QUÈ BOIG EL TEMPS!

Entro al bar moll com un poll. M’assec al tamboret davant de la barra. Fa fred. Temolo. Em molesta tenir el coll destapat. "¿Que quiere?". Un tallat. Espero. Me'l porta. La miro i em mira. "¿Que?...parece que al fin ha llegado el invierno!". Abatut li dic que si, mentre desprotegit abraço amb les mans el vas  calent.

CAL PAJARES

M'assec a taula massa tard per ser hora de dinar. Em donen la carta on hi ha escrit el menú del dia. Només pels entrants ja val la pena tot el dinar. M’ofereixen quatre entrants a escollir. Dubto entre dos. Acabo descartant la “Copa de Moritz amb tapa d’olives” per tastar el “Vermouth negre Muscarols Reserva 16º amb patates chips”.

POCA SENSIBILITAT?

Ho vaig agafar de la mare. No puc estar-me de recollir el que hi hagi: bojacs o ginesta, mimosa o romaní, lilàs o..., totes les flors em fan feliç, i posades dins un gerro amb aigua, damunt la taula de la cuina, em recorda el món que hi ha fora de dins de les parets de casa. M'agradaria que algun dels meus fills ho heredés de mi, però a hores d'ara en passen olímpicament. Em pregunto si és un tema de reivindicació de la seva  pròpia ignorància vegetal (perfectament acceptable: al cap i a la fi és una decisió personal) o un  tema de manca de sensibilitat (que ja em preocuparia més).

UTOPIA NÚMERO 1

(Subtítol: PAPERS DE PANAMÀ) M’agradaria viure on tot fos obert, amb cases sense portes i finestres, sense caixes forts... i on es castigués a tots els lladres quatre cops més del que se’ls castiga al lloc on visc.

EXCREMENTS PRIVILEGIATS

Sóc home de mocs. Sempre n’he tingut. Des de ben petit. Crec que ja ho vaig explicar fa anys en aquest bloc: el meu nas és una fàbrica de mocs. Però fins ara no me n’havia adonat i no puc deixar de sentir-me estrany pel gran privilegi que els hi he donat, dono i donaré.  Aquest brut excrement lluny d’abocar-lo en fora com tots els altres excrements del meu cos, l’acullo sempre dins d’un drap bell i delicat; i un cop rebuts els empaqueto i guardo curosament dins la butxaca dels meus pantalons com qui guarda un gran tresor. Certament un pel fastigós i indigne del que són, però mai, i crec que n’estic segur, renunciaré al mocador en favor del clínex, perquè el meu nas no s’ho mereix i perquè és la meva petita contribució pel futur del nostre planeta blau. Amén.