc. Quan acabem de dinar em
convida a casa seva: m’ensenya el cargol en tot d’explicacions a tenir en
compte per a la cabra.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada