CLEANSTRING AL KOITTON CLUB!!!

Aquesta setmana, com ja vaig fer el 10 de juny de 2017, dedico l'entrada a convocar-vos a tots al concert que CLEANSTRING farà demà dissabte a  la Sala KOITTON CLUB.  NO US HO PODEU PERDRE!!!

WAIT AND SEE

Estic llegint "La marcha hacia la locura" de Barbara W-Tuchman (Ed. RBA-Historia). Un dels capítols explica la independència dels Estats Units del domini d'Anglaterra, i no puc evitar sorprendre'm quan llegeixo: "La principal torpeza del gobierno de Inglaterra fue la indiferencia ante los movimientos y sentimientos que se desarrollaban a su alrededor. Hicieron oídos sordos a toda desafección, no quisieron ver las ideas alternativas que iban surgiendo, contemplaron con indiferencia la consternación que provocaba su conducta y la creciente indignación por los errores del gobierno, además de impedir el cambio aferrándose en el mantenimiento de un sistema corrupto. No estaban dispuestos a cambiar el sistema porqué formaban parte de él, surgieron de él, dependían de él." Pot ser no hi ha res de nou i la història es repeteix. No obstant més endavant en el mateix capítol l'autora comenta que: "En política un error comun es reivindicar un derecho que no se puede ejercer." Per tant: wait and see!

MALES OLORS

El sentit de l'olfacte no em funciona bé. No sóc bo percebent les olors. Segur que seria un autèntic desastre com a perfumista. No obstant, quan de cop sento una mala olor, d'alguna cosa  que s'està podrint al meu entorn, la pesta se m'impregna en les profunditats  de les meves narius, i es clava en la memòria interna del meu ser, impedint-me de realitzar cap altra tasca que no sigui la d'esbrinar quina és la font fastigosa que gosa emprenyar-me, a mi, a través del meu sistema olfactiu. A casa es posen nerviosos... .-ja ho descobrirem!-em diuen... i jo penso com pot ser que per ells, aquesta no sigui com per a mi, la màxima prioritat vital del moment. Pensant-hi crec que si tinc aquest grau d'especialització en males olors, si tinc aquest do quasi sobrenatural, potser hauria de canviar d'ofici, perquè segur que amb la merda que hi ha pel món amagada, em podria guanyar molt bé la vida esbrinant-la.

LA RUTINA DIÀRIA DE PLANXAR

Cada matí, ben d'hora ben d'hora, des de fa més de quinze anys, que, després de dutxar-me, vestir-me amb la roba d'estar per casa i esmorzar una miqueta tranquil·lament assegut davant la taula de la cuina de casa, obro la post de planxar, endollo la planxa, omplo d'aigua destil·lada el dipòsit i mentre espero que s'escalfi, escullo els pantalons i la camisa que em posaré dels que hi ha rebregats penjats  a dins l'armari. Primer planxo els pantalons perquè són més fàcils i m'és com un entrenament; després toca la camisa per ordre: el coll a poc a poc procurant que no es faci cap replec; la peça de l'espatlla de la que m'enamora la seva forma de trapezi, primer el costat esquerre i després el dret; les mànigues, difícils sobre tot la projecció de les arrugues del puny cap al braç, aquí és quan vaig comprendre l'aportació del "prêt-à-porter", veient que les dues mànigues tenien sempre el mateix patronatge i que senzillament estaven cosides al revés una de l'altra; i finalment el cos, arrenco pel costat dels botons rodejant-los amb por de descosir-los amb un cop maldestre de la planxa per, lentament, anar avançant fent girar com un rodet el cos de la camisa per damunt de la taula de planxar, amb compte de que no l'arrugui, fins arribar al costat oposat on hi ha els traus. Acabada la camisa la penjo i desconnecto la planxa. Llavors miro al calaix dels mocadors de mocs si n'hi ha cap sense planxar i amb el calor residual del ferro  planxo la tela fina del cotó. La rutina diària m'ha fet un expert del planxar.