SANT MEDIR

Quan era petit em feien anar a missa. Anava a la parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta. Tenia dues opcions, anar dissabte al vespre amb la mare, o diumenge al matí amb el pare. Solia escollir anar el diumenge a missa de 9 perquè em tallava menys el dia, tot i que implicava aixecar-se aviat el diumenge. Recordo caminar mort de son al costat del meu pare, ell m’agafava per la nuca, exercint una lleu pressió amb els dits gros i petit, fins arribar a l’església. Hi havia poca gent. La missa la deia Mn. Vidal Aunós (qui fou després mossèn de la parròquia del Pi, qui acollí, en el seu interior l’any 2004 els immigrants sense papers sota el lema “papers per a tothom”). Jo les recordo immenses, lentes, denses i pesades. Un nen de nou anys difícilment podia entendre la sensibilitat i la bondat de Mn. Vidal. Recordo haver desenvolupat mil recursos per tal d’accelerar el temps. Mirava la gent i imaginava històries entre ells. Mirava les sabates. Mirava les mans del meu pare amb els seus dits “rechonchetes”. Modificava la lletra de les cançons per fer-les una mica més divertides, i quan s’havia de dir amén, deia (i encara dic) “hammamet” (el nom d’aquesta població de Tunísia ha  quedat retinguda per sempre més dins la meva ment). Mirava les columnes que aixequen l’església cap al cel, i que encara ara trobo molt màgiques, i les línies minimalistes de la cúpula. Pujava per una columna escollia una de les tres bifurcacions i traçava un recorregut mental per tot el sostre, fins que el meu pare em deia que parés de moure el cap. Quan van posar els vitralls de colors jugava a tancar els ulls, i mirant-ne un, obrir un ull poc a poc i fer-me conscient de quin era el primer color que penetrava per la meva retina. Quan arribava l’ofertori era feliç perquè era el senyal que m’advertia que la celebració estava arribant al seu comiat. Llavors en la presentació del pa i del vi, m’encantava veure un diaca impartir l’olor d’encens cremant-se dins l’encenser. El diaca agafava l’encenser per la cadena, amb una mà al pit i l’altre endavant, llavors aixecava l’encenser a l’alçada del cap, donant-li un moviment d’oscil.lació doble per honrar el pa i el vi. M’encantava aquell moment: l’olor, el fum, el so doble de  "clec-clec" que feia la cadena pels cops fets al oscil.lar, era una barreja de màgia i dignitat. De tot això ja  fa més de 35 anys. Quan fa poc, un funeral, em va dur de nou a Sant Medir, no vaig poder evitar sentir un sentiment de declivi: les mateixes cares que quan jo era petit però envellides, la mateixa litúrgia avorrida (només en salvo l’homilia i els textos llegits per familiars i el mossèn que concelebrava la cerimònia), les mateixes columnes s’aixecaven imponents però amb l’estuc rebufat per la humitat,... tampoc no hi va haver la dignitat de l’encens.... no vaig poder evitar pensar que l’església ha de renovar-se urgentment o morirà,... de fet església, etimològicament ve del grec "ekkaleo" que vol dir convocatòria, però ara, no convoca gaire, i si afegim església catòlica (catòlica ve de "katal" + "holos", i vol dir oberta a tothom)...la cosa encara esdevé més greu,...i potser, em temo, que ja és massa tard.

REUNIÓ D’ESCALA

Demanar el dia lliure a la feina. No dir res a la família. Vestir-se com per anar a treballar. Esperar que la dona marxi, i que els nens vagin a l’escola. Sortir del pis. Tancar la porta amb clau. Trucar l’ascensor. Esperar que arribi al teu replà. Veure com s’obre la porta. Entrar. No pitjar cap botó. Esperar que es tanquin les portes i esperar. Esperar tot el dia. Esperar tot el dia dins de l’ascensor. Veure qui i quants viatges et fan fer. Observar molt. Apuntar-ho tot en una llibreta. Al final de la  jornada, tornar a casa cansat. Tancar-te a l’estudi. Obrir l’ordinador. Elaborar estadístiques complexes del dia. Acompanyar-les amb uns gràfics clarificadors. A dos quarts de vuit, anar a la reunió d’escala que ha convocat el gestor. Mirar els veïns i les veïnes. Saber que, aquest cop, hi vas molt ben preparat.

SOMNI DE LA NIT DEL 7 AL 8 DE DESSEMBRE

Estic amb una amics, que no identifico, de viatge. Hem anat en unes illes al mig de l'oceà índic. Hi ha illes per tot arreu. De fet estan molt pròximes entre elles i durant el somni ens movem en barca d’una a l’altra lliurement. Estem aquí perquè és on aquest cap de setmana  es celebra el campionat de Fórmula 1. La nit abans dels entrenaments anem de festa. Estem tots els amics asseguts en uns sofàs d’una discoteca molt “cool”. Hi ha moltes dones atractives. Mentre parlo amb els companys, els ulls no poden evitar marxar a perseguir formes sinuoses. Un dels amics és pilot de carreres. Moltes noies vénen on som per demanar-li un autògraf. Ell signa tranquil·lament. Diu que té molta esperança en els entrenaments de demà. Jo no entenc com pot estar tranquil amb tanta "tia bona" al seu voltant. La següent imatge que tinc és de l’endemà. Ens hem aixecat d’hora. Pels entrenaments, cada pilot corre amb un cotxe de sèrie però de luxe que la seva escuderia escolleix per tal de publicitar les grans marques. El meu amic porta un ferraria esportiu. Comença la cursa, és molt important posicionar-me bé per poder sortir en una bona posició a la cursa oficial de l’endemà. Per tant els pilots arrisquen. El nostre amic va molt esverat, tots pensem que està arriscant massa quan el cotxe que va davant del seu, un escarabat, per evitar que l’avanci, el talla en sec, barrant-li el pas, de forma que, el nostre amic es veu obligat a fer un cop de volant a l'esquerra. Moments després, degut a la maniobra que ha fet, s’encasta contra un mercedes vell que estava aparcat al voral. El ferrari queda absolutament empotrat al cul del mercedes. Em poso les mans al cap: és inadmissible que l’organització de la cursa permeti que la gent estacioni el seu cotxe als vorals del circuit. Penso que el meu amic havia arriscat massa donades les condicions de la carrera, i lamento que hagi perdut aquesta oportunitat. Dubto si desplaçar-me fins al lloc de l’accident per donar-li el meu últim adéu, però penso que no cal, que tal com ha quedat el ferrari enculant el mercedes, a hores d’ara, el que ha de quedar del meu amic és una massa de carn i ferralla. Em desperto, són les vuit menys deu. Què bèstia!

SOMNI DE LA NIT DEL 4 AL 5 DE DESSEMBRE

Estic visitant una escola d’excel·lència en la formació en la direcció d’empreses, tipus ESADE o IESE. El Degà de l’escola m’acompanya mostrant-me les instal·lacions. Baixem a la planta baixa de l’edifici. Davant de la porta de l’ascensor que ens ha baixat,  hi ha una porta de doble fulla  tipus antipànic. Em dirigeixo convençut que allà hi ha el que busco. Obro la porta de cop sota la mirada entre sorpresa i molesta del Degà. Però sóc jo qui queda realment sorprès. El que veig és una gran aula, amb les taules pròpies d’un laboratori i amb el sostre molt alt, sembla un auditori o un teatre. L’aula està plena de gent de molts orígens, asiàtics, hindús, àrabs,…tots estrangers. El degà saluda i demana disculpes per la intromissió parlant en un perfecte anglès, explica qui som i a continuació m’ensenya unes estructures que hi ha al fons de la sala. És una estructura desordenada de color marró i d’una alçada d’uns 15 m. Està feta amb panells d’aparença molt lleugera. M’explica que és un equip de gent seleccionada a nivell internacional per desenvolupar un nou material ultra lleuger i autoportant que revolucionarà la construcció en un futur molt pròxim. Llavors em fan una demostració. De dos tubs d’assaig diferents n’extreuen amb l’ajuda de pipetes una gota de cadascun. Quan posen les dues gotes en contacte, els laborants s’aparten, i amb pocs segons es produeix una reacció que fa que les gotes es solidifiquen i agafin l’aspecte d’una plastilina marró, la reacció segueix, i la plastilina comenta a créixer ràpidament fins a esdevenir un plafó, com els que constitueixen l’estructura que hi ha al fons de la sala. De dues gotes han aconseguit 6 m2 en forma de rectangle perfecta estructural i autoportant. El factor multiplicador és brutal. Allò és espectacular. M’expliquen que els hi falta desenvolupar les unions entre les estructures i desenvolupar formes diferents. Corprès decideixo prendre públicament la paraula. Començo a parlar amb un anglès taranci, pateixo per dir les quatre frases que vull dir, fins a l’extrem en què el Degà surt a la meva ajuda. Explico que quan he obert la porta de la sala bruscament, estava convençut de que trobaria un taller tèxtil il·legal ple de mà d’obra oriental explotada. Però el meu error ha estat apoteòsic, per tant, els hi demano disculpes i em retiro humilment desitjant que el seu projecte esdevingui un èxit absolut. Giro cua acompanyat del Degà.  Sento molta vergonya, penso que el futur dels Europeus està en entredit, penso qui collons sóc jo que ni tan sols els hi sóc capaç de parlar amb un anglès mínimament correcte. Em desperto. Són tres quarts de sis.

TORRELACÁRCEL

A 1000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, en una terra de depressions i serres, s’obra un pla  de varis kilòmetres d’amplitud, encanyonat entre dues serralades perfectament paral·leles que van quasi de Nord a Sud: la Sierra de Lidón i la Sierra Palomera. Passeja pel mig d'aquest pla el riu Jiloca, tranquil·lament, amb un cabdal d’aigua massa estacionari per les necessitats de les persones que viuen en petits pobles estesos com esquitxs damunt la terra, petits pobles  com Torrelacárcel, en el que és, sense cap dubte, l’eix natural de comunicació Valencia-Zaragoza-Bilbo. La terra sedimentaria d’origen marí està seca. Hi ha vestigis d’estacions de bombeig ara en desús. Una agricultura de cereal extensiu i una ramaderia ovina alimentada per la ruda vegetació dels “piedemontes” que creix allà on la orografia ja no permet el cultiu agrícola. Avui, pocs habitants i cada cop més grans. M’expliquen que ara només queden dos pastors. Que quan ells feien de pastors n’eren una trentena. M’expliquen que ara viurien molt bé fent de pastors, perquè podrien alimentar més caps sense haver de caminar fins tant lluny. Els fills viuen a ciutat: Teruel. El cap de setmana  tornen a casa. Aquesta terra se l’estimen, aquesta terra només admet amor o odi. Sense tenir-ne massa idea no puc deixar de pensar que una plana tan extensa, només amb una mica d’aigua ben aprofitada, escollint aquells cultius que no tinguessin por al fred de l’hivern, seria una terra capaç de sostenir molt més a la seva gent. No puc evitar pensar que pot ser alguna cosa s’ha fet malament, quan hem promogut un model social centrat a afavorir l’emigració cap als grans nuclis, i quan s’entesten en comunicar amb camins de ferro daurats, ciutats massa poc actives com per fer rentable tanta inversió. Pot ser recuperar el reg a la vall del Jiloca, aprofitar l’autovia de Mudéjar  i exportar des de València cap a Europa el Cereal turolenc a través d’un encara  imaginari  Corredor Mediterrani ajudaria a aixecar els ànims d’una terra que es veu pobre i sola.Deien que quan fa 15 anys ho van intentar no fou rentable pel cost de l'aigua. Pot ser val la pena subvencionar l'aigua a canvi de mantenir un territori viu i amb esperança. P.D.: la meva filla em reclama tornar a Torrelacárcel aviat, enyora el camp, els gossos i la Rulera, una ovella que es van trobar acabada de néixer a peu de carretera i que han cuidat com una més de la família.