Al terrat hi tinc quatre plantes.
És el meu jardí. No sé què és el que quasi cada vespre, després de
sopar, amb el cansament al cap de borinar tot el dia sense parar, m’empeny a
pujar-hi, desobeint la crida sorollosa de l’aparell de televisió encès. De
primer veig les llums obertes de les finestres veïnes i escolto el bramar
dels cotxes i les motos a baix al carrer. Seguidament miro esperançat el meu
tros de cel i estiro la mànega que ha de saciar la seva set. Llavors ja no hi
sóc, el temps deixa d’existir. Rego, escardo i arrenco fulles seques... i aquest
feinejar esdevé una oració, disposo la meva ment en blanc per fusionar-me amb
el meu tros de terra que dona vida a les plantes que em fan feliç, i
segurament, en aquest tros de terra és on es revela l’explicació de tot... si
pujo al terrat és únicament per satisfer la meva necessitat ancestral de mantenir una
relació íntima amb la terra que m’embruta les mans, la base, sense dubte,
d’aquesta nostra vida humana.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada