PLENITUD

Tinc tots els elements damunt la tauleta per passar una estona feliç mentre m'acompanya la meva solitud. Sona majestuosament suau els Brandenburg de Bach i el gessamí empastifa l’aire essencial que respiro. Cointreau al got amb dos glaçons. Pierre Vilar escriu que Catalunya és una oposició entre passadissos i refugis. Quanta raó versa sobre la terra que m’estimo: un país eriçat de muntanyes, i són les muntanyes els símbols de la nostra transcendència. Cansat en aquestes hores nocturnes de fer de pare solter circumstancial, trobar aquest petit racó il·luminat a casa, fa que m’abasti la plenitud sense haver de matar-me a palles. Després descansaré. Demà, de nou, m’aixecaré amb la força masculina de les matines sense recordar els éssers de la foscor que no tenen ni ulls ni colors.

WALLY DE BLAU

Em preocupava molt fer-me vell sense trobar en Wally. Tota la meva infantesa preguntant-me a on està en Wally. Passaven els anys i jo no sabia a on estava en Wally. Però ahir vaig tenir més sort que en Peirot, que es va morir d’un rot! Me’l vaig trobar en una parada d’autobús a Barcelona. Encara que vestia ratlles blaves estic segur que era ell. Ara que l'he trobat, em preocupa fer-me vell i no entendre el jovent.

CALA ESTRETA

M’agrada la solitud. M’agrada el silenci. M’agrada la muntanya i m’agrada la mar, quan el fred fa fora la gent. Fa menys d’un mes vaig descobrir Cala Estreta i ja hi he estat dues vegades. Cala Estreta és una platja de la Costa Brava, davant de les Illes Formigues. A l’estiu l’accés rodat a través d’una pista forestal està tallat. Per tant cal caminar o fer bicicleta per accedir-hi. Ara que ha acabat la temporada dels banyistes, l’accés és més fàcil. L’altre dia, amb la meva companya vàrem caminar més d’una hora recorrent la superfície fractal que formen les platges encadenades al llarg de la costa. Nosaltres dos i el mar. Mentida: una parella de pescadors de canya i dues parelletes volgudament apartades de les mirades. El verd dels pins que fan d’equilibristes sobre els penyasegats còncaus de la rosada  roca granítica que cau damunt la sorra àrida de la platja. La sorra grossa, maldestre fins fer mal als peus descalços, els còdols amb llurs pàtines salades desordenadament  ubicats dins aquell interval fronterer, ara remullat per l’aigua del mar, ara exposats al sol cansat d’una tarda de tardor. I l’aigua salada que es repeteix com un mantra. Cansats, descansem damunt d’una roca mentre es dorm el dia. A l’horitzó els illots, i més enllà la fina ratlla divisòria de dues masses descomunals de blaus. Quan la meva mirada es fa més curta ressalten unes escultures erectes de pedre. Únic vestigi d’humanitat.

LA CARA "GUARRA" DE L'ADOLESCÈNCIA

Tenir fills t’actualitza. Tenir un fill  sempre t’actualitza en tots els sentits. Però tenir un fill adolescent t’actualitza acceleradament. Tot ho qüestiona, les respostes evasives no li són vàlides, demana explicacions, encara que, després és incapaç d’entendre-les,…però les vol, les necessita per autoconstruir-se mentre intenta enderrocar els lligams de fill cuidat que encara necessita i… que en el fons desitja. És com una serra, ara ho rebenta tot clavant la seva arada fins el fons i estirant fins a  esquinçar qualsevol relació raonada, més tard et demana quelcom que no entén, i quan l’ajudes a solucionar-ho, et fa un petó. No t’explica què ha fet. Porta una ferida a la cama i et diu que no t’importa el què li ha passat. Després li cou… i et demana que com se la pot curar. Li neteges , li poses topiònic amb amor i t’explica que ha caigut amb la bici d’un amic quan hi anaven tots dos al damunt. Llavors li dius que vigili, escollint el to i les paraules, que anar dues persones amb bici per Barcelona, amb els cotxes que hi ha pot ser perillós,…i t’envia a la merda dient que ell ja sap el què fa. Això… una serra. Ja se que no deixen de ser tòpics,…i que els pares més veterans que ja han passat aquesta fabulosa etapa de tenir fills adolescents els avorrirà supinament, no obstant, una faceta de l’adolescència, de la que ningú, prèviament, me n’havia parlat de forma especial, però que en canvi a mi m’ha sorprès, és el que jo n’anomeno la cara "guarra" de l’adolescència. En puc comentar mil exemples: és capaç de no portar els mitjons bruts al cubell de la roba bruta, i portar-los cada dia de la setmana, perquè aquells mitjons li agraden, i per tant, els vol tenir sempre i eternament a plena disponibilitat,…fins que la pudor que impera a la seva habitació esdevé insuportable,... i fent de Sherlock Holmes, descobreixes dins les bambes dos emissors de pudor encartronats. Pot posar-se fins a quatre camisetes durant un matí segons que i amb qui s’hagi de trobar. Les samarretes utilitzades quedaran com estàtues omnipresents decorant l’habitació com banderoles de colors de Festa Major. L’endemà et dirà que no té cap camiseta neta. No obstant l’exemple rei és el que va passar fa poc; després de les vacances d’estiu va arribar el dia de tornar als entrenaments de futbol. Minuts abans d’haver de marxar començava a fer-se la bossa quan es començà a posar nerviós perquè no trobava la samarreta de l’equip. – Com és que no m’heu rentat la samarreta de futbol? – No va servir de res dir que no l’havíem vist en tot l’estiu. La sorpresa va ser quan ja resignat a agafar una altra samarreta va treure la bossa d’esport de l’armari i l’obrí, moment fulminant en que un perfum humit i dens embolicà les nostres narius. A la bossa hi havia la camiseta de l’equip, els mitjons bruts, les xancletes i la tovallola mullada de l’últim partit jugat el mes de juny. Aquesta és la cara "guarra" de l’adolescència que tot pare digne de ser-ho ha de patir. Amén.

FLAMENCO

No puc adormir-me, deu ser molt tard, passades les tres de la matinada; no, no vull mirar la hora que és, fa poc vaig escoltar per la radio que contra l’insomni un no havia de mirar la hora, perquè llavors, encara ens posàvem més nerviosos,...ja veus, segueixo sense dormir, donant voltes a tot el que no tinc tancat,...i sempre hi ha tantes coses mal tancades....és llei de vida. Cansat encenc la ràdio i em poso  els auriculars per no molestar a la meva companya de llit:                            (...) “Yo te di tu primer beso Y tu boca fue un volcán, Y la luna fue testigo De tu cuerpo de cristal”  (...)  Quan no puc dormir, o quan porto molta estona conduint sol en un viatge llarg i ja no ser com posar-me, quan rento els plats avorrit com una ostra o faig una feina mecànica insípida,... són moments en que m’agrada escoltar música flamenca popular. Quan dic popular, vull dir flamenco fàcil, ... rumbero, pachanguero. És una música repetitiva, amb tonades sentimentalistes, alegres o tristes però molt emotives. Emotives perquè les lletres són franques i directes, expressen els sentiments tal com raja, sense miraments. Sentides. És cert que la seva lletra no és poesia, però és “bonita”, i si un s’hi posa,  les escolta sense perjudici cultural ... si aconsegueix fluir dins  la melodia fins entrar-hi,...descobrirà una humanitat insòlita. Quan m’he despertat, els auriculars havien caigut damunt dels llençols, me'ls he posat a les orelles mecànicament i deien així: (...) “Y entre las flores mas bonitas, tu eres la rosa que no marchita, Que alegra mi casa y mi jardín, que me da fuerzas pa vivir, Hay flores rojas y amarillas, cuxa xikilla no toy mintiendo, Que la vida son dos días, y que uno esta lloviendo.” (...)