PERDONEU,...PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Finals d’estiu. Setembre. Divendres. Xafogor. Primera setmana de feina després de vacances (m’agrada dir-li feina que bé del verb fer, i no m’agrada dir-li treball que bé del tripal.lium que era un instrument de tortura). És de nit. Divendres per la nit. Els fills ja dormen,…bé crec que el gran encara està llegint. L’A. mira la televisió. De fet miràvem la televisió junts: un debat sobre el tema de la immersió lingüística del català en el sistema educatiu a Catalunya. Desesperant. M’he aixeca’t del sofà amb tensió d’escoltar alguns dels tertulians intentant donar arguments educatius contra el nostre model, sense saber sortir-se’n, perquè la seva posició, com a nacionalistes  espanyols que són, només admet una única raó: anar contra el català per sí (“contra Catalunya vivimos mejor!”). Mentre, per l’altra banda s’intenta argumentar la bondat del sistema assegurant que l’aprenentatge del castellà ja està garantit per la pressió social existent en la societat i que ho prova el nivell assolit pels alumnes catalans en llengua castellana quan surten de l’escolaritat obligatòria respecte als escolars de la resta de la península, i que per tant potenciar el català al inici de l’escolarització és integrador socialment i no perjudica l’aprenentatge, al contrari, l’enriqueix amb una segona llengua (tan pels castellanoparlants, com pels catalanoparlants). Però és absurd. Al dèspota no se li pot demanar comprensió. Al dèspota tampoc se li pot demanar clemència. És inútil esperar la bona voluntat del dèspota!. El què diré ara pot ser que no agradi a molta gent, però és el que penso, hi ha un abisme entre la manera de ser (amb totes les excepcions reals, que hi són!)  de la cultura castellana i la catalana (amb totes les excepcions reals, que també hi són!). Som diferents. Les experiències viscudes comunitàriament al llarg de la història ens han fet diferents i irreconciliables,…com a màxim podem tolerar-nos, sempre hi quan l’esperit “macho” conquistador bel.ligerant dels castellans estigui domesticat, i sempre hi quan el tarannà particularista del català (de botiguer petit i enemic del veí) no ens domini, i ens faci perdre la nostra consciència de poble, i per tant la nostra força. P.D.1: Ahir el parlament català va premiar la persona de Josep Guardiola. Fou un acte curt, però el principal representant d’un partit nacionalista espanyol (Ciudadanos)  passava l’estona jugant amb el seu telèfon. Aquest és el seu nivell. Què li pots demanar a qui no sap ser i estar!. P.D.2: Aquesta setmana s’ha publicat al congrés espanyol el patrimoni dels diputats i senadors. Resulta que el sistema informàtic del congrés s’ha saturat per les consultes dels ciutadans. Vivim al país del “sálvame deluxe”! Som tafaners tontos perquè qui vol fer trampes ja sap com les ha de fer! P.D.3:  P.D.1 I P.D.2 són un problema d'educació! Perdoneu,... però algú ho havia de dir!