Marit i muller seuen a taula. Ell està a punt de jubilar-se. Tota la
vida ha fet la mateixa feina d’artesà que va aprendre del seu pare, i el seu
pare del seu avi. Tota una tradició familiar. Ara hi ha uns joves emprenedors
que li volen comprar el negoci. El nom de la seva família dona el nom al negoci.
El nom fa la cosa. Garantia i prestigi. Els nois han d’arribar d’un moment a
l’altre, volen que els hi expliqui els secrets de la feina. L’home els hi
explica tot. Els hi explica que el seu avi va reorientar el negoci fins
arribar a ser el què ara és. Que el seu pare i els seus tiets hi van
treballar però que ara només dóna per ell i el seu cosí. Un dels nois s’acaba
de llicenciar a Belles Arts, l’altre estudià a la Massana. Ell els hi explica
que la feina que fan ell i els seu cosí no s’aprèn d’un dia per l’altre. Els
hi explica que tant ell com el seu cosí van entrar d’aprenents. Que al
taller cadascú té la seva feina. Que perquè les coses funcionin hi dediquen
cada dia unes deu hores de treball, i que es concedeixen quinze dies de
vacances, que mai n’han fet més. Que
ell no va ocupar la taula del seu pare fins que la tremolor de les mans
l’obligà a deixar la feina.
Que ell calcula que per poder fer bé aquesta
feina com a mínim, i essent optimista, s’hauran de passar sis, set, vuit anys
per aprendre-la. Els nois insisteixen en el seu interès. Ho veuen com una
gran oportunitat. Ell es reafirma amb que l’èxit de la feina rau en els
detalls, en les tonalitats, en les textures..., que ells aconsegueixen en excel·lència gràcies
als anys de treball. Que ell és gran, que es vol jubilar i que té massa feina
per poder dedicar-se a ensenyar. Els joves empenyen tossudament. Quan
factures? Et volem fer una oferta econòmica. Ell els respon que més o menys,
depèn de l’any, el meu cosí i jo, descomptats els “gastos”, ens repartim uns
quatre milions de les antigues pessetes, i amb això vivim les dues famílies
tot l’any. La conversa encara dura força estona. Ells aparentment
interessats. Ell posant pals a les rodes. Finalment s’acomiaden
cordialment. Els dos nois asseguts al cotxe que els ha portat fins allà es
miren als ulls, no cal que es diguin res, estan desil·lusionats. Marit i
muller tornen a seure a taula. Ella li posa un vas de vi i la mà a
l’espatlla. - Estigues tranquil·l... ho
has fet molt bé, amb el què els hi has dit que guanyaves, estic segura que
mai més no tornaran.
|
Endreço uns llibres. Ara, a les mans,
en tinc un d’en Xirinachs, escrit l’any 1982, passo els fulls mirant les
anotacions i els subratllats que hi havia fet. El text diu: <Cada
cop que hi ha una prosperitat econòmica massa prolongada s’activa el
mecanisme de la crisi, que es basa en la retirada de diner del mercat,
acompanyat “dels distingits savis de torn” al servei incondicional del poder
que expliquen que es tracta d’un fenomen cíclic natural (com els
terratrèmols). Aquesta retirada de diner genera automàticament l’amenaça (i
sovint la tràgica realitat) de l’atur forçós dels assalariats i la propaganda
a favor de l’austeritat (d’estrenyer el cinturó). Així s’aconsegueix
l’escassetat de recursos, perquè el poder sobre les persones sorgeix, sempre
i en tot lloc, de l’escassetat de recursos>. I segueix <Els llestos exerceixen així una violència oculta. Els còmplices, una
violència manifesta. Els primers són gent immensament rica. Els segons,
l’aristocràcia dels polls ressuscitats>. Ho va escriure fa més de trenta
anys, i sembla que tot segueix igual. Penso en el futur... han arrencat amb
força els “Podemos”, però tot just s’han posat a caminar i dóna la sensació
que uns quants d’ells ja porten merda a les sabates. Pocs motius per
l’esperança. En parlem d’aquí a trenta anys..jpg)