SOMNI DEL 21 AL 22 DE JUNY DE 2013

Collons quin “susto”!!!! Només he estat capaç de retenir una part  final del somni quan m’he despertat molt alterat a la 1h i 41’ de la matinada. El somni passava tot  just acabada La Guerra Civil Espanyola. L’escenari era a la planta baixa d’una masia, aquella planta inferior dedicada a l’explotació ramadera i agrícola, amb una premsa de vi, un forn de pa i espais amb abeuradors per a donar protecció al bestiar. Estàvem en una cavalleria on hi havia aparcat un cotxe dos cavalls de color marró-beige força atrotinat. Jo estava amb un fill meu (que no he identificat) i discutia amb un altre home. No he pogut recordar perquè ens barallàvem. El cert és que a mesura que la tensió anava augmentant, el meu fill, se m’anava allunyant del meu costat lentament, jo mirava l’home i de reüll el meu fill, com dient-li marxa però no em deixis sol,...quan de cop, mentre estava pendent del meu fill que s’allunyava fent passes enrrere, m’he girat cap a l’home just en el moment en que he sentit una gran punxada al costat esquerre del meu pit, sota l’última costella,....però ha resultat que el dolor ha estat real i no somniat, m’he despertat cridant, he  despertat a la meva companya que dormia al meu costat amb el crit, i no he pogut evitar posar-me la mà al pit, i dir-li quin mal....el cor! El mal ha estat com una pessigada molt forta o com una petita rampa rabiosa que ràpidament ha afluixat. M’he tranquil·litzat. He fet un pipi i he tornat al llit. Llavors tenia el mateix dolor que es té després d’haver patit una rampa en un muscle. No podia adormir-me. He fet l’esforç de retornar al somni per intentar reconstruir-lo. Llavors he entès que aquell home m’havia clavat una punyalada. Quan estic transcrivint el somni, ¾ d’onze del dia 22, encara tinc un petit dolor somort sota la costella esquerra. He consultat si el dolor podria correspondre a un atac de cor, i no coincideix cap símptoma dels descrits amb el que he viscut,... de totes formes estaré alerta,...mai havia arribat tant lluny en un somni. No ser si  he somniat els fets d’una vida passada de la meva ànima o bé he somniat el meu propi assassinat. ***** P.D.: Avui tenia previst publicar un article sobre la Berruga, però l’emergència nocturna viscuda ha passat per davant.

BONA PRÀCTICA 3: PENETRACIÓ ANAL

El bipedisme és la posició erecta amb el pes del cos carregant sobre els dos peus. L’home és home, perquè, al final del miocè, va adoptar el bipedisme, per tant, després de tants anys, resulta evident pensar que qui ens va dissenyar, ho feu pensant en que viuríem drets. Del cap als peus ens uneix una recta que ens lliga a la terra i ens estira fins al cel. Però jo tossut de mena i obstinat,  fa anys que vaig de cul..., de cul de cadira en cadira, a l’oficina, al cotxe o al sofà de casa, en un perfecte angle de noranta graus. Aquesta lluita perseverant contra la recta i a favor de l’angle recta, finalment, em va passar factura en l’original forma d’uns incisius dolors d’esquena intermitents. Qui hagi patit mal d’esquena sabrà com d’emprenyador pot arribar a ser, i de com, et pot arribar a inutilitzar. Així donçs, durant uns anys, he gaudit de mal d’esquena. Però un bon dia vaig trobar la solució en forma de penetració anal, i  lògicament, aquell dia, la meva vida va canviar.  Com que no voldria que es mal interpretessin les meves paraules m’explicaré: la solució passa per posar-se una pilota de la mida d’un puny al cul.  Crec que encara m’he d’explicar millor: quan adoptem asseguts un angle recta entre la nostra columna vertebral i les cames, el pes del nostre tronc ja no carrega a les cames com amb el bipedisme (elemental, estimat Watson!), sinó que recau sobre  el còccix, que en aquesta postura es projecta cap avall i enrera, i acaba carregant la musculatura de l’esquena que és qui al final  ha d’aguantar a tracció el nostre pes; una pilota al cul, recolzant el còccix, com si fos una cunya, fa que l’esforç que ha de fer la musculatura sigui molt menor, i per tant, que la nostra esquena deixi de rondinar. Un cop feta l’explicació us faig saber que la penetració anal pura la deixaré per quan vulgui experimentar un dolor major.

PHONOPATIA (2a PART)

Però la vida té sincronicitats genials i el mateix dia que llegia l'article mencionat en l'entrada anterior (PHONOPATIA- 1a PART-), el meu pare, quan el vaig anar a veure a casa seva, em va dir... té, llegeix, i em va donar un paper imprès  d'un email que li ha enviat un amic. No podia ser més ocurrent, deia així: Anoche mi madre y yo estábamos sentados en la sala hablando de cosas de la vida... entre otras... estábamos hablando del tema de vivir/morir. Le dije: “Mamá, nunca me dejes vivir en estado vegetativo, dependiendo de máquinas y líquidos de una botella. Si me ves en ese estado, desenchufa los artefactos que me mantienen vivo. PREFIERO MORIR”. !!!Entonces, mi madre se levantó con cara de admiración... Y me desenchufó: el televisor, el DVD, el cable de intenet, la wifi, el PC, el MP3, la PLAY-3, la PSP, la WII, el teléfono fijo, me quito el móvil, la IPOD, el BLACKBERRY Y ME TIRÓ TODAS LAS coca-COLAS Y LAS CERVEZAS!!! !! LA MADRE QUE LA PARIÓ!! !! CASI ME MUERO!!! Nota: D'aquí pocs anys, i veure'm si el futur em dóna la raó, es parlarà ja obertament d'una nova malaltia addictiva: la PHONOPATIA... i com a exemples us posaré el que ja està passant: quan quedes amb els amics i alguns d'ells ja estan més pendents del seu mòvil  que del què estem parlant, o quan  vas a veure els avis, i els nets es passen l'estona enganxats a la tablet i als mòvils, (cosa que em treu de polleguera, i acaba amb un prou, prohibint als meus fills seguir jugant). "Tiempo al tiempo",...i no vull ser "pájaru de mal agüeru!"

PHONOPATIA (1a PART)

Llegia a la Contra de “LaVanguardia” una entrevista a un tal Estanislao Bachrach doctor en Biologia Molecular on ens alertava del perill de la multitasca. Bachrach deia: “si estàs treballant i reps un missatge i el mires, desconnectes del que estàs fent i connectes amb el mòbil. Connectar i desconnectar constantment esgota i  fa que el cervell que està atenent a moltes coses s’estressi, segregant adrenalina i cortisol, i fent que tot el que passa al teu voltant tingui la mateixa importància, perdent així, el sentit de les prioritats de les coses”. És evident que el pip que fa l’entrada d’un WhatsApp o d’un mail ens és irremediablement irresistible: “el pip activa l’àrea del cervell de la recompensa, és la promesa de la felicitat, del plaer: aquest pip pot ser una bona notícia”. Aquest és, exactament, el mateix mecanisme que actua en la LUDOPATIA,...la promesa que el pròxim cop em tocarà, la promesa de que aquest cop sí! És per això que tinc declaradala guerra a la immediatesa que ens exigeix el món actual, és per això que tinc l’entrada de mails i WhatsApps al mòbil amb el pip silenciat, i és per això que me'ls miro, no quan piten, sinò quan em dóna la gana. És per això que sempre responc tard.  És per això que si algú vol quedar amb mi,....serà molt millor que em truqui.

QUAN EL DEIXEBLE SUPERA EL MESTRE (Annex al post BONA PRÀCTICA 2: ESNIFAR, del 24 de maig de 2013)

No hi ha felicitat major pel mestre... que saber que el deixeble ha esdevingut  el MESTRE del mestre. No hi ha felicitat major pel mestre... que saber que el netejador nassal, amb tecnologia alemanya, ha estat venut “per una jove farmacèutica”.