BREU CRÒNICA DE VACANCES II: IMATGE PERSONAL

No em pot deixar de sorprendre la seva estètica en el vestir. Sempre un punt d’altre temps. Elles adoren els tons pastel, les flors i els collarets de perles grosses. Ells els tons grisos y les sabates acabades amb punta. Cordialitat. Sembla que els hi espanti el contacte físic amb els desconeguts que els hi presenten. Cap petó, just una encaixada de mans distant, ni massa fluixa ni massa forta, correcte, com ha de ser. Tenen una mirada perduda. Hi són, però no hi són. T’escolten però no els agrada parlar massa. No obstant, tot seguit, són capaços d’agafar-te una guitarra i cantar-te el “twist and shout” dels Beatles.

BREU CRONICA DE VACANCES I: “ARRIBA Y ABAJO”

Rutlands water: paisatge de suaus turons rodons d’herba que baixen cap a l’aigua del llac. Damunt del verd pasturen ovelles remugants. Un tancat les protegeix. Damunt del blau els ànecs volen sorollosos dibuixant una  ve  baixa  perfecte, de documental. East Carlton Central Park: en honor als steelsworkers que Mss. Margaret Tatcher es va carregar. Tranquil·litat absoluta. Pau. Un plaer. Diuen que Charles Dickens s’hi passejava per les tardes buscant sobre què escriure mentre va tenir un afer amb una dona que vivia en un castell prop d’aquí. Rockingham Castle: la família que hi viu, els Watson, l’obra al públic cada dijous i diumenge, i si l’ha d’obrir... és que no deuen ser tant rics. Dins d’una vitrina hi ha exposades  algunes cartes que Dickens escrigué a Mss. Watson... aquella dona que l’havia portat a passejar per aquestes contrades. Tot, tot... molt anglès.

MEIÀ

A l’ombra s’està bé però al sol t’escalfes. Fins hi tot si estàs un rato llarg a l’ombra tens fred. Diuen que tornarà a venir la calor de l’estiu. Diuen... però no serà perquè la nit ja s’allarga. Ara tinc massa tros i l’herba creix. Si un o altre la vol que la vagi a tallar. Abans hi havia un gran plataner el tronc del qual no l’abraçaven dos gegants. Aquí asseguts ens hi trobàvem ben bé quinze homes sota la seva ombra, i fa cinquanta anys, aquesta casa de davant era una ferreria, i afermaven els cavalls al plataner. Fa cinc anys que es va morir...bé...el varen matar... no sé com i van plantar aquesta morera que enguany ja ha fet bona ombra. Cada any l’esporgo, la deixo ben pelada, no vull que faci mores, les mores les fan les branques de segon any. No, no vull que faci mores perquè ho embruten tot i criden a les mosques.

JODER!!!... VULL TORNAR A FER VACANCES!

Anar de cul. Agafar el cotxe. Viatjar cap a la ciutat on tens una reunió. Conduir pendent del telèfon perquè contestar una trucada suposa perdre’n dues que hauràs de fer més tard. Veure com la icona del correu elèctric es va multiplicant. Sentir els pitos del puto whatsapp. Arribar. Buscar un parking. Entrar... i llavors decidir anar al quart soterrani encara que hi hagi molts aparcaments lliures a les plantes superiors. Aparcar dins la plaça més allunyada. Parar el motor. Respirar i sentir-se protegit per una manca total de cobertura.